Les murades de Traiguera

Una de les principals ocupacions dels xiquets sempre ha estat jugar. Quan va tocar-me ser-ho, una bona manera de fer-ho era imaginar-se protagonista o tan sols participant d’històries bèl·liques escenificades a semblança d’alguns productes que els mitjans de comunicació de masses ja feien córrer durant la segona meitat del segle XX. L’arribada de la televisió, en aquest sentit, va significar un revulsiu molt motivador per als xiquets que, com jo mateix, tenien tendència a freqüentar les timbetes i els voltants del poble a la recerca d’aventures reals o imaginàries. En l’escenari que proporciona aquella banda de la vila, un tema que aleshores podia excitar la imaginació infantil i conduir a la discussió entre els xiquets era l’origen de les murades que hi ha a l’entorn del barranc de la font de Sant Vicent. Puc donar testimoni que en alguna ocasió aquesta curiositat infantil va arribar a orelles dels mestres, que amb poc o molt fonament, també van posar cullerada en la discussió. Segurament, en totes aquelles elucubracions s’hi barrejaven referències historiogràfiques amb claríssimes incursions en el terreny de la fantasia. De fet, sempre hi ha hagut a qui agrada de fer ballar l’enteniment furgant en l’origen o el contingut simbòlic de les coses que fan referència a la comunitat, independentment de la base real amb què es fa el joc mental. Aquest mecanisme no és exclusiu dels xiquets que discutíem sobre l’origen de les murades, ni dels mestres que hi van posar cullerada potser amb la senzilla intenció de sortir del pas en un aspecte que no entrava en el temari, si bé cal deixar constància, almenys, que sí que tenien un cert interès per aquest tipus de curiositats, tal com demostren algunes excursions i excavacions en què per aquella època van fer participar el seu alumnat. Tampoc no se’n salven certes plomes diletants. Així les coses, la tesi que més triomfava entre la canalla de la meua època era que les murades eren clarament romanes. Vist amb perspectiva, possiblement l’atribució als romans de l’existència d’aquestes construccions responia a una certa moda de pel·lícules d’aquest gènere. També és possible que hi hagués relació entre la suposada romanitat de les murades i el fet que la tradició historiogràfica ha vingut atribuint a Traiguera la correspondència amb la Thiar Julia de Ptolomeu. Si Traiguera ja existia en temps dels romans, amb el nom germà de Thiar Julia, que si més no en sonoritat guarda una curiosa semblança amb el nom modern, l’associació d’idees era inevitable per més arbitrària que fos. Per tant, les muralles havien de ser romanes. Una tesi contrària a aquesta, que jo recorde, va sortir d’algun dels mestres d’escola. Les murades, almenys la del carrer de la Font, havia de ser àrab en atenció a la disposició desordenada dels elements constructius. Almenys aquesta teoria tenia un cert raonament basat en evidències materials. Això no obstant, és molt possible que descansés en una pura i simple convenció historiogràfica. Carlos Sarthou Carreres, en la seua Geografia general del Reino de Valencia de 1913, diu, en referir-se a les antigüedades de Traiguera que «se conservan algunos muros, restos de portales, dos torres i un lienzo de pared en el callizo de la abadía, todo ello perteneciente á la época de la dominación sarracena». El mateix autor ja avisa que algunes de les referències que dóna són recollides d’una obra anterior, Historia, geografía y estadística de la província de Castellón que el pintor i historiador Bernardo Mundina va publicar el 1873 «para que el pueblo se ilustre por medio del deleite que encontrará en su lectura, la veracidad de su narración, y la sencillez de su popular lenguaje». La cita de Carlos Sarthou referida a les murades de Traiguera és copiada quasi al peu de la lletra de la de Mundina, tret del passatge en què Mundina afegeix que les dues torres«hoy estan habitadas». És molt possible, per tant, que la versió que les murades siguen d’origen àrab partisca d’aquesta tradició historiogràfica que, com en tants altres aspectes, fa córrer dades de comprovació pendent o impossible. Una bona causa d’aquella desorientació que patia la nostra curiositat de xiquet cal buscar-la en la desinformació que generaven anys i anys de mediocritat i ignorància puntualment conreades pel règim polític que en el moment de les nostres discussions infantils tractava de transformar-se en una democràcia homologable. Al mateix temps, s’iniciava un corrent d’estudis històrics destinats a recuperar la memòria col·lectiva a partir de l’exhumació de fonts documentals que dormien als arxius que van poder eludir la destrucció de la guerra de 1936 a 1939. No va ser el cas dels arxius municipals de Traiguera. Amb la finalitat de destruir la documentació relativa a la propietat privada, la revolució social desfermada per l’anarquisme i personificada a la vila pel comitè de col·lectivització va destruir els arxius municipals. De viva veu, encara he sentit contar com la paperassa va ser abocada pel finestral gòtic de l’ajuntament al carrer Major. D’aquesta manera es va causar un dany irreparable al patrimoni històric de Traiguera i a la memòria històrica de les seues generacions futures. Aquell corrent d’estudis que va iniciar-se a finals dels anys 70 i que encara continua, havia d’anar recuperant i recomponent les fitxes disperses i parcials d’una trajectòria que arrancava del segle XIII. Quasi des del seu començament l’any 1975, la revista Traiguera, creada pel rector Daniel Llatje, va constituir un mitjà per donar a conèixer les aportacions que en aquest sentit anaven apareixent. Justament, una de les primeres aportacions de pes en aquest sentit arriba de la mà de Manuel Rosas Artola, que en el número 22 de juliol de 1978 hi publica l’article “Les falsament suposades muralles romanes de Traiguera” i aporta documentació relativa al govern municipal de Castelló de la Plana de 1648 en què es fa menció de la necessitat d’emmurallar la vila de Traiguera com a mesura de defesa del Regne de València davant l’amenaça militar de francesos i catalans, que des de 1640 mantenen una guerra oberta amb la monarquia hispànica de Felip IV de Castella i el seu comte-duc d’Olivares, la guerra dels Segadors. Només mig any més tard, Vicent Garcia Edo, en el número 28 de gener del 1979 de la mateixa revista, aporta, en l’article “Els murs de Traiguera (segles XIV i XV)” dades documentals sobre la vila emmurallada d’aquesta època clarament medieval. En concret, es parla de les edificacions portades a terme sobre els auspicis del Mestre de Montesa Romeu de Corbera, segurament un dels mestres que més van fer per la Traiguera medieval. Finalment, el mite de les muralles traiguerines quedava definitivament anorreat pel llibre “Traiguera, història documetada”, de Daniel Llatje i Joan Ferreres, sense pal·liatus l’obra historiogràfica de referència per a la historia traiguerina, apareguda el 1986 de la mà del Centre d’Estudis del Mestrat, l’entitat benicarlanda que, des del 1984, s’ha convertit en referent per a la historiografia del Maestrat i els seus pobles. De totes maneres, l’emmurallament de la vila arran de la guerra dels Segadors té el seu estudi monogràfic en l’article “Les fortificacions de la vila de Traiguera 1641-1650” d’Adolf Sanmartín. En aquest article i en els passatges del llibre de Llatje i Ferreres, així com en altres escrits del jordienc Ferreres, pot constatar-se la realitat històrica de les murades de Traiguera. I no és per alegrar-se’n. Per desentranyar-ne la raó de ser, cal recórrer a l’explicació de la mateixa gènesi de la guerra dels Segadors, cosa llarga d’explicar que el lector perspicaç pot trobar planerament referida a la magnífica Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (volum 4. Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII) dirigida per Boja de Riquer i editada per Enciclopèdia Catalana. L’aliança de les institucions catalanes amb el rei de França, motivada per l’agressió de la monarquia hispànica contra l’ordenament jurídic català que suposava fer passar exèrcits castellans pel seu territori, va desencadenar una situació d’inestabilitat política i social que va culminar amb la proclamació de la república catalana i l’aliança amb el rei de França. Això suposava la separació de Catalunya de la monarquia hispànica, i la guerra del rei en contra seua. Corria l’any 1640 i el dia de Corpus, els segadors forasters i els menestrals de Barcelona van revoltar-se contra la presència dels tercios castellans al Principat de Catalunya i van matar el virrei Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma. A la revolta pagesa va seguir la revolta política. La Generalitat va prendre el control de la situació i va acabar enfrontant-se a una monarquia hispànica entrampada en deutes i guerres de prestigi internacional, que menystenia la Corona d’Aragó i els seus mecanismes propis de govern, que només mirava per concentrar més poder, que s’anava enfangant en guerres mentre tenia desprotegida tota la costa mediterrània i abandonada la seua defensa dels atacs de pirates, corsaris i turcs. El fatal estiu de 1640, la revolta va propagar-se a Tortosa. La guarnició hispànica va ser expulsada i la ciutat va passar a mans dels aliats francocatalans. Aquesta situació suposava una amenaça militar contra el Regne de València, que sempre es va mantenir fidel al rei. De seguida, va manar-se reforçar les muralles de Traiguera. Abans, 300 cases que hi havia de fora van ser enderrocades per aprofitar-ne els materials i evitar que poguessen ser ocupades pels invasors. Traiguera va convertir-se en plaça militar i la gent va fugir en desbandada cap a l’interior del Regne. El raval dels canterers, cases i patis, van ser destruïts expressament perquè la vila s’havia convertit en primera línia del front. Famílies senceres que no tenien lloc en el clos de la murada van emprendre el camí de l’emigració. En any i mig, la vila va perdre la meitat de la població. El mateix virrei del Regne, Antoni Lluís de la Cerda, va fer cap en aquesta terra extrema de la seua administració per supervisar in situ que l’anorreament de les vivendes del poble que havia crescut a redós de l’esplendor de la primera meitat del segle XVII s’adequava pedra a pedra a les intencions de la monarquia de Felip IV de Castella i els seus ministres centralistes. Afortunadament per a les armes del monarca, Tortosa va canviar de bàndol al setembre d’aquell mateix any, i va oferir-se com a plaça propícia per a la invasió de Catalunya per tropes reials, que no van tardar a presentar-se a les portes de Barcelona. El 26 de gener de 1641, francesos i catalans van repel·lir les tropes hispàniques en la coneguda batalla de Montjuïc, i van obligar-les a retrocedir fins a Tarragona. Mentrestant, les obres de les muralles de Traiguera s’havien abandonat perquè el front s’havia allunyat Catalunya endins. Només quan el 1648 Tortosa tornava a caure en mans dels enemics del rei, van tornar les presses per fortificar Traiguera. Ara amb major empenta que al 1641, les institucions valencianes van aplicar-se a fortificar la vila mentre removien totes les vies per trobar el finançament que les obres necessitaven, davant el perill imminent d’invasió. Fins a cinquanta homes de tot el Maestrat participen en la construcció apressada de dos llenços de mur que han de protegir l’entrada a Traiguera pel camí ral de Tortosa, a fi de barrar el pas a l’enemic francocatalà. En aquella situació crítica, amb les cases de fora muralla derruïdes, la gent fugida i la vila convertida en plaça d’armes, la pesta, que no ha conegut mai fronteres humanes, va fer acte de presència per acabar d’assolar el poble. Al capdavall, de poca cosa devien servir aquelles fortificacions fetes a marxes forçades. Els elets del Regne de València, representants dels braços de les Corts, que constituïen una mena de comitè de defensa per socórrer la terra davant els perills d’aquella guerra, no van trobar en els ministres reials el finançament que necessitaven. Les viles reials valencianes van aportar la seua part, les nobiliàries i el rei, no. Així les coses, el general català Josep Dàrsena va protagonitzar incursions enemigues per afogar i extorquir els pobles del Maestrat. Segons assenyala Juan A. Balbás en El libro de la provincia de Castellón, Càlig és ocupat, saquejat i extorquit pel novembre de 1649, i Sant Mateu assetjat un any més tard. Vol dir això que les muralles de Traiguera de ben poca cosa van servir. A mig construir, sense diners per pagar-ne la continuació ni treballadors, les noves muralles són aturades pels elets l’agost de 1650. Quatre mesos després, les armes de la monarquia recuperaven Tortosa i la guerra tornava a allunyar-se, aquesta vegada definitivament. Els historiadors que han estudiat aquest passatge realment calamitós de Traiguera i els altres pobles del Maestrat han donat compte de les pèrdues materials que van seguir-se’n. Com ja hem dit, amb les cases de fora muralla derruïdes, molta gent va emigrar. Trenta anys més tard, les terres havien quedat ermes i moltes propietats de dins i fora muralla s’havien abandonat i no tenien amo que en pagués impostos. Ja al segle XVIII, Mathias Magaña encara recorda en un capbreu que, en aquella època, «las calles se hicieron maleza, y la mayor parte de las casas se derribaron». A causa d’aquesta conjuntura especialment crítica, en la qual no ha d’oblidar-se la circumstància de la segregació del Mas dels Estellers, que en temps de la guerra dels Segadors obté finalment la independència municipal, el Consell de la Vila va obrir el 1688 el Procés de la Vila de Trayguera per proposar solucions als representants del rei a fi de redreçar aquella gravíssima situació. La veu del moliner Pere Vedrenyo es perd encara sota el soroll constant i esvaït de les moles dels molins que ja no existeixen dins la Traiguera emmurallada. El seu testimoni de supervivent de tota la catàstrofe de la guerra, la destrucció i la pesta va quedar recollit en el Procés i diu «que per causa de les guerres de Cataluña, havent entrat lo francés en esta part del Regne, es feren en la Vila de Trayguera differents fortificacions per a fer les quals fonch precís el derrocarse moltes cases, valentse de la fusta y pertret per a dites fortificacions (…) La major part de les terres de dita Vila estan incultes y sens profit, y de lo un y de lo altre se li ha seguit y segueix a dita vila grandíssim dany y perjuhí, així per haverse despoblat en tan gran part (…) com per haver quedat impossibilitada de acudir a ses obligacions per no cobrar les peytes de dites cases y terres» Desgràcies materials a banda, dues conseqüències més poden apuntar-se d’aquella època. És des d’aleshores, a causa de l’enfrontament entre Felip IV de Castella i Catalunya que els habitadors del Regne de València deixaran de considerar-se com a catalans, de llengua i de nació. En la marxa cap a la implantació de l’absolutisme espanyol, la monarquia hispànica i els seus ministres van jugar fort la carta d’erosionar tant com va poder les llibertats dels regnes de la Corona d’Aragó. Encara hi faltava el tret de gràcia de la guerra de Successió, que s’esdevindrà només cinquanta anys més tard, però la divisió entre catalans i valencians ja estava gairebé consumada. Des d’aleshores, per res havien de voler els valencians ser identificats com a catalans, ja que això implicava de seguida ser sospitós d’infidelitat al rei. Heus ací una de les raons històriques per a moltes tergiversacions del nostre temps. L’altra conseqüència té un caràcter estrictament local. La separació de Sant Jordi del Maestrat alguna relació deu tindre amb el sentiment d’aversió que, de sempre, els traiguerins han dispensat als jordiencs. Fins en l’acta notarial de possessió reial de la vila de Sant Jordi, el 1655, el síndic de Traiguera Geroni Agramunt fa constar la seua pública protesta, en desacord amb la separació que la mateixa acta sanciona. I sembla que així continuem, com en el conte aquell en què dos van estar tant de temps enfadats, barallats, que van arribar a perdre la memòria de per què s’havien enfrontat. La petjada de la destrucció material i la misèria de la segona meitat del segle XVII ja ha desaparegut del tot a Traiguera, tret de les restes de muralla que encara queden. Tant és així que la memòria popular no en fa menció. Tanmateix, aquesta aversió, que pareix pròpia de xiquets preguntant-se per l’origen d’unes muralles que la Història s’ha engolit, ha quedat com una herència atàvica d’aquell temps de desgràcies.

Anuncis

Un pensament sobre “Les murades de Traiguera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s