El caso Moro

Sóc en una llibreria del centre de Barcelona buscant una cosa absolutament diferent i em trobo aquest títol en un prestatge on no sé si acaba de correspondre. Quan portes un cert temps amb una mateixa seguida que et té ocupat i no et deixa fer res més, sempre és grata la sorpresa de trobar una finestra oberta per on mirar enfora des del punt de vista personal. Així que, rendint-me a la curiositat que m’assalta, em quedo l’exemplar d’El caso Moro.

Hi va haver una època, a finals del segle XX, que vaig descobrir Leonardo Sciascia i altres novel·listes italians coetanis i m’hi vaig aficionar. Feien una literatura fàcil de llegir, que presentava un món diferent i proper de l’espanyolitat cultural, de vegades amb algunes connexions interessants, com ara Els oncles de Sicíclia, del mateix Sciascia, en què es parla d’italians que van participar en la Guerra Civil Espanyola i com els va anar; de vegades amb incursions en el fenomen de la màfia, tan punyent en aquella època, que representava una deu inacabable d’arguments novel·lístics i un fenomen social que atreia la meua curiositat. Per això, retrobar aquest títol, en què Sciascia parla del cas del segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro, al 1978, m’arrossega a la lectura, fins i tot passant davant d’altres que tinc encetades.

Aldo Moro va morir el 1978, quan jo tenia dotze anys. Recordo que se’n va parlar durant molt de temps, els mesos que va durar el seu segrest i encara durant molt de temps, fins que les revingudes de la política italiana, entrampada a no deixar accedir al govern un partit comunista occidental, majoritari entre l’electorat, van fer oblidar amb els seus nous embolics, el terrorisme de les Brigate Rosse. Continua llegint

Cròniques des de l’infern

Què és pitjor, la República Democràtica Alemanya dels anys 70 i 80 o la Grècia de començaments del segle XXI? En quin país es deu haver viscut pitjor, tenint en compte que la tragèdia grega encara dura. Totes dues situacions, decrèpites i persecutòries semblen haver-se combinat en el País Valencià de la crisi de la bombolla immobiliària i la corrupció política que, també, encara dura. A l’RDA, la crisi econòmica i unes condicions de vida espartanes en què l’individu era un subjecte a espiar, a perseguir, pels aparells policials del règim comunista, una societat desesperada dels barrots de la història clamava per saltar el mur. A Grècia, les mentides i el descontrol d’un règim democràtic i tanmateix confessional van abocar la societat a la bancarrota econòmica, moral i social. L’anorreament de l’estat del benestar ha causat un empobriment que costarà molt de superar.

Doncs en certa manera les condicions descrites per a l’RDA i Grècia es reprodueixen actualment al País Valencià. La patacada econòmica és de pronòstic reservat. L’administració pública valenciana està contra les cordes econòmicament i política. La televisió pública, com a Grècia, va desaparèixer. Finalment, la bel·ligerància catalanòfoba dels sectors socials valencians que aquests anys han tingut la quota del poder autonòmic ha ofegat una cultura pròpia moderna, dinàmica i posada al dia.  Tot hi pareix de cartó-pedra, a punt per ser cremat.

Aquest és el paisatge que Manel Alonso descriu a Cròniques des de l’infern. Continua llegint

Joan Colom: Jo faig el carrer

expocolomL’exposició de Joan Colom Jo faig el carrer, que es pot visitar aquests dies al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) és una bona oportunitat per conèixer de primera mà l’activitat fotogràfica d’aquest artista innovador del segle XX, una visita que ens permetrà descobrir la realitat d’una època que, vista des del punt de vista que ho fa el fotògraf de Barcelona, resulta del tot impactant i transporta l’espectador a un món desaparegut i a la reflexió al voltant de les relacions entre aquell món desaparegut del passat i aquest present tan canviat, o tan aparentment canviat.

A finals dels 50 i durant els 60 del segle XX, Joan Colom és un comptable de professió que es dedica a la fotografia com altres persones es podien dedicar al ciclisme, a pescar, a l’excursionisme o a prendre cigalons després de dinar. Aquesta afició el situa al Barri Xino de Barcelona prenent imatges de la vida quotidiana al carrer, concretament als carrers on s’exercia la prostitució. La temàtica del seu interès per la presa d’imatges en condiciona la tècnica. Va començar prenent imatges d’infants i indigents i va acabar depurant la tècnica prenent imatges de les prostitutes fent el carrer, esperant o bé fent relacions públiques, i d’altres individualitats que es movien al seu voltant en aquell submón sòrdid en què la bellesa podia pesar-se a tant el quilo. Tot això, és clar, amb una tècnica de càmera oculta que li permetia no cridar l’atenció i moure’s amb desimboltura mentre retratava el que no es podia retratar, el que estava proscrit de la societat benpensant de l’època (oxímoron conceptual inherent al franquisme). Hi ha una imatge en què apareix el fotògraf amb una càmera a l’altura del coll mentrestant pren una imatge dissimuladament i manté una mirada d’allò més significativa, plena de les cauteles amb què devia donar solta a la seua passió per la fotografia. En la majoria d’ocasions, això no obstant, les imatges són preses amb la càmera penjant fins a l’altura dels genolls si convenia, sense mirar per l’objectiu, a cegues. Un cop revelades, Colom tornava a enquadrar el tema que li interessava, de manera que centrava l’interès temàtic a destacar. El resultat són escenes de carrer de persones anònimes, prostitutes i clients, xulos i indigents, vianants, que pul·lulen per un barri degradat de baixos fons, en què la bellesa i la impetuositat de la vida convivien imbricades amb la llordesa més deixatada.

L’exposició mostra, per mitjà de publicacions de l’època, com el fotògraf passional va obrint-se un espai en la premsa de l’època, en la qual apareix arran de la seua participació en concursos de fotografia, una activitat a què va dedicar-se inicialment i que li va permetre accedir directament a la condició d’artista de la fotografia. Continua llegint

Agustí Centelles

Fins al 10 de febrer de 2013 pot visitar-se al Museu Can Framis de la Fundació Vila-Casas l’exposició temporal de les còpies d’autor que la fundació va adquirir als fills del fotògraf alhora que aquests venien el fons de son pare al Ministerio de Cultura espanyol. Es tracta de 110 còpies vintage fetes pel mateix autor a partir de negatius recuperats. Són els negatius que va guardar en una maleta, a la sortida del camp de concentració de Bram (Aude), i va deixar a càrrec d’un amic durant 30 anys, a prop de Carcassona. El 1976 va poder recuperar-los anant-los a buscar personalment. Aquells negatius, que havien il·lustrat la premsa diària de la Barcelona dels anys 30, van tornar a emergir després del silenci de la dictadura.

Encara que no s’explica exactament com, la Fundació Vila-Casas va fer-se amb aquesta partida de còpies d’autor, realitzades a finals dels 70 o començaments dels 80 pel mateix fotògraf, de manera que és una bona part del patrimoni fotogràfic de Centelles que ha romàs a Catalunya després de la venda del fons fotogràfic. Amb aquesta venda, tots els drets de reproducció de les imatges van passar a mans del Ministerio de Cultura espanyol, que perquè el destí final del fons resultés ben parit va dipositar el fons a l’Archivo de la Memoria Histórica de Salamanca. En tractar-se de còpies positivades pel mateix autor, aquesta partida de 110 fotografies en mans de la Fundació Vila-Casas, tot i quedar en unes altres mans, no poden reproduir-se sense el permís, i els royalties corresponents, del Ministerio de Cultura. Continua llegint

La Pastora. Del monte al mito

Acabo de llegir aquest llibre justament el 6 de desembre, per aquelles coincidències de la vida. Malgrat el títol, que durant bona part de la lectura m’ha fet pensar que, de fet, el nom del darrer guerriller valencià només era un esquer per induir a l’adquisició del llibre; La Pastora. Del monte al mito és un tractat de fets concrets de la història del moviment guerriller actiu als anys 40 i 50 al mateix territori on, un segle abans havia arrelat la facció carlista i la guerra civil entre liberals i reialistes. D’això darrer no se’n parla, però va bé tenir-ho en compte per allò que no és la primera vegada (potser la darrera, sí) que aquestes coses passen en el mateix escenari, en el mateix territori. Continua llegint

Novel·la negra

Avui diumenge 13 de març apareix un article de Josep Lambies al diari ARA, en el qual es fa ressenya de Crims.cat i Un riu de crims, dos reculls de novel·la negra que van donar-se a conèixer en la propassada edició de BCNegra, el primer d’àmbit diguem-ne més general i l’altre més centrat a l’entorn literari ebrenc, tot i que obert a aportacions de fora. Com que el compilador del segon volum, Jordi Pijoan-López, va convocar-me divendres apassat a una entrevista amb altres integrants del recull he acabat apareixent a la pàgines del reportatge, juntament amb altres ebrencs: Jordi Penyarroja, Teresa Bertran i Alfred Sala.

La cosa va ser divendres a migdia, a la plaça Universitat. Continua llegint

Una de por

Espero a la sala d’espera per entrar a la dentista i prenc una revista de les que hi sol haver. M’abstinc de consultar la capçalera del cor que hi ha perquè francament la sensació de fàstic no em resulta abellidora. Opto per una capçalera espanyola de política, un número passat de fa un mes. Cada dues pàgines hi ha una expressió de menyspreu envers la llengua catalana. Certament les firmes que escriuen les columnes són d’allò més ràncies, de les que van començar amb la transició espanyola i encara no s’han jubilat. Van tenir la seua època daurada durant l’època que aquell escriptor malparlat de Madrid va designar com “el aznarato”, i ara es veu que tornen a la càrrega perquè al capdavall les garrofes sempre se les han guanyades així.  Potser no han afluixat mai. Continua llegint