Peníscola by Regina Kenmore

És indubtable que la fotografia té el poder de captar talls sincrònics de realitats que han passat a formar part de la història i que aquest poder té una relació molt estreta amb la memòria, d’una banda, i amb la identitat, d’una altra. I quan parlem d’identitat és clar que ens referim sobretot a identitat cultural, perquè els canvis que ha experimentat al llarg del temps la societat en què vivim el nostre present moltes vegades només perviuen en aqueixos talls sincrònics que són les imatges captades en un moment i un lloc determinats, i captades per segons qui, a partir de segons quina mirada.

Em va sorprendre molt agradablement el llibre Peníscola by Regina Kenmore, publicat per Onada Edicions de Benicarló amb el suport de l’Ajuntament de Peníscola. Començant per la coberta i el format mateix del volum. Un llibre de fotografies en format d’àlbum, per ser mirat i no consultat ni llegit. Un format, doncs, molt apropiat per a l’experiència de la contemplació fotogràfica. I una imatge de coberta fantàstica, d’una modernitat que transcendeix, que estripa el tòpic de l’endarreriment cultural de la societat peniscolana, valenciana, de mitjans de segle XX, vist des de la subjectivitat del nostre present actual. En això, tota mirada és subjectiva, sense remei. Aquella noia recolzada sobre el seu Triumph, a la platja verge de Peníscola, és la imatge d’un mite, el mite del turisme. Es tracta d’un mite molt representatiu del que ha estat després Peníscola i, alhora, una denúncia ferotge de l’evolució que ha seguit.

Colita perquè sí!

Encara es pot visitar l’exposició Colita perquè sí, que té lloc a la Pedrera de Barcelona, on porta més de tres mesos oberta. L’exposició permet veure un bon recull d’imatges de la llarga trajectòria d’Isabel Steva Hernández (Barcelona, 1940), Colita, fotògrafa emblemàtica de la Barcelona i la Catalunya dels anys 60 i 70, aquella època del tardofranquisme de la qual se suposa que va emergir el temps que va venir a continuació: la transició i la societat de consum del tombant de segle. Aquest recull, organitzat al voltant dels diferents projectes fotogràfics que Colita va portar a terme en aquells moments que anava a qualificar de maduresa però que si es mira la seua llarga trajectòria potser es corresponen més aviat amb la irrupció d’una manera nova de fer fotografia, és a dir, amb la irrupció d’una nova manera de veure el món; aquest recull, dic, permet apropar-se a imatges que formen part de l’imaginari popular d’aquell temps i també de l’actual en relació als anys que comprèn. La mirada actual sobre la fotografia de la Colita diguem-ne més clàssica permet formar-se una visió de conjunt d’una obra estretament lligada a alguns moviments socials i artístics que des dels anys seixanta van contraposar-se al sistema franquista, que és, després de tot, la versió carpetobetònica del capitalisme occidental de després de la II Guerra Mundial.

Joan Colom: Jo faig el carrer

L’exposició de Joan Colom Jo faig el carrer, que es pot visitar aquests dies al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) és una bona oportunitat per conèixer de primera mà l’activitat fotogràfica d’aquest artista innovador del segle XX, una visita que ens permetrà descobrir la realitat d’una època que, vista des del punt de vista que ho fa el fotògraf de Barcelona, resulta del tot impactant i transporta l’espectador a un món desaparegut i a la reflexió al voltant de les relacions entre aquell món desaparegut del passat i aquest present tan canviat, o tan aparentment canviat.

A finals dels 50 i durant els 60 del segle XX, Joan Colom és un comptable de professió que es dedica a la fotografia com altres persones es podien dedicar al ciclisme, a pescar, a l’excursionisme o a prendre cigalons després de dinar. Aquesta afició el situa al Barri Xino de Barcelona prenent imatges de la vida quotidiana al carrer, concretament als carrers on s’exercia la prostitució. La temàtica del seu interès per la presa d’imatges en condiciona la tècnica. Va començar prenent imatges d’infants i indigents i va acabar depurant la tècnica prenent imatges de les prostitutes fent el carrer, esperant o bé fent relacions públiques, i d’altres individualitats que es movien al seu voltant en aquell submón sòrdid en què la bellesa podia pesar-se a tant el quilo. Tot això, és clar, amb una tècnica de càmera oculta que li permetia no cridar l’atenció i moure’s amb desimboltura mentre retratava el que no es podia retratar, el que estava proscrit de la societat benpensant de l’època (oxímoron conceptual inherent al franquisme). Hi ha una imatge en què apareix el fotògraf amb una càmera a l’altura del coll mentrestant pren una imatge dissimuladament i manté una mirada d’allò més significativa, plena de les cauteles amb què devia donar solta a la seua passió per la fotografia. En la majoria d’ocasions, això no obstant, les imatges són preses amb la càmera penjant fins a l’altura dels genolls si convenia, sense mirar per l’objectiu, a cegues. Un cop revelades, Colom tornava a enquadrar el tema que li interessava, de manera que centrava l’interès temàtic a destacar. El resultat són escenes de carrer de persones anònimes, prostitutes i clients, xulos i indigents, vianants, que pul·lulen per un barri degradat de baixos fons, en què la bellesa i la impetuositat de la vida convivien imbricades amb la llordesa més deixatada.

L’exposició mostra, per mitjà de publicacions de l’època, com el fotògraf passional va obrint-se un espai en la premsa de l’època, en la qual apareix arran de la seua participació en concursos de fotografia, una activitat a què va dedicar-se inicialment i que li va permetre accedir directament a la condició d’artista de la fotografia.

Agustí Centelles

Fins al 10 de febrer de 2013 pot visitar-se al Museu Can Framis de la Fundació Vila-Casas l’exposició temporal de les còpies d’autor que la fundació va adquirir als fills del fotògraf alhora que aquests venien el fons de son pare al Ministerio de Cultura espanyol. Es tracta de 110 còpies vintage fetes pel mateix autor a partir de negatius recuperats. Són els negatius que va guardar en una maleta, a la sortida del camp de concentració de Bram (Aude), i va deixar a càrrec d’un amic durant 30 anys, a prop de Carcassona. El 1976 va poder recuperar-los anant-los a buscar personalment. Aquells negatius, que havien il·lustrat la premsa diària de la Barcelona dels anys 30, van tornar a emergir després del silenci de la dictadura.

Encara que no s’explica exactament com, la Fundació Vila-Casas va fer-se amb aquesta partida de còpies d’autor, realitzades a finals dels 70 o començaments dels 80 pel mateix fotògraf, de manera que és una bona part del patrimoni fotogràfic de Centelles que ha romàs a Catalunya després de la venda del fons fotogràfic. Amb aquesta venda, tots els drets de reproducció de les imatges van passar a mans del Ministerio de Cultura espanyol, que perquè el destí final del fons resultés ben parit va dipositar el fons a l’Archivo de la Memoria Histórica de Salamanca. En tractar-se de còpies positivades pel mateix autor, aquesta partida de 110 fotografies en mans de la Fundació Vila-Casas, tot i quedar en unes altres mans, no poden reproduir-se sense el permís, i els royalties corresponents, del Ministerio de Cultura.

Català-Roca a la Pedrera

La Pedrera de Barcelona acull fins al 25 de setembre una exposició sobre el fotògraf Francesc Català-Roca. En aquestes dates d’agost, la Pedrera fa honor al seu magnetisme turístic i atrau tot de turistes màquina de fotografiar en mà, disposats a fer les cues que convinga per visitar el monument i emportar-se’n un bon reportatge fotogràfic. Així doncs, és natural que l’activitat cultural del monument aprofite el cercle virtuós de la fotografia. Anar a veure fotografia a la Pedrera és com un discurs dins del discurs, com un metallenguatge de l’art de la reproducció de la imatge. Alhora, exposant l’obra d’un fotògraf com Francesc Català-Roca, segurament el més influent dels fotògrafs catalans del segle XX, el visitant més o menys turístic rep el missatge subliminal del subjecte fotografiable que és la Pedrera: «Ho veus? Això és fotografia de la bona. Per més fotos que faces mai arribaràs a la sola de la sabata d’un fotògraf de la talla de Català-Roca. Aprèn-ne».

Subsòl

La consideració segons la qual tot escriptor català és francòfil o anglòfil, és a dir, té la cultura francòfona o bé l’anglosaxona com a referent incorporat a la seua manera de veure el món, amb tota seguretat a partir de la seua formació o autoformació com a tal, em ve al cap quan he de parlar de Subsòl. Valga dir que la consideració, expressada amb contundència i sense matisos, l’he sentida formular a Josep Igual ja fa un quant temps i és una idea a la qual retorno sempre que des de la creativitat d’aquí es busquen referents a fora. En aquest entorn estranger però proper i alhora teòricament universal. No sé si és una qüestió poc o molt vigent, a la vista del que sabem de la globalització.

Posem, doncs, que el metro de París és un lloc pertanyent a aquest món globalitzat i, en conseqüència, culturalment universal. Subsòl és un llibre col·lectiu els autors del qual, aplegats sota el pseudònim Unai Siset, escriuen un relat sobre algun dels personatges que apareixen en una fotografia presa al metro de París pel fotògraf nord-americà Peter Turnley el 1979. La fotografia apareix a la coberta del llibre, amb els personatges que protagonitzen algun dels relats ressaltats en una imatge específica a dalt, una banda amb el títol en lletres ben gruixudes, i la imatge presa que reprodueix un pla general de l’interior d’un vagó, si és que es pot dir això. En blanc i negre.

Turisme de la memòria

L’estiu és l’època de l’any idònia per fer turisme. S’acaba l’estada a Calella de Palafrugell, som a finals d’agost i entro en un quiosc a la recerca d’un record potable. Un disc d’havaneres o una guia de viatges em faria el pes. Hi trobo, entre més, Catalunya ahir, d’Angle Editorial. Es tracta d’un llibre de fotografies antigues, en format apropiat, amb textos en anglès, castellà i català, i amb imatges dels llocs més turístics però d’abans del turisme, una col·lecció antecedents de l’avui. L’agafo sense dubtar-ho ni un moment. La recerca en aquest vessant de la cultura popular continua i m’interessa veure imatges de començaments del segle XX per alimentar la meua capacitat d’anàlisi.