Arròs caldós amb pilota de Carnestoltes

El tram final de l’hivern acull sempre la festa del Carnestoltes. Com que disposem d’unes pilotes d’elaboració familiar decidisc cuinar-les amb un arròs caldós extret del receptari La cuina de Traiguera, que ja porta un temps publicat i ha donat lloc a moltes elaboracions de plats poc o molt oblidats de la cuina tradicional de Traiguera.

Segons diu el llibre, les pilotes de Carnestoles, més arrodonides i petites que la pilota de l’escudella i carn d’olla. Se’n diferencien també per la composició ja que incorporen, a més de la carn magra de porc, cansalada i pa ratllat. El costum d’aquesta menja en el pas de l’hivern a la primavera és característic del Maestrat. S’elaboren a partir de carn i cansalada, all i julivert, tot picat, i pa ratllat. S’hi afegeix sal i pebre al gust i es pasten els ingredients. S’escalda la massa amb brou de carn i ous debatuts fins a aconseguir una pasta consistent. Llavors es prenen trossos de pasta i se’ls dóna forma esfèrica fins aconseguir-ne pilotes. Es passen per clara d’ou i farina per acabar de donar-los consistència i evitar que que es desfacen en incorporar-les a la cocció. Se solen menjar amb arròs, com a Rossell, o comunament a la paella dominical. Continua llegint

Anuncis

Vicent Usó: Les veus i la boira

12983212_1728126964123625_7933677232856658071_o

Escrit amb motiu de la presentació de Les veus i la boira a Traiguera, el 16 d’abril de 2016

El meu Vicent Usó

Vaig contactar per primer cop amb Vicent Usó arran de la seua inclusió, el 2009, en els Itineraris de lectura de la Institució de les Lletres Catalanes. En aquell moment m’ocupava de coordinar l’elaboració de les guies de lectura del programa i vaig contactar-hi per correu electrònic per engegar l’elaboració del document, que va portar a terme Vicent Pallarès. Aquests noms em sonaven d’escriptors valencians autors d’obres molt presents en les llistes de vendes del moment, sobretot amb títols com ara Les ales esteses. Per curiositat, vaig llegir El músic del bulevard Rossini i en vaig fer una ressenya al meu blog. Ja en aquell moment Vicent Usó s’havia situat a primera línia del panorama de les lletres catalanes del moment, amb obres guanyadores i finalistes en els premis literaris més significatius.

A l’any següent, 2010, va formar-se a Benassal El Pont Cooperativa de Lletres, una associació d’escriptors de les comarques de Castelló. Vicent Usó era un dels impulsors del projecte i ja m’hi vaig afegir amb entusiasme. La publicació de la meua primera novel·la Partida, al 2008, m’havia ajudat a decidir-me per llançar-me a escriure amb continuïtat, ja que m’havia arribat la possibilitat d’escriure amb garanties de publicar. Alhora, vaig entendre que una part important de la meua dedicació a l’escriptura havia de consistir a donar suport a l’associacionisme de la colla d’escriptors de Castelló, que en aquell moment treballaven en un medi cultural hostil a les lletres catalanes. L’associació podia ser, com de fet penso que està sent al cap del temps, un factor de normalització cultural a través de la difusió i la presència en la vida pública, una via de treball a llarg termini. A l’any següent, va tenir lloc la segona trobada d’escriptors d’El Pont, a Morella, Hi vaig presentar Partida i Vicent va interessar-s’hi. Al cap de poc va ressenyar la novel·la al seu blog. Continua llegint

La mirada artística d’Armando Vericat

Armando Vericat a la Font de la Salut

Foto: Ramon Climent

Al 2010 va veure la llum l’edició d’una novel·la que té per escenari la Font de la Salut. Es tracta de La vall del miracle, de l’escriptor traiguerí Armando Vericat. El títol va ser guanyador del premi Ribera d’Ebre que concedeix anualment l’Ajuntament de Vinebre. L’aparició d’aquesta novel·la obre un capítol en la projecció i la vida de la Font de la Salut, ja que el relat pren el lloc d’escenari principal i, fet i fet, és una recreació del santuari renaixentista, és a dir que retrocedeix a l’època mítica del segle XVI que Jaume Prades va recollir en el seu llibre devot. El novel·lista pren la figura històrica de Pere Combes, documentat com a protagonista d’un dels miracles recollits pel mateix Jaume Prades, i el projecta en una ficció novel·lesca que ve a ser el món imaginari d’aquell temps pensat des del present, des de l’actualitat. Pere Combes, rector de Bot, malferit per una baralla, va a la Font de la Salut per mirar de salvar-se de la mort per intercessió mariana i ho aconsegueix. A partir d’aquest fet contat en la crònica dels miracles escrita per Prades, Armando Vericat desenvolupa la ficció. La baralla es devia a un assumpte de faldilles. Pere Combes, contràriament a la seva condició clerical, manté una activitat pecadora intensa. A la Font de la Salut, hi troba la salvació de la mort i el retorn a l’equilibri espiritual. Però els pecats del passat tornen per perseguir-lo, l’amor de dona ha de tornar-lo a portar a mal borràs. Un assassinat i la inquietant presència d’un home llop l’incriminen. Més enllà de la trama teixida per arrossegar el lector a seguir la història contada, la novel·la és una reflexió en clau literària sobre una de les èpoques de més plenitud del santuari de la serra d’en Menor. Això, ben mirat, és cosa de meravella, tenint en compte des d’on és fa: des de la mateixa societat local. Continua llegint

Dimonis de la riera encesa

9788415896609_04_hEnric Anyó s’estrena com a escriptor amb aquesta novel·la titulada Dimonis de la riera encesa, publicada per Onada. Com que l’autor és de Traiguera, he estat més o menys al corrent de la publicació des del mateix moment que l’editorial va prendre-la en consideració com a possible producte de la casa, ara fa mig any.

Dimonis de la riera encesa és una novel·la del Maestrat. Ho és en el mateix sentit que ho són La maledicció del GrocLa vall del miracle, del també traiguerí Armando Vericat. Es tracta de novel·les històriques, en el sentit comercial del terme, ambientades en una època més o menys remota del passat de la comarca, en un lloc més o menys localitzat, més o menys ampli, que en qualsevol cas pertany a la geografia del Maestrat històric, és a dir, del que va ser el senyoriu medieval de Montesa. No cal dir que la feina de recuperació de la memòria històrica del passat del Maestrat, com la que constiteix l’obra de Joan Ferreres, ha acabat alimentant l’imaginari literari. Si es tractava de pujar al carro de la moda de la novel·la històrica, el Maestrat Vell de Montesa ofereix tots els ingredients per bastir històries novel·lesques a manta. En el cas de Dimonis de la riera encesa, Enric Anyó centra l’acció a cavall dels segles XVI i XVII, a Canet lo Roig. Continua llegint

Més sobre La cuina de Traiguera

conillambcaragols

Conill amb caragols. Foto: Ana Damaret

 

Per raons de connectivitat, aquest article va quedar-se a la cistella dels esborranys en el moment d’escriure’l, que va ser amb motiu de la participació en una taula redona sobre llibres de cuina de les Terres de l’Ebre, tal com s’explica a continuació. És ara que hi torno i el vegi, que trobo l’ocasió per publicar-lo, encara que siga amb retard.

 

Joana Serret i la biblioteca comarcal Sebastià Juan Arbó d’Amposta, que ella dirigeix, han fet propícia l’ocasió perquè La cuina de Traiguera  es presente en societat fora de l’àmbit estrictament local, cosa que tindrà lloc avui mateix (19-10-2013). Com en altres ocasions, recórrec al blog per ordenar les idees que m’agradaria exposrar-hi.

Dies enrere, quan va sorgir la possibilitat d’intervenir en la taula redona dedicada als llibres de cuina que ha de tenir lloc en el marc de les VIII Jornades de les Lletres Ebrenques, vaig concretar les meues intencions a l’hora d’intervenir-hi en dos punts. Del procés d’elaboració del llibre, que és el primer, ja n’he parlat arran de la presentació del llibre a Traiguera mateix. Del segon, referit a l’aportació del llibre en el panorama de la literatura culinària del seu entorn, és ocasió de parlar-ne ara, tot i que ja en faig referència en un article al blog Ilercavònia. Continua llegint

Les muralles de Traiguera

P1010517Aquest diumenge 25 d’agost, com a final de les festes locals, el Centre Cultural Traiguerí, que publica la revista mensual Traiguera, va organitzar un dels Itineraris de les terres de cruïlla que organitzen centres d’estudis i entitats culturals del Montsià i el Maestrat. En el cas traiguerí, és aquesta entitat que s’hi va adherir. En aquesta ocasió, la proposta és de caràcter urbà i té per objectiu fer un recorregut pel casc urbà de Traiguera per mostrar el que queda de les muralles antigues i donar-les a conèixer als participants. Com a guia de l’itinerari hi intervé l’historiador Joan Ferreres, amb qui mantinc relació i amistat, sobretot des que, ara fa un temps, vaig entrevistar-lo per escriure La Font de la Salut. Així és que em decideixo a anar-hi, sobretot perquè és l’ocasió ideal per fer-li arribar un exemplar dedicat de La cuina de Traiguera. També per actualitzar els coneixements propis sobre les muralles del poble i compartir amb ell i amb els participants d’aquestes excursions estivals la passió pel patrimoni del nostre territori diguem-ne senienc. Després, l’ocasió em fa recordar el meu escrit Les murades de Traiguera, pertanyent a la sèrie “Camins de la memòria”, que van aparèixer a la mateixa revista Traiguera i més tard a VinaròsNews. Així és que em decideixo a recuperar íntegre el text i publicar-lo aquí mateix per si a ningú que hagués participat en l’itinerari li interessa ampliar la informació, molt correcta i diversa com és habitual, que va aportar Joan Ferreres durant la visita i després en la conferència que va fer al voltant de les circumstàncies històriques en què es van construir les diferents muralles de la vila.

Ara m’adono que en el moment de redactar aquell text, en què sobretot recollia informacions historiogràfiques, vaig titular-lo “murades” i no “muralles”, segurament pel fet que, pel que fa a les medievals, devia tenir la noció que sempre va tractar-se d’unes construccions més aviat modestes, com corresponia a una vila. Continua llegint

La cuina de Traiguera

20130817-012214.jpg

Demà fem la presentació del llibre La cuina de Traiguera, número 9 de la col·lecció La Teca, d’Onada Edicions, de Benicarló, al centre cultural Pere Labèrnia de Traiguera, lo meu poble. Com solc fer en ocasió d’actes d’aquestes característiques, escric aquestes notes al blog per aclarir-me i preparar les idees que exposaré en el torn corresponent de paraula.
El llibre és una proposta de l’editor, Miquel Àngel Pradilla, de Rossell, adreçada al restaurador traiguerí Rafael Gauxachs i a mi mateix, a partir d’una idea de Juanjo Roda, xef vinarossenc director de la col·lecció La Teca. Vaig conèixer personalment Juanjo Roda a la fira del llibre de Vinaròs, al 2011. En aquella ocasió, ell presentava La cuina del mercat de Vinaròs, i en vaig ser receptor d’un exemplar en la meua qualitat d’autor d’Un riu de crims, que presentava a la fira juntament amb altres coautors. Vam parlar de la possibilitat de fer un llibre de cuina de Traiguera i vaig suggerir la idea de col·laborar amb Rafa, el restaurador de Traiguera per tradició familiar i excel·lència. Amb ell ens coneixem de xiquets.
L’escriptura de La Font de la Salut (Saldonar, 2011) va acabar d’apropar-me a ell i al seu restaurant de la Casa dels Capellans, al santuari de Traiguera. L’experiència personal que tinc d’aquest espai únic del Maestrat i la col·laboració amb Rafa, que ja es va concretar en un itinerari literari del llibre pel santuari, que va acabar amb un sopar al pati del restaurant el 8 de setembre de 2012, han ocupat bona part de les meues dedicacions literàries recents. De manera que col·laborar amb ell en aquest projecte ha estat per a mi un privilegi i, tal com vam dir-nos una de les primeres vegades que en vam parlar a la Casa dels Capellans, un regal que la vida ens ha oferit. Continua llegint