Pols de roses

A la darrera edició de la Fira del Llibre Ebrenc coincideixo a la taula de presentacions amb Olga Besolí. Ella hi ve a presentar Pols de roses i jo La Font de la Salut. Al final de l’acte, interessada pel llibre que parla del santuari de Traiguera, quedem que en parlarà al seu “Espai d’Arts” del programa Dixa’m vore del Canal Terres de l’Ebre. El programa va emetre’s al setembre de 2012 i ara és el moment de completar l’intercanvi de comentaris amb aquesta entrada sobre la seua obra teatral Pols de roses, que tenia per llegir des de la trobada de Móra d’Ebre.

Olga Besolí (Tortosa, 1972) és coneguda sobretot per la sèrie Els Contes de Muniatto de llibres il·lustrats infantils, en què fa tàndem amb la seua germana Esther, pintora i il·lustradora. La sèrie ha esdevingut el fenomen editorial infantil de les Terres de l’Ebre, de la mà del pallasso Muniatto, que interpreta Eusebi Morcillo, i també de la dedicació de contacontes de les germanes Besolí. La trajectòria creativa d’Olga Besolí, a més de la literatura infantil, s’obri a la narrativa, el guió i el teatre, cosa que juntament amb la seua participació en televisió conforma un ventall de registres en què les incursions creatives no estan exemptes de la motivació originada pels premis literaris.

Amb Pols de roses, Olga Besolí va obtenir el premi Micalet de Teatre, de la Societat Coral El Micalet en l’edició de 2009.

Poseu-me les ulleres

Dissabte, a la Romea, a veure Poseu-me les ulleres, una obra de la companyia del Teatre Micalet dirigida per Pep Tosar, basada en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés.  La figura d’Estellés convoca alguna cara coneguda en aquest dia i hora al centric teatre barceloní. No es pot negar que l’Estellés suscita un interès continuat d’un temps ençà, qui sap si pel fet que, havent tingut en vida una actitud tan ferma, tan resistent a l’adversitat, en els temps que corren no torna a ser un model contra la putrefacció pròpia i aliena. En termes polítics i culturals i vitals, que hi ha de tot en aquest fenomen.

L’obra té uns quants elements que la fan atractiva.

Coral romput

Divendres al vespre a Barcelona, al Teatre Lliure a veure Coral romput de Vicent Andrés Estellés, en l’adaptació teatral que n’ha fet Joan Ollé, si és que se’n pot dir així. Al carrer Lleida hi cau una pluja afuada i els espectadors factuals arribem al vestíbul no sé si noucentista del teatre xops com granotes. Però el local és acollidor i està ben guarnit d’acomodadors, així que de seguida entrem en matèria cultural.