Jo confesso

jo-confesso_9788499306865

El dia que vaig posar els peus a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs vaig adquirir Jo confesso, de Jaume Cabré. Pels crèdits del llibre, deduïsc que devia ser al 2014. Tractant-se d’una visita de compromís a una nova llibreria que feia poc que havia obert i que estava cridada a ser una referència obligada al Baix Maestrat i, si podia ser, arreu del panorama de les lletres catalanes continentals, vaig decantar-me per comprar una obra que fos diguem-ne de gamma alta. En aquell moment no ja era cap novetat, sinó que més aviat la tenia a la llista de lectures pendents, que és bastant inacabable i va creixent dia a dia.

Sens dubte Jo confesso és un llibre d’aquells que s’han de llegir. Tinc el convenciment que qualsevol persona interessada de debò per la literatura catalana contemporània l’ha de llegir. Jaume Cabré és un d’aquells escriptors que no necessiten demostrar res, que porten una vida abocada a l’escriptura. Té una imaginació desbordant i ha esdevingut un mestre a l’hora de traslladar-la al paper, de convertir-la en paraules.

Dit això, he trobat Jo confesso una novel·la excessivament fragmentària. Ignoro si aquesta fragmentació tan accentuada, amb salts argumentals entre fils narratius diferents dins una mateixa frase, és el resultat d’un plantejament premeditat i executat des del càlcul o bé és el producte de la genialitat creativa de l’autor, o totes dues coses alhora. En qualsevol cas, la novel·la resultant s’allunya dels estàndards als quals estic personalment acostumat i la lectura, que ara ja tinc bastant sedimentada, em va resultar desconcertant a causa de la recurrència constant als canvis de fil argumental i als salts temporals. Al meu entendre, la versemblança inherent al gènere, com a  conseqüència, és sotmesa a unes distorsions tan extremes que és difícil de mantenir. Continua llegint

Anuncis

Colita perquè sí!

13357_lgEncara es pot visitar l’exposició Colita perquè sí, que té lloc a la Pedrera de Barcelona, on porta més de tres mesos oberta. L’exposició permet veure un bon recull d’imatges de la llarga trajectòria d’Isabel Steva Hernández (Barcelona, 1940), Colita, fotògrafa emblemàtica de la Barcelona i la Catalunya dels anys 60 i 70, aquella època del tardofranquisme de la qual se suposa que va emergir el temps que va venir a continuació: la transició i la societat de consum del tombant de segle. Aquest recull, organitzat al voltant dels diferents projectes fotogràfics que Colita va portar a terme en aquells moments que anava a qualificar de maduresa però que si es mira la seua llarga trajectòria potser es corresponen més aviat amb la irrupció d’una manera nova de fer fotografia, és a dir, amb la irrupció d’una nova manera de veure el món; aquest recull, dic, permet apropar-se a imatges que formen part de l’imaginari popular d’aquell temps i també de l’actual en relació als anys que comprèn. La mirada actual sobre la fotografia de la Colita diguem-ne més clàssica permet formar-se una visió de conjunt d’una obra estretament lligada a alguns moviments socials i artístics que des dels anys seixanta van contraposar-se al sistema franquista, que és, després de tot, la versió carpetobetònica del capitalisme occidental de després de la II Guerra Mundial. Continua llegint

Victus

Victus 9788496735811He llegit Victus d’Albert Sánchez Piñol en català. Vaig esperar-me bastant a llegir el llibre de manera que, tot i que em va arribar a les mans quan podríem dir que estava més de moda, he preferit llegir-lo sense aquest possible influx. Abans que aparegués l’original en castellà, llengua en què va ser escrita la novel·la, ja vaig sentir dir que es publicava abans en aquesta llengua que en català per la intenció de l’autor de produir una obra espanyola per al mercat espanyol, a fi i efecte de fer córrer abans la història que compta entre els castellans que entre el públic a qui es podria suposar que va efectivament destinat: el català. I per què? Per donar a conèixer l’esdeveniment històric que narra a la cultura espanyola, tan donada a escombrar sota l’estora la seua pròpia merda. No cal dir que, en aquest assumpte especialment, la merda és compartida per Catalunya i la cultura catalanoparlant. Després de tot, tractant-se d’una guerra, fins i tot els vencedors en surten sempre perdent alguna cosa. Encara més els vençuts. Desconec l’efecte que ha pogut tenir aquest plantejament en el monolitisme hispànic. Se sap que fins i tot el president del govern espanyol ha llegit el llibre, o almenys ha dit que l’ha llegit. Però no es pot assegurar que l’efecte que li haja pogut produir haja estat el que diuen que buscava l’autor a l’hora d’escriure’l. El cas és que el posicionament literari i intel·lectual de l’autor respecte de la història que novel·la ha estat un altre dels revulsius del que ja tothom anomena el procés. Continua llegint

Joan Colom: Jo faig el carrer

expocolomL’exposició de Joan Colom Jo faig el carrer, que es pot visitar aquests dies al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) és una bona oportunitat per conèixer de primera mà l’activitat fotogràfica d’aquest artista innovador del segle XX, una visita que ens permetrà descobrir la realitat d’una època que, vista des del punt de vista que ho fa el fotògraf de Barcelona, resulta del tot impactant i transporta l’espectador a un món desaparegut i a la reflexió al voltant de les relacions entre aquell món desaparegut del passat i aquest present tan canviat, o tan aparentment canviat.

A finals dels 50 i durant els 60 del segle XX, Joan Colom és un comptable de professió que es dedica a la fotografia com altres persones es podien dedicar al ciclisme, a pescar, a l’excursionisme o a prendre cigalons després de dinar. Aquesta afició el situa al Barri Xino de Barcelona prenent imatges de la vida quotidiana al carrer, concretament als carrers on s’exercia la prostitució. La temàtica del seu interès per la presa d’imatges en condiciona la tècnica. Va començar prenent imatges d’infants i indigents i va acabar depurant la tècnica prenent imatges de les prostitutes fent el carrer, esperant o bé fent relacions públiques, i d’altres individualitats que es movien al seu voltant en aquell submón sòrdid en què la bellesa podia pesar-se a tant el quilo. Tot això, és clar, amb una tècnica de càmera oculta que li permetia no cridar l’atenció i moure’s amb desimboltura mentre retratava el que no es podia retratar, el que estava proscrit de la societat benpensant de l’època (oxímoron conceptual inherent al franquisme). Hi ha una imatge en què apareix el fotògraf amb una càmera a l’altura del coll mentrestant pren una imatge dissimuladament i manté una mirada d’allò més significativa, plena de les cauteles amb què devia donar solta a la seua passió per la fotografia. En la majoria d’ocasions, això no obstant, les imatges són preses amb la càmera penjant fins a l’altura dels genolls si convenia, sense mirar per l’objectiu, a cegues. Un cop revelades, Colom tornava a enquadrar el tema que li interessava, de manera que centrava l’interès temàtic a destacar. El resultat són escenes de carrer de persones anònimes, prostitutes i clients, xulos i indigents, vianants, que pul·lulen per un barri degradat de baixos fons, en què la bellesa i la impetuositat de la vida convivien imbricades amb la llordesa més deixatada.

L’exposició mostra, per mitjà de publicacions de l’època, com el fotògraf passional va obrint-se un espai en la premsa de l’època, en la qual apareix arran de la seua participació en concursos de fotografia, una activitat a què va dedicar-se inicialment i que li va permetre accedir directament a la condició d’artista de la fotografia. Continua llegint

Les banderes de l’1 d’abril

abrilepLes banderes de l’1 d’abril és la segona novel·la de l’escriptor i polític Antoni Vives, publicada el 2012. Va arribar a les meues mans com a regal dels meus antics companys de feina i en aquell moment vaig pensar que la seva agudesa per copsar els meus gustos literaris resultava més que evident amb un llibre que entra de ple en un dels centres d’interès literari i històric que m’han tingut entretingut a l’hora d’escriure: la postguerra franquista.

No sé si el llibre entra en la tendència que darrerament s’ha difós en telesèries, novel·les i altres formats al voltant d’aquest període de la nostra història. No tinc el menor dubte que, per les característiques de l’estructura narrativa de la novel·la, es tracta d’una obra del tot propícia per ser portada a la pantalla. Potser la relativa saturació del gènere que ha causat aquesta tendència que acabem d’esmentar pot constituir un fre en aquest sentit. En qualsevol cas, la història que narra dóna per a una recreació d’aquest tipus. Ho dic perquè Les banderes de l’1 d’abril és un retrat social del tot apte per a aquest tipus d’adaptacions. No sé si també podria ser-ne un fre la interpretació que fa de la història del franquisme com a règim polític, sobretot pel que fa a un dels seus protagonistes principals: Julián Alcántara, que personifica el perfil de franquista triomfador, és a dir, dels qui van sobreviure des del començament fins al final del règim sense apartar-se gens del poder, al preu que fos. El retrat d’aquest perfil, de la seua trajectòria com a manaire del règim, és una crítica demolidora de la legitimitat que el franquisme va arrogar-se tot al llarg de la seua existència i encara fins a l’actualitat, durant l’anomenada democràcia. Una desqualificació feta no pas d’invectives i denostacions sinó a través d’una trama narrativa en què tot és una mentida podrida darrere l’altra entremig d’actuacions perverses per fer-se un lloc a l’estructura de poder de la societat franquista. En aquest sentit, els objectius de l’autor, prou evidents, poden considerar-se del tot assolits. Continua llegint

Fàbrica Moritz Barcelona

Després d’un cert temps de sentir-ne parlar, ens decidim a visitar la fàbrica Moritz de la ronda Sant Antoni de Barcelona. Mentre faig temps passejant per la ronda, que sempre ha estat un carrer molt comercial de botigues d’electrodomèstics audiovisuals i similars, en una cantonada, una mossa de faccions orientals em saluda massa efusivament. Es veu que el barri està molt ambientat.

La Fàbrica Moritz Barcelona ocupa uns baixos diformes entre Casanova i Muntaner, ben a prop del mercat de Sant Antoni, que avui ocupa part de la ronda en una mena d’instal·lacions postmodernes a peu de carrer. Hi anem amb reserva perquè, si no, no hi ha manera. A l’interior, hi ha efectivament els budells dels baixos esmentats, amb els murs pelats perquè se’n veja el passat industrial, aquesta mena d’arqueologia de la Revolució Industrial, sobra la qual, al capdavall, s’assenta la nostra civilització poc o molt al cap del carrer. No hi  ha ni una taula lliure i tot està més que controlat. A la barra deserta, una parella de cares llargues esperen sense reserva. Els cambrers, que llueixen una granota negra i groga amb anuncis en diverses llengües, com ara “Ask me, please” i similars van i vénen amb les seues safates, amb aquella felicitat. S’hi poden identificar cares conegudes, com si els mèdia de la ciutat s’hagueren desvirtualitzat.  En un pati interior, un enginy industrial recorda que efectivament allò és una fàbrica de cervesa. Continua llegint

Barcelona de novel·la negra

IMGP4821bAbans d’acabar l’any 2012 anem el darrer dissabte a Barcelona a la ruta literària sobre novel·la negra que hi fa Sebastià Bennassar en col·laboració amb el Laboratori de Lletres. Sebastià Bennassar (Palma, 1976) és escriptor i activista literari, i té un interès persistent per la novel·la negra, de manera que la ruta que ofereix per Barcelona bé ha de ser interessant. El vaig conèixer arran de la presentació d’Un riu de crims a la BCNegra, on coordinava una taula rodona, ara fa dos anys.

Quedem a la plaça de la Virreina, a Gràcia, que està pràcticament deserta el dissabte a primera hora del matí. El lloc em sona per unes imatges esgarrifoses de desenterraments que s’hi van fer a l’església de Sant Joan, de la mateixa plaça, durant la guerra de 1936-1939; i per ser escenari d’alguns passatges finals de l’adaptació cinematogràfica de La plaça del Diamant. A l’hora convinguda ens apleguem els participants, entre els quals tinc el plaer de trobar Xavier Montoliu, un altre treballador de la lletra catalana, amb qui intercanviem salutació i comentaris professionals.

El guia ve preparat com per anar a fer travessa, amb una motxilla  que, això no obstant, du carregada de llibres. Fa les explicacions inicials i emprenem l’itinerari per Gràcia, que ens porta per tres places més: la del Diamant, la del Sol i la del Raspall. Ell ho relaciona amb novel·les que em sonen vagament entre els records que em desperten les places del Diamant i del Sol. Continua llegint