Pere Labèrnia i Esteller

Sobre la figura de Pere Labèrnia i Esteller s’ha abocat l’ombra del pas del temps i de l’anorreament de la llengua i la cultura catalanes en el segle XX per causes diverses, sobretot polítiques, segons com del tot alienes a la seua obra i segons com a causa de l’atac sistèmic de l’Estat espanyol contra la llengua que ell va prendre com a objecte d’estudi.

Fora dels cercles més interessats en la cultura local de Traiguera, en la lingüística catalana o encara en la cultura de la Renaixença, Pere Labèrnia i Esteller és un perfecte desconegut. Per a aquests cercles esmentats també ho era en bona part fins que ha aparegut aquesta monografia de Joan Ferreres i Josep Gausachs, una obra que ve, justament, de la historiografia local per fer llum sobre la biografia i l’obra d’un lingüista imprescindible per a la continuïtat de la llengua catalana com a llengua de cultura en els temps moderns.

Continua llegint

Cròniques negres del català a l’escola

Pere Mayans Balcells

Barcelona, Edicions de 1979, 2018

Tal com indica el mateix autor al pròleg, Cròniques negres del català a l’escola s’inscriu en el corrent inaugurat per Josep Benet amb Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la repressió de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, publicació apareguda el 1973 de la mà de les Edicions Catalanes de París, que va tenir continuació amb La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès; Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalana 1936-1975, de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya; i L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya, del mateix Josep Benet, tots encara del segle XX. És a dir, uns estudis que han posat negre sobre blanc la persecució contra la llengua, la cultura i la nació catalanes per part del franquisme. 

Aquest corrent diguem-ne de defensa lingüística i cultural alimenta en el llibre la defensa de la llengua catalana com a llengua de cultura en tots els àmbits de la vida pública i, específicament, en l’àmbit de l’educació, terreny que l’autor coneix de primera mà. Així, aquestes Cròniques s‘inscriu plenament dins de la tradició de l’escola catalana. D’aquí, segurament, que la portada reinterprete la famosa estampa de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, fundada el 1899, origen dels corrents de renovació pedagògica de l’escola moderna del país, tal com prova la fundació a València, el 1934, de l’associació homòloga, on ja trobem Carles Salvador, Gaietà Huguet  i Enric Soler i Godes. D’una banda, com queda palés a l’epíleg, l’obra respon al millor de l’esforç per oferir una escola moderna com a mecanisme per a la igualtat social també en allò referent als drets lingüístics de la ciutadania. De l’altra, els diferents capítols posen en evidència de quina manera aquest esforç s’ha fet fins a dia d’avui contra els elements de la Història i desdiu el discurs de normalitat que els poders públics autonòmics han volgut implantar al llarg de la seua existència, sobretot al Principat.

Continua llegint

Enric Valor i El Gust per la Lectura

Després de l’elaboració del dossier didàctic sobre Vicent Andrés Estellés per al programa El Gust per la Lectura, del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, que vaig portar a terme el 2007, vaig pensar que Enric Valor podria ser el següent autor valencià modern amb possibilitats d’incorporar-se al programa. Aquell any, després de prop de vint cursos de programa, un autor valencià modern s’hi feia un lloc per primera vegada. El fet era propiciat perquè una antologia seua havia estat inclosa com a lectura prescriptiva en l’assignatura de modalitat Literatura Catalana, del Batxillerat. I jo vaig acceptar d’elaborar-ne el dossier didàctic.
Després d’elaborar aquell dossier, vaig indagar les possibilitats que podria haver-hi per incorporar Enric Valor al programa, com a narrador. Vaig adquirir la seua trilogia del cicle de Cassana, editada per Tàndem i vaig llegir Sense la terra promesa, la primera d’aquestes obres, que segueixen una progressió cronològica que se centra en la primera part del segle XX. En concret, Sense la terra promesa se situa en el temps anterior a la II República. El que més va cridar-me’n l’atenció va ser el retrat d’una societat condicionada pel contenciós agrari de l’època. Continua llegint

Llengua, literatura i educació, i 3

Abordem ara el vessant més relacionat amb l’educació. Anteriorment ja hem fet esment de la situació general de la joventut de Catalunya quant a hàbits culturals i de la situació dels ensenyaments de la literatura en el sistema educatiu actual. Entrem, doncs, a comentar la part final de l’enunciat de la taula rodona, que planteja la incidència de la producció literària ebrenca més recent en l’escola del seu àmbit territorial. Continua llegint

Llengua, literatura i educació, 2

Al meu entendre, els escriptors ebrencs hem de basar la nostra pràctica lingüística, consistent en la creació literària, en dos principis: la creativitat i el criteri lingüístic.

Parlar de creativitat i no parlar alhora de llibertat cretaiva, és impossible. Aquesta llibertat creativa fa referència, sobretot, a l’ús del llenguatge literari, que és la matèria primera que tenim entre mans. Continua llegint

Llengua, literatura i educació

Inicio uns pocs escrits dedicats a aquesta temàtica amb l’esperança d’aclarir quatre coses per ser dites en taula rodona a les properes jornades de les lletres ebrenques, que tindran lloc els propers dies 23 i 24 a la biblioteca Sebatià Juan Arbó d’Amposta.

Tres són els conceptes a relligar i tres els punts de vista des dels quals m’hi atanso: lingüista, escriptor i educador. Dues qüestions incials per trencar el gel, recollides al tríptic de les jornades: Quin és l’estat de la llengua literària a les nostres terres? Arriba la producció literària més recent als centres educatius de la nostra demarcació? Continua llegint

Biografia lingüística 4

El Centre Universitari de Castelló, comunament conegut com el CUC, era, a mitjans anys 80, un institut ampliat que tot just començava a incorporar la nova realitat de l’autonomia valenciana, que s’obria camí enmig de l’aparell institucional postfranquista, amb la mateixa inexperiència que els ajuntaments democràtics. Lògicament, allí tot el que s’hi ensenyava de filologia era en un espanyol sense fisures. Tan sols l’estrambòtica assignatura de Gramàtica Normativa Valenciana marcava el territori de la catalanitat, com, d’altra banda, ho fa a les llibreries l’estand de “llibres en català” o “literatura en català”. L’excepció que confirma la regla. També hi havia Francès. Continua llegint

Biografia lingüística 3

Amb aquest bagatge vaig arribar al batxillerat a la Laboral de Tarragona. Recordo perfectament com aquell dia, en formalitzar l’ingrés, se’m va oferir la possibilitat de fer l’assigantura de català. La Generalitat de Catalunya tot just havia començat a funcionar com a institució democràtica i l’assignatura de llengua ja era obligatòria per als escolars. El cas de la Laboral era atípic, perquè a més de l’alumant del Principat n’acollia de diversos llocs d’Espanya. A aquests, entre els quals em trobava per la cosa administrativa, se’ns oferia la possibilitat de fer l’assignatura. Recordo que algun company del poble va agafar-la. Jo, no; contra el parer de mon pare. Continua llegint

Biografia lingüística 2

En començar 6è d’EGB van passar dos fets lingüísticament remarcables. Va ser l’any que a l’escola de Traiguera van començar a vindre xiquets de Canet lo Roig i La Jana. Per raons de veïnatge i històriques, el contacte entre aquests dos pobles i Traiguera ha estat continuat i segurament en aquella època encara ho va ser més. Va ser un fenomen nou i limitat en el temps, que va donar lloc al fet que pràcticament una generació sencera dels tres pobles es conegués. Continua llegint

Biografia lingüística

Després d’escoltar Juli Palou dissertar sobre el paper de la història o biografia lingüística en relació al plurilingüisme escolar i l’aprenentage de llengües, se’m va ocórrer la possibilitat d’escriure alguns articles sobre el tema. És a dir, escriure sobre la meua pròpia biografia lingüística.

A Traiguera, a començaments dels anys 70, que és quan vaig posar els peus al carrer, els xiquets sortien equipats amb el parlar familiar, que tenia el tremp de la parla popular i la interferència insconcsient de la diglòssia. Continua llegint