Res no és personal

Preparant l’edició de 2018 de l’Estiu Literari al Maestrat, se’m va suggerir la possibilitat d’incloure el títol Res no és personal com a llibre del club de lectura. El fet que es tractés d’un llibre de poesia que havia de ser novetat editorial i, sobretot, que Joan Elies Adell en fos l’autor, va determinar la tria d’aqueix any. Joan Elies Adell, vinarossenc que recordo dels temps remots dels premis Alambor, a on vam coincidir per primera vegada, va ser inclòs en l’antologia Imparables (2004), grup literari generacional que va ocupar l’estrada a començaments de segle.  És a dir que el club de lectura va permetre’s el luxe de comptar amb un poeta de primera línia. Oimés quan pocs mesos més tard va ser nomenat director de la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser una sort de conjuntura, ja que al març de 2019 va deixar el càrrec.

Res no és personal, per tant, és un llibre escrit abans del pas per la direcció de la ILC i molt lligat a la circumstància vital del poeta. Ja fa temps, la vida va portar Joan Elies Adell a treballar a l’Alguer per a la Generalitat de Catalunya i a la ciutat catalana de Sardenya va quedar-se a viure. Resseguint la tònica de llibres anteriors com Escandall (2014) o La degradació natural dels objectes (2004), el poeta transita per la revisió de l’itinerari vital del seu propi jo poètic. Escrit en tres parts, Res no és personal és un llarg poema escrit en tirades de versos octosíl·labs sense rima, unes característiques formals idònies per al to narratiu d’un discurs en primera persona en què el títol i les citacions inicials juguen amb l’equívoc que, de fet, tot pot considerar-se íntimament imbricat a la persona i, doncs, totes les persones, sense distinció ni matís, comparteixen l’experiència vital de l’existència. 

La Tercera Illa

Massa sovint,  s’obliden els contorns dels Països Catalans a l’hora de parlar de cultura i literatura en llengua catalana. És clar que, en els paràmetres actuals de la globalització, potser alguns esquemes clàssics, assentats en criteris geogràfics o geopolítics, han estat sobrepassats pels fluxos d’informació generats no pas per allò que tal vegada idílicament hom anomenava societat del coneixement, sinó més prompte pel que avui solem anomenar xarxes socials per simplificar. Això no trau que la contumàcia del negacionisme que persegueix ara com fa tant de temps l’anihilació de segons quins grups nacionals, s’encomane a qui se suposa que ho hauria de tenir en compte. En qualsevol cas, la pervivència atzarosa de la llengua catalana i doncs del grup nacional que aquesta llengua diferencia dels altres al llarg de l’època contemporània ha donat lloc al fenomen de l’Alguer catalanoparlant, una realitat que a hores d’ara segurament tan sols compta per al pancatalanisme cultural que continua militant en la vella idea fusteriana dels Països Catalans. Vet-ho aquí.

Joan-Elies Adell, l’editorial Saldonar i l’algueresisme van donar a llum el 2013 La Tercera Illa, una antologia poètica dels poetes algueresos contemporanis. El subtítol resa “Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013)”.

Després vénen els anys

Vaig comprar el llibre a la llibreria 3i4 de València el 2014, a on tot just feia uns dies que se n’havia fet la presentació. Una novetat rabiosa de la flamant editorial Drassana. N’hi havia una pila d’exemplars tal com entraves i no va ser gens difícil trobar-lo. Estava al corrent de la presentació i de fet vaig pensar que era el lloc adequat per adquirir-lo. Perquè a la 3i4 (ara ha canviat de nom: Fan set) sempre hi he trobat llibres ben significatius.

Jo hi era amb motiu de la Plaça del Llibre d’aquell any. De l’editorial Onada van dir-me si hi volia anar a signar, i vaig fer-ho coincidir amb l’assistència al sopar anual d’Escola Valenciana, a Albal. A la taula de signatures, vaig coincidir amb Àlvar Monferrer, que hi presentava Bruixes, dimonis i misteris, amb què havia obtingut el premi Bernat Capó. Jo hi anava amb La cuina de Traiguera. Després s’hi van instal·lar alguns altres escriptors del cap i casal i vam passar una estona agradable abans d’anar a dinar, sobretot per la conversa amb Àlvar, un especialista en misteris. Monferrer és d’aquelles persones que en mitja hora de conversa t’encomana informacions que potser no t’haurien arribat en la vida.

Però anem al cas que ens ocupa. Vaig començar el llibre a l’hotel on ens quedàvem aquella nit i després va haver de fer la cua preceptiva ans no acabés els que tenia més avançats. Coneixia l’autora d’oïdes, del seu blog El meu país d’Itàlia, que va mudar de nom en marxar a viure a Ginebra poc més o menys a l’època en què va aparèixer publicat Després vénen els anys. També la coneixia d’El Pont Cooperativa de Lletres, tot i no haver-hi coincidit encara pel fet que viu a l’estranger i els seus viatges a Castelló són quan són.

En qualsevol cas, Després vénen els anys  va cridar-me l’atenció per la seua temàtica al voltant de la Guerra d’Espanya i de la relació que estableix amb l’Alguer.