La Tercera Illa

Massa sovint,  s’obliden els contorns dels Països Catalans a l’hora de parlar de cultura i literatura en llengua catalana. És clar que, en els paràmetres actuals de la globalització, potser alguns esquemes clàssics, assentats en criteris geogràfics o geopolítics, han estat sobrepassats pels fluxos d’informació generats no pas per allò que tal vegada idílicament hom anomenava societat del coneixement, sinó més prompte pel que avui solem anomenar xarxes socials per simplificar. Això no trau que la contumàcia del negacionisme que persegueix ara com fa tant de temps l’anihilació de segons quins grups nacionals, s’encomane a qui se suposa que ho hauria de tenir en compte. En qualsevol cas, la pervivència atzarosa de la llengua catalana i doncs del grup nacional que aquesta llengua diferencia dels altres al llarg de l’època contemporània ha donat lloc al fenomen de l’Alguer catalanoparlant, una realitat que a hores d’ara segurament tan sols compta per al pancatalanisme cultural que continua militant en la vella idea fusteriana dels Països Catalans. Vet-ho aquí.

Joan-Elies Adell, l’editorial Saldonar i l’algueresisme van donar a llum el 2013 La Tercera Illa, una antologia poètica dels poetes algueresos contemporanis. El subtítol resa “Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013)”.

Seqüència del 27S

Foto: Emilio Morenatti / Associeted Press. Font: The New York Times

Diumenge 20

A una setmana de les eleccions, les enquestes pronostiquen una majoria composta de l’independentisme. Junts pel Sí a tocar a de la majoria absoluta d’escons. Nervis a les files de l’unionisme.

Cap de setmana marcat pel manifest de la banca contra la independència.

Ahir, gran míting de Junts pel Sí a la Farga de l’Hospitalet de Llobregat.

Els socialistes llancen una campanya similar a la de l’unionisme canadenc perquè els espanyols facen trucades als familiars de Catalunya.

A la tarda, programació de TV3 imposada per la junta electoral espanyola en compensació de la retransmissió de la Via Lliure de l’11S.

A la nit, debat electoral a TV3. Els candidats no saben o no volen respectar el torn de paraula, que tampoc no és una prioritat de la moderadora Mònica Terribas. Moments de vergonya aliena.

Dilluns 21

El president del Banc d’Espanya diu que hi ha possibilitat de corralito si Catalunya s’independitza, tot i que veu improbable la independència. Reaccions contràries entre l’independentisme.

Editorial de The Financial Times contra la independència, però amb l’apunt que un triomf en vots dels partits independentistes obliga a negociar.

Els sindicats majoritaris espanyols, en contra de la independència de Catalunya. Les marques homòlogues catalanes se’n distancien.

El president de Telefónica considera supernegatiu el possible efecte de la independència.

Seqüència del 9N

Dimarts 4

Al matí el TC espanyol anul·la l’anomenat procés participatiu a instàncies del govern Rajoy.

A migdia, el govern Mas comunica que manté la convocatòria del N9.

Continua la campanya Ara és l’hora per incentivar el vot de diumenge

Uns feixistes boicotegen la celebració d’un debat sobre el N9 a Madrid, en què participen representants polítics catalans. La policia només hi intervé després que els avalotadors reincidisquen tres vegades a rebentar l’acte.

Dimecres 5

Reunió a l’institut dels voluntaris del que han de gestionar/ajudar en la jornada de votacions. A Premià de Mar, s’habilitarà un bus especial per portar la gent a votar.

Artur Mas diu en un esmorzar informatiu que espera que no el detinguen per mantenir la convocatòria del N9.

Victus

He llegit Victus d’Albert Sánchez Piñol en català. Vaig esperar-me bastant a llegir el llibre de manera que, tot i que em va arribar a les mans quan podríem dir que estava més de moda, he preferit llegir-lo sense aquest possible influx. Abans que aparegués l’original en castellà, llengua en què va ser escrita la novel·la, ja vaig sentir dir que es publicava abans en aquesta llengua que en català per la intenció de l’autor de produir una obra espanyola per al mercat espanyol, a fi i efecte de fer córrer abans la història que compta entre els castellans que entre el públic a qui es podria suposar que va efectivament destinat: el català. I per què? Per donar a conèixer l’esdeveniment històric que narra a la cultura espanyola, tan donada a escombrar sota l’estora la seua pròpia merda. No cal dir que, en aquest assumpte especialment, la merda és compartida per Catalunya i la cultura catalanoparlant. Després de tot, tractant-se d’una guerra, fins i tot els vencedors en surten sempre perdent alguna cosa. Encara més els vençuts. Desconec l’efecte que ha pogut tenir aquest plantejament en el monolitisme hispànic. Se sap que fins i tot el president del govern espanyol ha llegit el llibre, o almenys ha dit que l’ha llegit. Però no es pot assegurar que l’efecte que li haja pogut produir haja estat el que diuen que buscava l’autor a l’hora d’escriure’l. El cas és que el posicionament literari i intel·lectual de l’autor respecte de la història que novel·la ha estat un altre dels revulsius del que ja tothom anomena el procés.

Enric Valor i El Gust per la Lectura

Després de l’elaboració del dossier didàctic sobre Vicent Andrés Estellés per al programa El Gust per la Lectura, del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, que vaig portar a terme el 2007, vaig pensar que Enric Valor podria ser el següent autor valencià modern amb possibilitats d’incorporar-se al programa. Aquell any, després de prop de vint cursos de programa, un autor valencià modern s’hi feia un lloc per primera vegada. El fet era propiciat perquè una antologia seua havia estat inclosa com a lectura prescriptiva en l’assignatura de modalitat Literatura Catalana, del Batxillerat. I jo vaig acceptar d’elaborar-ne el dossier didàctic.
Després d’elaborar aquell dossier, vaig indagar les possibilitats que podria haver-hi per incorporar Enric Valor al programa, com a narrador. Vaig adquirir la seua trilogia del cicle de Cassana, editada per Tàndem i vaig llegir Sense la terra promesa, la primera d’aquestes obres, que segueixen una progressió cronològica que se centra en la primera part del segle XX. En concret, Sense la terra promesa se situa en el temps anterior a la II República. El que més va cridar-me’n l’atenció va ser el retrat d’una societat condicionada pel contenciós agrari de l’època.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions,
Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una
primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València.
En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest
conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i
immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat
informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Homenatge a Octavi Serret

Cap a 1999 havia començat a estudiar a la UOC i m’havia entrat la fal·lera d’Internet. Estava aprenent a fer pàgines web i per practicar i també per donar solta a les inquietuds literàries i culturals, per explorar en definitiva les possibilitats d’aquest nou mitjà de comunicació que és avui Internet, vaig crear la revista digital tossal. Entre altres coses, la revista, al capdavall un aplec de pàgines web més o menys ben ordenades i relacionades amb les possibilitats que oferia el que avui en diem, potser una mica despectivament, la web 1.0, donava notícia d’altres web relacionats amb la literatura i la cultura d’expressió catalana.

Ja en aquell temps recordo haver detectat la web de la llibreria Serret de Vall-de-roures i haver-ne recollit la referència en una de les pagines de la publicació. En aquell moment, era de les poques llibreries que tenia aparador a Internet.

Escrits contra l’erm

L’erm és un concepte estrany a la metròpoli, a la ciutat. Un erm és un camp que un dia estava treballat i, per la raó que siga, es va abandonar i encara continua igual. No cal dir, és de màxima actualitat, que els grans incendis, entre altres coses, provenen de l’abandonament de la terra. Del treball de la terra. Concepte rar a la percepció urbanita.

Acabo de llegir, no sense parèntesis de consideració, Escrits contra l’erm de Francesc Ricart. El subtítol del llibre és ben eloqüent: Aspiracions des de la Franja. Així doncs, la lluita contra l’erm és ben bé l’aspiració de la Franja.

Els taxistes del tsar

Acabo de llegir Els taxistes del tsar de l’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff. Vaig decidir-me a llegir-lo perquè de la lectura anterior de Les amnèsies de Déu, l’estil i el tractament dels temes que toca Bezsonoff em resulten interessants, sobretot pel que ten d’originalitat, una originalitat que relaciono a la personalitat de l’autor i també a la seua condició de català del Nord, és a dir, de català no espanyol. Estem avesats a un horitzó cultural hispànic que, ben mirat, és un llast per a la nostra manera de veure el món, sobretot el nostre propi món catalanoparlant. Per això les veus de fora d’aquest horitzó forçat que és l’espanyolitat resulten refrescants i deseixides.

Es podria adduir contra aquest raonament que, al capdavall, l’horitzó cultural de Beszonoff per formació i pertinença, és el francòfon i, després de tot, ve a ser excatament igual que l’hispànic. I no. El pensmaent francès, si més no, té un pes específic dins de la tradició cultural europea (aquell espai polític tan esbiaixat, tan putejat -per dir-ho pel broc gros- per l’electoralisme i pels nacionalismes estatals). I això Beszonoff ho té ben assumit, perfectament apamat.

302 aniversari de la batalla d’Almansa

La lluita continua