Mishima a la Galera

 

Fa un any vaig assistir per primera vegada a una actuació en directe de Mishima. Era al Poble Espanyol de Barcelona, en elmarc de la primera edició del festiva Pròxims. Aquella actuació, en un escenari multitudinari i entre altres grups que també hi participaven, va proporcionar-me una sensació de la banda determinada per la disolució de la seua actuació en el conjunt del festival. Les cròniques dels diaris van dir que van tenir algun problema de so i que no van sonar amb tot el potencial que tenien. No ho sé.

Anit, la seua actuació a la Galera (Montsià) va ser una demostració real i molt més pròxima del potencial sonor d’una banda que es va mostrar compenetrada al màxim, amb una veu característica i una sonoritat que va superar les expectatives que podia oferir un pavelló semicobert amb el sostre de llanda.  El concert, amb una entrada sense cap ni una aglomeració, va ser un cerscendo gradual fins a assolir la realització del que, després de tot, és el rock’n’roll: guitarres a tota àquina, ritmes encomanadissos i lletres sense pèls a la llengua, centrades en la temàtica diguem-ne vitalista que és l’emblema de Mishima.

Hora i mitja de música contemporània per a sensibilitats actualitzades. Diu que fia molt de temps que no tocaven a les Terres de l’Ebre. Doncs deu ser perquè poblacions de més empenta que la Galera no deuen estar per la labor. Un 10 a l’organització d’aquest concert, liderada per la Banda de Música Sant Llorenç. Només em queda el dubte de si van cobrir les despeses.

A contraveu

Escolto A contraveu de Miquel Pujadó, que és la seua darrera producció discogràfica, si encara es pot parlar en aquests termes. Com que darrerament, d’una manera o altra m’he anat trobant amb la seua veu i la seua cançó, m’hi he acabat familiaritzant. Reconec que no el coneixia fa tan sols cinc anys, quan la seua trajectòria artística ja era més que dilatada. La seua dedicació compil·latòria de la música en català i les seues col·laboracions a Serra d’Or el fan un expert de la cançó. Un expert que artísticament entronca amb la font de la cançó francesa de la segona meitat del segle XX, que és, després de tot, l’origen del corrent cultural que un dia es va dir Nova Cançó i que, a empentes i rodolons, arriba fins a l’actualitat. De la Nova Cançó com a moviment cultural, a internet, no se’n troba gaire cosa i és de notar com l’eclosió d’una nova cultura popular catalana al darrer tram del segle XX va ser engolida per altres formes de procedència diferent. En aquest sentit, es veu que hi ha tot un seguit de tendències culturals, mediàtiques, artístiques, que treballen en el sentit oposat a la difusió d’una cultura catalana popular i moderna. És la influència anglosaxona i és la presència abassegadora dels productes culturals espanyols circulant per un mercat fet a mida, en què aquests productes tenen tots els avantatges promocionals. Paral·lelament, hi ha la vitalitat de la cultura catalana, inassequible al desànim i la precarietat en què perviu, perdent adhesions i llençols a cada bugada i tanmateix obsedida a perseverar.

Record de José Antonio Labordeta

Devia ser per la primavera de 1984. Jo cursava tercer de batxillerat a la Laboral de Tarragona. Aquell any, els ganàpies de tercer vam tenir la pensada de marxar d’excursió a final de curs. La cosa anava per classes, és a dir, cada classe organitzava el seu propi viatge. Els de lletres per una banda i els de ciències per l’altra. Jo era a la de lletres i a Nadal ja havíem venut una loteria amb més il·lusió que estratègia. La cosa no ens havia anat malament i, al capdavall, vam arribar a materialitzar l’excursió, amb penes i treballs, gràcies a una loteria que van vendre més dels qui van acabar anant de viatge. Els de ciències, contra el que puga imposar el tòpic, anaven més a la babalà i algú els va col·locar l’organització d’una actuació musical al mateix paraninf de la Laboral. La Universitat Laboral, que en aquella època havia deixat de dir-se Universidad Laboral Francisco Franco i es deia d’una altra manera, tenia un paraninf estratosfèric amb més de mil localitats. Això no obstant, hi havia ocasions en què s’omplia, ja que la població estudiantil interna sola n’érem uns 1200.

Montse Castellà a la Torre del Visco: com un miracle

Dissabte a la nit fem cap a la Torre del Visco, a Fondespatla, al Matarranya, al sopar concert que ofereix l’establiment amb la participació de la cantant tortosina Montse Castellà. Resulta difícil explicar com una conjunció de factors tan rematadament fantàstics poden donar lloc a una vetllada tan excepcional, tan plena de sensacions.

A l’hotel, que pertany a la xarxa Relais Châteaux, s’hi ha d’anar expressament, ja que es troba ubicat en un lloc apartat entre Fondespatla, Vall-de-roures i la Portellada, no pas lluny del riu Tastavins.