De pastor a pastor

L’obra literària de Joan Besalduch que conec està il·luminada pel far de la recerca de la identitat pròpia i per la projecció literària reflexiva que el seu focus emet, com si passant la rella per l’entorn personal i social busqués de fer aflorar de sota terra el fruit de l’existència. La indagació en el propi ésser i en el que l’envolta, que és el que el dota de contorns, de caràcter, és la matèria literària dels dos llibres que en tinc llegits: Dotze campanades i De pastor a pastor.

A Dotze campandes, l’autor recrea la seua vivència de Sant Mateu, poble del Maestrat d’on és originari, a partir sobretot dels records d’infantesa i joventut, entretallats per l’emigració de la seua família a França, experiència vital que va ocupar-li la formació escolar i, doncs, va conformar-li una certa manera de ser, un caràcter. Ja en aquesta obra memorialística compareixen algunes temàtiques que es desenvolupen, s’aprofundeixen a De pastor a pastor: La reflexió sobre les formes de vida de la ruralitat davant les transformacions que venen del món urbà; l’aproximació a l’autenticitat de la Natura, també amb relació al gènere humà; una manera d’entendre el món en què la dignitat humana descansa sobre valors que emanen dels drets humans i que sempre, abans i ara, costen deu i ajuda de fer prevaldre, una visió que té en la passió i alhora en la compassió el seu punt de vista personal.

Ruta literària de ‘La Vall del Miracle’

Dins de l’Estiu Literari al Maestrat, que organitza l’associació Maestrat Viu, aquest juliol de 2019 hem tornat a portar a terme una ruta literària sobre un dels llibres de l’escriptor Armando Vericat, La Vall del Miracle. L’itinerari pels espais reals en què té lloc la ficció novel·lesca ens ha permès prendre contacte amb els textos de la primera novel·la de l’escriptor, a qui van valer el premi de novel·la Ribera d’Ebre de 2009.

Per fer la ruta, vam comptar amb el guiatge de Montserrat Vericat. Ella va idear-la ara fa un temps, després de fixar en l’article “L’obra literària d’Armando Vericat Climent” (Empelt, núm. 1) els coneixements que en aquell moment teníem sobre l’escriptor, que va faltar el 2013. El contingut de l’article va ser donat a conèixer en la trobada literària de l’Estiu Literari al Maestrat de 2017, primera edició d’aquesta proposta cultural de Maestrat Viu, que va tenir lloc a Traiguera.

Empelt

Aquest 7 de desembre es presenta Empelt en societat, a Traiguera. La publicació, que porta per subtítol Revista de lletres i humanitats del Maestrat és una iniciativa de l’associació Maestrat Viu, l’entitat editora, de la qual iniciativa em temo que sóc culpable en bona part. En conseqüència, el meu nom apareix a la pàgina de crèdits sota l’epígraf “Direcció”, encapçalant la llista de persones que participen en els comitès de redacció i científic de la publicació. Com és normal, a l’hora de preparar les quatre idees que m’han de servir per sortir del pas de la presentació, he pensat en aquest blog, que abans feia servir de manera més sovintejada, potser perquè les xarxes socials que ixen al mòbil encara no m’havien atrapat tant, i en el recurs a escriure-les-hi per ordenar-les i així, de passada, produir un text més que potser algú arribe a llegir fins ací i una miqueta més enllà.

La sega

Martí Domínguez escriu amb La sega una novel·la diferent del que portava escrit fins al moment en el gènere novel·lesc. Si les quatre novel·les anteriors se situen, a molt grans trets, entre la Il·lustració i la cultura francesa, en aquesta novel·la l’autor fa un gir meridià per situar-se a la postguerra a l’Alt Maestrat. Maquis i repressió al més abrupte del País Valencià. Aquest viratge s’explica, per exemple, coneixent que és el prologuista d’Un país en gris i negre, de Juan Luis Porcar, un estudi aprofundit de la repressió franquista a les comarques de Castelló. Martí Domínguez prologa al 2013 aquest inventari de víctimes de la repressió franquista en unes comarques castigades repetidament per la revolució, la guerra, el maquis i la repressió.

Realment, llegint ambdós títols, es té la sensació que la guerra va durar molt més del que indiquen les cròniques oficials, o bé que la repressió franquista va ser bastant pitjor que la guerra, almenys a les comarques de Castelló. I es pot tenir la sospita fonamentada que va ser igual o pitjor arreu del País Valencià. Hi ha dades que ho indiquen així. No debades el País Valencià va ser el darrer reducte de la II República, el seu bastió fins al final. I la seua tomba.

Màxima discreció a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs

Entrevista de Mariola Nos per a Canal 56

Acte de presentació de Màxima discreció

Un viatge fora forat

He llegit amb interès Un viatge fora forat d’Amàlia Roig, escriptora de Vinaròs que, com diríem al Maestrat, viu a la capital. I quan diem la capital donem per descomptat que es tracta de Barcelona, la nostra metròpoli. Això que tenim en comú: la residència a l’urbs i  el vincle inestroncable amb l’origen (“El meu destí és el meu origen“, que cantaven Orxata Sound System). El llibre és el número 4 de la col·lecció Narratives d’Onada, que el va publicar al 2009.

El subtítol Entre el Delta i les Columbretes ja apunta a la coberta el sentit del viatge. Es tracta d’un viatge al país de la Ilercavònia, aquell territori mental de la continuïtat central dels Països Catalans, contradictori en la seua unitat fragmentària. Malgrat els referents marítims, l’itinerari que descriuen els 21 capítols s’endinsa fins a Tortosa i Morella, indefugibles en qualsevol visió de conjunt que aspire a tindre fonament. Se m’escapa l’expressió del títol “fora forat”. No la trobo en cap diccionari i barrino si deu ser un ús comú del topònim Fora Forat, conegut actualment sobretot per donar nom a una de les platges més concorregudes de Vinaròs, i antigament al barri de Sant Pere, que hi havia des d’antic fora murada, habitat per pescadors. La preposició, lexicalitzada en el topònim, va acabar donant nom també als habitats: forinyo. Aquí, doncs, “fora forat” fa esment amb originalitat a aquest viatge fora del forat, del cau que constitueix la llar més pròpiament local.

Dimonis de la riera encesa

Enric Anyó s’estrena com a escriptor amb aquesta novel·la titulada Dimonis de la riera encesa, publicada per Onada. Com que l’autor és de Traiguera, he estat més o menys al corrent de la publicació des del mateix moment que l’editorial va prendre-la en consideració com a possible producte de la casa, ara fa mig any.

Dimonis de la riera encesa és una novel·la del Maestrat. Ho és en el mateix sentit que ho són La maledicció del Groc o La vall del miracle, del també traiguerí Armando Vericat. Es tracta de novel·les històriques, en el sentit comercial del terme, ambientades en una època més o menys remota del passat de la comarca, en un lloc més o menys localitzat, més o menys ampli, que en qualsevol cas pertany a la geografia del Maestrat històric, és a dir, del que va ser el senyoriu medieval de Montesa. No cal dir que la feina de recuperació de la memòria històrica del passat del Maestrat, com la que constiteix l’obra de Joan Ferreres, ha acabat alimentant l’imaginari literari. Si es tractava de pujar al carro de la moda de la novel·la històrica, el Maestrat Vell de Montesa ofereix tots els ingredients per bastir històries novel·lesques a manta. En el cas de Dimonis de la riera encesa, Enric Anyó centra l’acció a cavall dels segles XVI i XVII, a Canet lo Roig.

Joan Ferreres: presentació de La Font de la Salut

El passat dimecres 4 de gener, va tenir lloc al centre cultural Pere Labèrnia de Traiguera la presentació en terreny local de La Font de la Salut. L’acte va comptar amb la participació d’Ana Arnau, en el paper de presentadora; Francesc Gil, editor d’Edicions Saldonar; i Joan Ferreres i Nos, com a presentador i crític del llibre; a més de mi mateix que en sóc l’autor. Des d’aquí dono una vegada més les gràcies a tota la gent que va acudir-hi.

Joan Ferreres ha tingut la generoistat de fer-me arribar el text que va llegir per si hi volia donar publicitat. Sempre és interessant donar a conèixer els textos que serveixen per parlar, perquè amb el temps esdevenen testimoni i se’n pot fer una valoració, tant del text com del tema que tracten. Es pot llegir a continuació.

Xivert

Vaig al castell de Xivert perquè per alguna banda s’ha de començar a fer el que ve de gust i el temps disposa de calaixos, talment a la manera de Dalí, per propiciar visites extremes com ara aquesta.

Arribar-hi no és gens difícil, avui: està ben indicat i el camí és accessible. al trànsit rodat. A dalt, el visitant fa cap a l’aventura arqueològica de les desferreres del passat medieval. Unes quantes obres de condicionament fan accessible el lloc i li confereixen uns mínims de decència. Al Nord valencià, tret del castell de Peníscola, que és un decorat impagable per al turisme, tota la resta de monuments d’aquesta mena malviu en l’abandonament rònec des de fa molt de temps, si no ha desaparegut. És el cas de Xivert, pràcticament des del seu abandonament com a fortalesa estratègica, al segle XVII.