Dimonis de la riera encesa

9788415896609_04_hEnric Anyó s’estrena com a escriptor amb aquesta novel·la titulada Dimonis de la riera encesa, publicada per Onada. Com que l’autor és de Traiguera, he estat més o menys al corrent de la publicació des del mateix moment que l’editorial va prendre-la en consideració com a possible producte de la casa, ara fa mig any.

Dimonis de la riera encesa és una novel·la del Maestrat. Ho és en el mateix sentit que ho són La maledicció del GrocLa vall del miracle, del també traiguerí Armando Vericat. Es tracta de novel·les històriques, en el sentit comercial del terme, ambientades en una època més o menys remota del passat de la comarca, en un lloc més o menys localitzat, més o menys ampli, que en qualsevol cas pertany a la geografia del Maestrat històric, és a dir, del que va ser el senyoriu medieval de Montesa. No cal dir que la feina de recuperació de la memòria històrica del passat del Maestrat, com la que constiteix l’obra de Joan Ferreres, ha acabat alimentant l’imaginari literari. Si es tractava de pujar al carro de la moda de la novel·la històrica, el Maestrat Vell de Montesa ofereix tots els ingredients per bastir històries novel·lesques a manta. En el cas de Dimonis de la riera encesa, Enric Anyó centra l’acció a cavall dels segles XVI i XVII, a Canet lo Roig. La novel·la pot llegir-se com una saga, la saga dels Montserrat, una de les famílies més significades de l’antiga mensa maestral, anterior fins i tot al mateix orde de Montesa, ja que els seus orígens es remunten a la mateixa conquesta i a la donació que Jaume I va fer de les terres més septentrionals del Regne de València a l’orde de l’Hospital, al segle XIII. Una família nobiliària, doncs, de les més antigues del Maestrat, que va tenir Canet lo Roig com a localització mentrestant el seu poder i la seua influència van ser vigents. La recreació històrica, per tant, compta amb actius de pes. Uns actius que es complementen amb una altra família igualment poderosa, la dels Caperó de Traiguera. Entre aquests dos mons familiar transcorre una acció novel·lesca que comprèn tres generacions.

Cal tenir en compte que l’autor no novel·la fets històrics, sinó que pren uns personatges que tenen referències històriques i en desenvolupa una història del tot imaginària. Canet lo Roig, Traiguera i Sant Mateu, seu del Maestrat, hi apareixen tan sols com a decorat en què té lloc l’acció, si convé amb referències explícites a elements que van existir, com ara l’aula de grammatica de Traiguera, però sense una voluntat historiadora, sinó tan sols literària. Segurament, aquest és un dels encerts de la novel·la. I llavors, en aquest Maestrat literari, es descabdella una acció novel·lesca que juga amb l’imaginari cristià i amb el maniqueisme entre el bé i el mal per crear una història de personatges embogits, de passions, de misteris dels de debò i de caràcters ferrenys.

Perquè en el fons la història que conta Dimonis de la riera encesa dels Montserrat de Canet i dels Caperó de Traiguera és una indagació en els límits del que és humà. Tots els personatges, des de bon començament, són presos de la seua circumstància personal, de la seua posició dins una societat estamental molt rígida, que es manté per un exercici unilateral i despòtic del poder. Lluny de poder-se’n alliberar, tots els personatges es debaten contra un destí que els espera en forma de condemna a una vida sense alternatives. I aquí i es pot pensar que l’autor fa una projecció d’una manera personal d’entendre el món o bé assaja una descripció de la vida d’una època sobre la qual, després de tot, des de la nostra condició de lectors de començaments del segle XXI, ho desconeixem gairebé tot. I per si fos poc, aquestes dues possibilitats no s’exclouen. Potser fins i tot es complementen.

En la caracterització dels personatges, en la descripció de la seua manera d’actuar, de ser, d’expressar o reprimir els seus propis sentiments, anhels, frustracions, hi ha el veritable atractiu de la novel·la. Assistim, d’aquesta manera, al passi d’un repertori de personatges ben travats, ben caracteritzats, en lluita per suportar la seua pròpia existència, abocats a l’obediència o a l’autodestrucció, arrossegats com còdols per la riera de la vida. És en aquests primers plans en què es detecta clarament la profunditat de la documentació que ha manejat l’autor i el treball lingüístic que ha fet.

El llenguatge de la indumentària, dels objectes d’una època remota, perduda entre les poques falses traces que ens n’ha proporcionat la mitologia cinematogràfica o literària que hi han dedicat atenció, s’apareix amb una concreció que dota la narració d’una versemblança potent, de línies ben dibuixades, d’un realisme propi del clarobscur barroc. Talment com són tallats els caràcters dels personatges, amb línies marcades i precises, diàfans o ombrívols, amb els grisos de la incertesa i l’ambivalència. És evident que l’equilibri en aquest aspecte de la novel·la, que ateny igualment el de la recursivitat expressiva, forma part en bona mesura del seu èxit narratiu.

A més de contribuir a bastir aquest imaginari, aquest Maestrat literari, que pot considerar-se una lectura actual del nostre passat, Dimonis de la riera encesa, com les novel·les que s’escriuen tenint Traiguera al cap, suposen una aportació fantàstica a la llengua literària. Girs, expressions i figures retòriques de la llengua popular apareixen en el registre literari i contribueixen a enriquir-lo injectant-li l’originalitat pròpia de l’oralitat més viva. D’aquesta manera, alimentem el registre culte de la nostra llengua i la dignifiquem en el nostre àmbit comarcal, que bona falta li fa.

Per acabar, m’agradaria insistir en el component local de la novel·la i de l’autor. Des del 2008, any de publicació de Partida, de la qual sóc autor, aquest és el cinquè llibre de narrativa relacionat amb Traiguera que es veu la llum. Un ritme de publicació que pot considerar-se una irrupció en tota regla, un fenomen local. No sóc gaire propens a creure que fenòmens d’aquests responguen a la casualitat. Quan al 1996 vaig publicar Cròniques perdudes, el panorama era tot un altre. La creativitat d’una nova generació segurament més formada i sobretot el gust per la lectura d’un public que s’ha anat consolidant a nivell local expliquen, al meu entendre, l’interès per una literatura pròpia, del poble i de qualitat. Perquè més enllà de la perícia narrativa i la contumàcia a escriure, hi ha també una manera global de veure allò local. I és així que el que és local esdevé universal. Aquesta és la nostra riquesa literària.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s