A propòsit del Festival Conta’M

Entre el 15 i el 17 d’octubre de 2021 ha tingut lloc a Canet lo Roig la tercera edició del Festival Conta’M, que organitza l’associació Maestrat Viu. Les dues edicions anteriors, en els anys precedents, van tenir lloc a Atzeneta del Maestrat i Càlig. Els artífexs de l’invent són Tània Muñoz i Josep Meseguer-Carbó; ella, contacontes internacional que ha recorregut terres i universitats amb el seu ofici, i ell, home orquestra de l’activisme cultural popular. Maestrat Viu, en aquesta com en altres comeses comarcals i de país, és la plataforma que fa de motor de projectes diversos. Entre aquests projectes, el Festival Conta’M deu ser el de més envergadura: tres dies de programació per a diversos sectors de públic, amb jornades pedagògiques incloses, per difondre el gènere de la narrativa oral popular entre la docència del Maestrat i comarques veïnes, apostant per les possibilitats del gènere com a recurs educatiu i de foment de la llengua.

Sobre Estrella de Mar

Aquestes ratlles veuen la llum alhora que té lloc la primera presentació pública d’Estrella de mar, a l’Abacus del Poblenou, a Barcelona, en el marc del Llibrestiu 2021. Recórrec al blog per aclarir quatre idees en aquest sentit, com solc fer de fa temps.

La novel·la té el seu origen en circumstàncies professionals i familiars. En primer lloc, la vida al Maresme havia d’acabar portant a escriure alguna història que hi estigués ambientada, com he fet en ocasions anteriors (Privacitat garantida, El tren de la platja). Segurament, aquesta és la de més entitat literària, almenys pel que fa a la intenció creativa. En segon lloc, la dedicació de temps al treball en el terreny de la literatura juvenil, vinculada al programa El Gust per la Lectura, va generar una proximitat, una familiaritat amb aquesta àrea de la literatura, tant amb relació als clàssics universals i catalans com a la producció més actual. Després l’experiència a les aules, específicament en la darrera etapa d’exercici docent amb alumnes, de 2012 a 2015, va proporcionar-me el contacte directe amb el col·lectiu adolescent de l’institut i la coneixença de casos particulars per via de tutoria individual. Una pràctica que d’altra banda he fet des de 1990.

Acabava de publicar Màxima discreció i, tot i que tenia en ment fer-ne la continuació, volia provar alguna cosa diferent, molt en la dinàmica de la incursió que vaig practicant en l’escriptura creativa. Això i el fet de tenir un fill que justament acabava la secundària aquell any va portar-me a plantejar-me l’escriptura d’una novel·la juvenil. Setze anys és una edat crucial. Hi ha partidaris d’atorgar en aquesta edat la majoria d’edat i jo en soc un. El fet que a partir dels setze anys ja es puguen fer algunes coses pròpies o pròximes a les possibilitats dels adults, no em convenç. L’emancipació dels joves hauria de ser una fita de la societat i, en canvi, es tracta d’un col·lectiu que tot just es troba a la cua de les prioritats polítiques i socials. Així és que el moment en què es posen les primeres peces sòlides de l’edifici de la personalitat correspon a una època de la vida en què les persones d’aquesta edat han de fer front a la seua pròpia transformació alhora que miren de quadrar en l’entorn on viuen. I quadrar no vol dir adaptar-s’hi, plegar-s’hi necessàriament. La incursió creativa en aquest territori, que no havia practicat anteriorment, suposava un repte que em venia molt de gust encarar.

El títol del llibre simbolitza la trama central de la novel·la i pren com a motiu l’adorn d’un collaret, una peça que pot remetre, com és el cas, a la relació entre les persones, als presents, als regals, és a dir, a l’establiment de vincles afectius, emocionals i també socials. És el collaret que apareix a la coberta, a la sorra d’una platja deserta en un estiu de mar ben blau i cel diàfan, lluminós. Una imatge que és una crida a la il·lusió de llegir el llibre per veure què hi passa, en aqueixa platja, en aquest món. Remet, doncs, a l’ambient en què se situa la narració tot fent-ne abstracció.

Estrella de mar

Estrella de mar és una incursió en la narrativa juvenil, producte dels darrers anys a l’Institut de Premià de Mar. Vull dir que el món que apareix al llibre està tret de vivències i percepcions recollides a l’institut que ha acabat sent el definitiu. També s’ha de dir que molt bona part del llibre és producte de la meua imaginació. Escriure un llibre és una tasca complexa i laboriosa, de feina de formiga, i arribar a veure’l publicat també. La idea original és molt personal. A la dedicatòria n’hi ha la pista definitiva.

A la contracoberta hi diu:

“S’ha acabat el darrer curs d’ESO i l’Arnau està disposat a viure totes les possibilitats de l’estiu encara que a casa les coses s’estiguin complicant. Ell i els seus amics ho tenen tot organitzat per passar-s’ho de meravella just quan arriben les festes. L’Arnau està fent molts descobriments, també l’amor, però hi ha forces que arrosseguen tant o més, perquè són molt difícils de controlar. La vida el portarà a lluitar contra les circumstàncies per un tresor en forma d’estrella de mar i a descobrir que només la voluntat de sortir endavant i la sort et valen per a viure. 

Descobertes, coneixences, nits d’estiu, festa i disbauxa xoquen amb pors, distàncies, renúncies i violència en una història a cavall d’un món que s’acaba i un altre de desconegut que espera al protagonista. I no vol quedar-se sol per viure’l. L’acompanyes?”

La tela blanca

Confesso que La tela blanca, de Josep Torelló, és una recomanació de l’editor per a un dels meus fills i qui s’ha acabat llegint el llibre abans soc jo, per les coses de la disponibilitat i la predisposició. A l’autor, l’he conegut a partir de la lectura del llibre, que pel que es veu fa la seua primera incursió en la publicació en paper.

La tela blanca és una novel·la escrita en forma de dietari de la mà d’un jove barceloní de per damunt de la Diagonal, cosa que després de tot potser només és indicativa de la posició familiar. Perquè les vivències, les inquietuds, les reflexions i les derrapades del protagonista, un estudiant universitari per inèrcia, com ho són una gran part dels estudiants universitaris; són idèntiques a qualsevol altre jove de la mateixa edat i de qualsevol latitud social de l’horitzó que, vull entendre, compartim autor i lector, de la meua generació, de la d’ell i de la dels meus fills, posem per cas. Vull dir amb això que amb moltes de les vivències juvenils que s’hi narren, hi coincidisc plenament i segurament hi poden coincidir moltes persones del mateix sexe, les que compartim la ferida artística en qualsevol dels formats: escrit, pintat, musical o com siga. Les passades de rosca, les drogues, la procrastinació, l’obsessió sexual i la necessitat de relacionar-se per aquesta via són elements comuns de la vida de tota persona jove sana d’aquesta part del món. L’element diferencial del protagonista de La tela blanca és la creativitat, així genèricament, i la creativitat artística més en concret. Això explica el sentit del títol.

La necessitat d’elucubrar en la creació estètica, una inquietud que cau del tot fora de l’activitat acadèmica que se suposa que té el protagonista, tractada de manera recurrent al llarg del dietari mitjançant reflexions cada vegada més poc maldestres, més concretes, més afinades, així com l’activisme que el narrador porta a terme com a mitjà d’autorecerca de la identitat personal, fan de La tela blanca la història de com naix, com es forma un artista, algú que té una inclinació irrefrenable per l’art. De bon començament, el postadolescent protagonista participa en un grup musical amb uns amics, només com a afició; escriu un dietari en què s’inclouen poemes, hem de pensar que més dels que apareixen textualment al llibre; i decideix inscriure’s en una escola de pintura, on comença a assajar unes tècniques artístiques que li serveixen per entendre millor el món que l’envolta i potenciar una creativitat que malda per expressar-se i necessita eines per fer-ho.

Entre el començament i el final del llibre hi ha l’evolució característica del pas de joventut, entre l’adolescència i l’edat adulta. No dic que al final el protagonista hagi esdevingut un adult, però sí que s’ha reconciliat bastant amb si mateix i ha metabolitzat una inquietud existencial en un sentit vital que ha trobat en l’expressió artística. La fal·lera sexual queda oberta i les amistats en transformació. Retinguem que, en aquest trànsit, ha recalat a la vila originària de la família, a la casa pairal, una mica o del tot a la recerca dels orígens familiars i la construcció d’una memòria personal compartida amb la vida de Barcelona.

Tot això, contat amb un llenguatge sense mitges tintes, molt fresc, fa de La tela blanca una lectura fàcil i interessant, afavorida per una estructuració en què apareixen suposadament els moments en què el narrador protagonista escriu: matinada, matí, tarda, nit. Havent llegit el llibre, trobo en una entrevista que l’autor explica que és certament autobiogràfic, que el va escriure en el temps real en què refereix les vivències que conta, i al cap del temps el texts va anar a parar de l’editor de Saldonar, fase en què va acabar d’incorporar els elements més literaris, o, si voleu, de ficció, que puga tindre. Per acabar-ho d’arrodonir, cal descobrir Els Amics del bosc, el grup musical de Josep Torelló, per identificar les lletres i fixacions reflexives de La tela blanca, i la que sens dubte és la banda sonora del llibre, en què les descripcions de què i com toca el grup del protagonista es converteixen en realitat sonora.

Potser La tela blanca corresponga al gènere de narrativa per a joves que es pot llegir en qualsevol edat adulta, per allò que l’allargament de la joventut, actualment, no para d’expandir-se i amenaça d’assolir el límit mèdic dels 70 anys. En qualsevol cas, el que literàriament crida l’atenció és com parla de la creació artística, de la gènesi de l’obra artística de la transformació d’un simple mortal en artista i aquest valor és molt escàs en la societat que vivim. Un diamant.

Glopades de riu

Vaig conèixer Gemma Pellissa en un curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el 2011 i el curs de Narratives pilotat per l’excepcional Olga Jornet va aplegar uns quants irreductibles de la lletra que buscàvem com esmolar l’eina. D’allà han sorgit unes quantes trajectòries creatives entre les quals cal apuntar la de la Gemma, que aleshores era estudiant de Filologia Catalana i ara brega per obrir-se pas com a professora de Secundària.

Glopades de riu és el seu primer títol, editat per l’editorial Voliana, de Jordi Solé. És un llibre breu, que a primera vista representa que serà molt fàcil de llegir, perquè vint-i-un contes es reparteixen una norantena de pàgines. El títol fa referència a l’Ebre, a la presència constant de l’Ebre en l’horitzó imaginari del seu Tivenys natal, que és on es descapdellen unes narracions situades cronològicament a les darreries del segle XX, en clara connexió amb l’univers infantil i juvenil de l’autora, recreat amb tota seguretat amb notes biogràfiques i amb la força d’un escenari natural que remet a l’èpica, als elements naturals que depassen la dimensió humana i constitueixen, encara sense fer-ne esment, un rerefons de ressonàncies mítiques. La il·lustració de la portada podria fer pensar en la calor estantissa d’una nit d’estiu a la llum pobra d’una bombeta qualsevol, al carrer o davant una casa perduda vora el riu. En la quietud característica dels llocs on aparentment no passa mai res.

El caso Moro

Sóc en una llibreria del centre de Barcelona buscant una cosa absolutament diferent i em trobo aquest títol en un prestatge on no sé si acaba de correspondre. Quan portes un cert temps amb una mateixa seguida que et té ocupat i no et deixa fer res més, sempre és grata la sorpresa de trobar una finestra oberta per on mirar enfora des del punt de vista personal. Així que, rendint-me a la curiositat que m’assalta, em quedo l’exemplar d’El caso Moro.

Hi va haver una època, a finals del segle XX, que vaig descobrir Leonardo Sciascia i altres novel·listes italians coetanis i m’hi vaig aficionar. Feien una literatura fàcil de llegir, que presentava un món diferent i proper de l’espanyolitat cultural, de vegades amb algunes connexions interessants, com ara Els oncles de Sicíclia, del mateix Sciascia, en què es parla d’italians que van participar en la Guerra Civil Espanyola i com els va anar; de vegades amb incursions en el fenomen de la màfia, tan punyent en aquella època, que representava una deu inacabable d’arguments novel·lístics i un fenomen social que atreia la meua curiositat. Per això, retrobar aquest títol, en què Sciascia parla del cas del segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro, al 1978, m’arrossega a la lectura, fins i tot passant davant d’altres que tinc encetades.

Aldo Moro va morir el 1978, quan jo tenia dotze anys. Recordo que se’n va parlar durant molt de temps, els mesos que va durar el seu segrest i encara durant molt de temps, fins que les revingudes de la política italiana, entrampada a no deixar accedir al govern un partit comunista occidental, majoritari entre l’electorat, van fer oblidar amb els seus nous embolics, el terrorisme de les Brigate Rosse.

Històries imprevistes

El llibre recull bona part de la narrativa breu de Roald Dahl per a adults. Algunes de les narracions que conté, com ara “Xai al forn”, que apareix referenciada a la portada de l’edició catalana, ja les havia llegides anteriorment. De fet, “Xai al forn” l’havia llegida com a exemple de narració breu i de gènere negre.

Aquest i els altres contes del recull són un exponent ben clar de la manera de fer de l’autor. Me l0imagino petant-se de riure mentre escrivia les seues històries, tot i que ho faig des d’un punt de vista totalment subjectiu, ja que el tipus d’humor diguem-ne britànic que traspua tot el text, al capdavall, no és el que tinc per comunament acceptat. En això hi hauria molt per parlar: de les similituds i les diferències entre l’humor britànic i l’humor català en general. És clar que després hi ha l’humor individual de cada persona i potser en aquest sentit alguna similitud amb Dahl sí que potser tinga. Almenys els seus contes em fan riure encara que no siguen específicament escrits com a obra humorística, com a Wilt, sinó que tinguen un altre plantejament. Històries imprevistes no és un recull d’humor tot i que en cada conte hi ha aquella gota dissolvent de la seriositat o l’avorriment potencials del lector.

Trajecte final

Per raons acadèmiques, torno a llegir Trajecte final després de molt de temps d’haver-ho fet per primera vegada en aquella edició d’El Cangur amb una portada on es veuen uns edificis que convergeixen. D’aquella primera lectura, només en recordava el contingut de la narració “El regressiu”, una història de principi argumental idèntic a la del film The courious case of Benjamin Batton. Així que el llibre ha estat com un redescobriment.

El curs anterior vaig tornar a llegir Mecanoscrit del segon origen, una novel·la tan o més futurista que Trajecte final, en la qual vaig detectar, això no obstant, un estadi de llengua més antic. La relació entre Mecanoscrit del segon origen i Trajecte final és evident ja que ambdues obres se circumscriuen dins el gènere de la ciència-ficció com evidències del programa creatiu de Pedrolo, entestat a modernitzar la literatura catalana per la via d’introduir i actualitzar gèneres que triomfaven en altres tradicions literàries contemporànies. La primera va publicar-se per primera vegada el 1974 i la segona a l’any següent. Ara, mentre l’edició de Barcanova de Trajecte final, a cura del gran Marcel Fité, que és la que he llegit, incorpora canvis mínims respecte de l’original de 1975 i presenta una llengua sense gaires arcaismes; l’original de Mecanoscrit del segon origen resulta avui una novel·la d’una altra època pel caràcter excessivament culte del llenguatge a ulls del lector actual. Almenys aquesta és la impressió personal que en tinc.

Fem un trio

Vaig conèixer Manel Joan i Arinyó a Benicarló (Baix Maestrat) el dia que vaig assistir al sopar de lliurament del VII Premi de Contes Alambor, el 1996. Jo hi anava com a guanyador del premi i no havia assistit mai a cap esdeveniment d’aquestes característiques en què el protagonista i jo mateix fossen la mateixa persona. Ell va emergir d’entre el magma de desconeguts tot presentant-se com a integrant del jurat que havia atorgat el premi i va formular una petició que ara no recordo exactament, que tenia a veure amb el jurat i amb un favor que jo li havia de fer arran de la seua decisió de donar-me el premi. Vaig picar com un pardalet. Era una broma i els integrants del jurat, amb ell d’agitador, se’n van riure tant com van poder. Jo vaig fer el meu paperot tan maldestrament com sabia i vaig agrair al jurat la seua decisió, que lògicament no sabia com entomar perquè era la primera vegada que em passava. En aquell sopar, Xulio Ricardo Trigo feia de speaker; Manel Garcia-Grau va llegir uns poemes només aixecant-se de la taula on era sopant, amb un abrandament sorprenent; Vicent Ventura va dir que per favor no li tornessen a fer més homenatges com el que se li retia en aquell acte; i Oriol Vergés va fer un parlament en qualitat d’escriptor del mes, el mecanisme que tenia la ILC de l’època per promocionar gent de la ploma. Com era tradició, el bisbe de Tortosa havia declinat la invitació de l’organització per assistir a l’acte.

A la convocatòria següent, vaig haver de participar en el jurat del premi en qualitat de guardonat de l’edició anterior. Manel Joan es va presentar a casa de Joan Gregori, on tenia lloc el contuberni, endiumenjat amb una americana blanca plena de lluentons no sé si dir a l’estil d’Elvis Presley, perquè de fet la intenció era més aviat New Way, però no sé si dient-ho així en tinc prou per explicar-me. El cas és que el seu aspecte intencionadament estrambòtic complenetava el fet de ser un bromista contumaç.

Un mar d’absències

Un mar d’absències és un llibre de la barcelonina M. Lluïsa Gascon i Prades, a qui vaig conèixer arran de les trobades de l’Ebre Negre que van tenir lloc a Vall-de-roures, de la mà d’Octavi Serret. La vinculació familiar de l’autora amb la capital del Matarranya, a on acudeix sovint, la situa en aquesta òrbita de la literatura catalana.

El llibre és una combinació de narrativa i memorialisme. L’autora pren la veu de la seua pròpia mare per relatar la peripècia familiar arran de la guerra de 1936-1939, és a dir, quan Maria Lluïsa Prades era una xiqueta. Nascuda el 1932 a Barcelona de pares de Vall-de-roures, va viure l’odissea de l’exili republicà a causa de la professió de telegrafista de son pare, el qual, fins al darrer moment, va participar com a funcionari en l’administració republicana.