Glopades de riu

Vaig conèixer Gemma Pellissa en un curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el 2011 i el curs de Narratives pilotat per l’excepcional Olga Jornet va aplegar uns quants irreductibles de la lletra que buscàvem com esmolar l’eina. D’allà han sorgit unes quantes trajectòries creatives entre les quals cal apuntar la de la Gemma, que aleshores era estudiant de Filologia Catalana i ara brega per obrir-se pas com a professora de Secundària.

Glopades de riu és el seu primer títol, editat per l’editorial Voliana, de Jordi Solé. És un llibre breu, que a primera vista representa que serà molt fàcil de llegir, perquè vint-i-un contes es reparteixen una norantena de pàgines. El títol fa referència a l’Ebre, a la presència constant de l’Ebre en l’horitzó imaginari del seu Tivenys natal, que és on es descapdellen unes narracions situades cronològicament a les darreries del segle XX, en clara connexió amb l’univers infantil i juvenil de l’autora, recreat amb tota seguretat amb notes biogràfiques i amb la força d’un escenari natural que remet a l’èpica, als elements naturals que depassen la dimensió humana i constitueixen, encara sense fer-ne esment, un rerefons de ressonàncies mítiques. La il·lustració de la portada podria fer pensar en la calor estantissa d’una nit d’estiu a la llum pobra d’una bombeta qualsevol, al carrer o davant una casa perduda vora el riu. En la quietud característica dels llocs on aparentment no passa mai res. Continua llegint

El caso Moro

Sóc en una llibreria del centre de Barcelona buscant una cosa absolutament diferent i em trobo aquest títol en un prestatge on no sé si acaba de correspondre. Quan portes un cert temps amb una mateixa seguida que et té ocupat i no et deixa fer res més, sempre és grata la sorpresa de trobar una finestra oberta per on mirar enfora des del punt de vista personal. Així que, rendint-me a la curiositat que m’assalta, em quedo l’exemplar d’El caso Moro.

Hi va haver una època, a finals del segle XX, que vaig descobrir Leonardo Sciascia i altres novel·listes italians coetanis i m’hi vaig aficionar. Feien una literatura fàcil de llegir, que presentava un món diferent i proper de l’espanyolitat cultural, de vegades amb algunes connexions interessants, com ara Els oncles de Sicíclia, del mateix Sciascia, en què es parla d’italians que van participar en la Guerra Civil Espanyola i com els va anar; de vegades amb incursions en el fenomen de la màfia, tan punyent en aquella època, que representava una deu inacabable d’arguments novel·lístics i un fenomen social que atreia la meua curiositat. Per això, retrobar aquest títol, en què Sciascia parla del cas del segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro, al 1978, m’arrossega a la lectura, fins i tot passant davant d’altres que tinc encetades.

Aldo Moro va morir el 1978, quan jo tenia dotze anys. Recordo que se’n va parlar durant molt de temps, els mesos que va durar el seu segrest i encara durant molt de temps, fins que les revingudes de la política italiana, entrampada a no deixar accedir al govern un partit comunista occidental, majoritari entre l’electorat, van fer oblidar amb els seus nous embolics, el terrorisme de les Brigate Rosse. Continua llegint

Històries imprevistes

histories imprevistes.inddEl llibre recull bona part de la narrativa breu de Roald Dahl per a adults. Algunes de les narracions que conté, com ara “Xai al forn”, que apareix referenciada a la portada de l’edició catalana, ja les havia llegides anteriorment. De fet, “Xai al forn” l’havia llegida com a exemple de narració breu i de gènere negre.

Aquest i els altres contes del recull són un exponent ben clar de la manera de fer de l’autor. Me l0imagino petant-se de riure mentre escrivia les seues històries, tot i que ho faig des d’un punt de vista totalment subjectiu, ja que el tipus d’humor diguem-ne britànic que traspua tot el text, al capdavall, no és el que tinc per comunament acceptat. En això hi hauria molt per parlar: de les similituds i les diferències entre l’humor britànic i l’humor català en general. És clar que després hi ha l’humor individual de cada persona i potser en aquest sentit alguna similitud amb Dahl sí que potser tinga. Almenys els seus contes em fan riure encara que no siguen específicament escrits com a obra humorística, com a Wilt, sinó que tinguen un altre plantejament. Històries imprevistes no és un recull d’humor tot i que en cada conte hi ha aquella gota dissolvent de la seriositat o l’avorriment potencials del lector. Continua llegint

Trajecte final

9788448919788

Per raons acadèmiques, torno a llegir Trajecte final després de molt de temps d’haver-ho fet per primera vegada en aquella edició d’El Cangur amb una portada on es veuen uns edificis que convergeixen. D’aquella primera lectura, només en recordava el contingut de la narració “El regressiu”, una història de principi argumental idèntic a la del film The courious case of Benjamin Batton. Així que el llibre ha estat com un redescobriment.

El curs anterior vaig tornar a llegir Mecanoscrit del segon origen, una novel·la tan o més futurista que Trajecte final, en la qual vaig detectar, això no obstant, un estadi de llengua més antic. La relació entre Mecanoscrit del segon origen i Trajecte final és evident ja que ambdues obres se circumscriuen dins el gènere de la ciència-ficció com evidències del programa creatiu de Pedrolo, entestat a modernitzar la literatura catalana per la via d’introduir i actualitzar gèneres que triomfaven en altres tradicions literàries contemporànies. La primera va publicar-se per primera vegada el 1974 i la segona a l’any següent. Ara, mentre l’edició de Barcanova de Trajecte final, a cura del gran Marcel Fité, que és la que he llegit, incorpora canvis mínims respecte de l’original de 1975 i presenta una llengua sense gaires arcaismes; l’original de Mecanoscrit del segon origen resulta avui una novel·la d’una altra època pel caràcter excessivament culte del llenguatge a ulls del lector actual. Almenys aquesta és la impressió personal que en tinc. Continua llegint

Fem un trio

149672_464870307042_306984092042_5780923_613449_n

Vaig conèixer Manel Joan i Arinyó a Benicarló (Baix Maestrat) el dia que vaig assistir al sopar de lliurament del VII Premi de Contes Alambor, el 1996. Jo hi anava com a guanyador del premi i no havia assistit mai a cap esdeveniment d’aquestes característiques en què el protagonista i jo mateix fossen la mateixa persona. Ell va emergir d’entre el magma de desconeguts tot presentant-se com a integrant del jurat que havia atorgat el premi i va formular una petició que ara no recordo exactament, que tenia a veure amb el jurat i amb un favor que jo li havia de fer arran de la seua decisió de donar-me el premi. Vaig picar com un pardalet. Era una broma i els integrants del jurat, amb ell d’agitador, se’n van riure tant com van poder. Jo vaig fer el meu paperot tan maldestrament com sabia i vaig agrair al jurat la seua decisió, que lògicament no sabia com entomar perquè era la primera vegada que em passava. En aquell sopar, Xulio Ricardo Trigo feia de speaker; Manel Garcia-Grau va llegir uns poemes només aixecant-se de la taula on era sopant, amb un abrandament sorprenent; Vicent Ventura va dir que per favor no li tornessen a fer més homenatges com el que se li retia en aquell acte; i Oriol Vergés va fer un parlament en qualitat d’escriptor del mes, el mecanisme que tenia la ILC de l’època per promocionar gent de la ploma. Com era tradició, el bisbe de Tortosa havia declinat la invitació de l’organització per assistir a l’acte.

A la convocatòria següent, vaig haver de participar en el jurat del premi en qualitat de guardonat de l’edició anterior. Manel Joan es va presentar a casa de Joan Gregori, on tenia lloc el contuberni, endiumenjat amb una americana blanca plena de lluentons no sé si dir a l’estil d’Elvis Presley, perquè de fet la intenció era més aviat New Way, però no sé si dient-ho així en tinc prou per explicar-me. El cas és que el seu aspecte intencionadament estrambòtic complenetava el fet de ser un bromista contumaç. Continua llegint

Un mar d’absències

un-mar-dabsenciesUn mar d’absències és un llibre de la barcelonina M. Lluïsa Gascon i Prades, a qui vaig conèixer arran de les trobades de l’Ebre Negre que van tenir lloc a Vall-de-roures, de la mà d’Octavi Serret. La vinculació familiar de l’autora amb la capital del Matarranya, a on acudeix sovint, la situa en aquesta òrbita de la literatura catalana.

El llibre és una combinació de narrativa i memorialisme. L’autora pren la veu de la seua pròpia mare per relatar la peripècia familiar arran de la guerra de 1936-1939, és a dir, quan Maria Lluïsa Prades era una xiqueta. Nascuda el 1932 a Barcelona de pares de Vall-de-roures, va viure l’odissea de l’exili republicà a causa de la professió de telegrafista de son pare, el qual, fins al darrer moment, va participar com a funcionari en l’administració republicana.  Continua llegint

Clio assassina

Aquest març de 2013 ha aparegut la primera edició de Clio assassina a l’editorial Llibres de l’Índex de Barcelona. L’edició del llibre respon a la convocatòria de la tercera trobada de gènere negre al Matarranya i el Priorat, escaiguda el 2012, i reuneix deu relats, entre els quals un de qui signa, inspirats en altres tantes novel·les anteriors de caràcter històric. De manera que el resultat és una panoràmica literària del crim en diverses èpoques de la Història, des dels grecs a la postguerra. La idea i la coordinació són de Jordi Pijoan-López i Fede Cortés, el pròleg d’Alicia Giménez Barlett i els relats, per ordre d’aparició, de Maria Carme Roca, Xulio Ricardo Trigo, Sivestre Hernàndez i Carné, Pere Perellon, Teresa Bertran, Andreu Carranza, Jordi Penyarroja, Toni Orensanz, Miquel Esteve i Vicent Sanz Arnau. Un breu relat que comença abans i acaba després, escrit a quatre mans pels coordinadors, emmarca narrativament aquesta transversalitat temporal, tot transcendint el caràcter històric per fer cap directament en la ciència-ficció, això sí, sense abandonar el caràcter criminal que marca la pauta del gènere negre.

Acabo de fer-ne una lectura assossegada, de les d’estiu, i m’ho he passat fenomenalment. Continua llegint