Desde el más allá y otras historias

Feia temps que no tenia entre les mans un llibre d’historieta gràfica, així que quan em topeto Desde el más allá y otras historias d’H.P. Lovecraft l’adquireixo sense pensar-m’ho gaire, només fullejant-lo breument. Ignoro qui n’és l’il·lustrador. De fet, en aquell moment ni tan sols m’hi fixo. Segurament hi ha escriptors que vas revisitant al llarg del temps perquè són autors de culte. Els teus autors de culte.

Vaig conèixer Lovecraft de jove. A la Laboral de Tarragona, un company d’internat tenia un exemplar de Viajes al otro mundo. Ciclo de aventuras oníricas de Randolph Carter, editat per Alianza, amb una coberta que semblava la porta dels somnis abissals que sempre han estat marca de la casa de la ploma de Lovecraft. Llavors, estem parlant de 1982, encara era vigent el discurs de la connexió entre les drogues al·lucinògenes i la possibilitat d’accedir a una percepció diferent del món, a una altra dimensió, etcètera. Coses de la cultura hippy que encara aleshores arribava per aquests verals d’Occident. Així que el conreu del somnis com a dimensió diferent de la realitat i, encara més, l’accés a una percepció diferent de la dels sentits, que llavors predicava aquest discurs, devien tenir en Lovecraft un mestre arribat de les profunditats insondables del temps, no se sap com, per sacsejar la manera de veure el món que tenia un jovenel·lo de quinze anys a qui s’havien començat a obrir portes sense més ni més. En aquell moment, Sigmund Freud era un nom que començava a colar-se pels meus pavellons auditius. De totes aquestes possibilitats, com es pot esperar, no en tenia ni idea. I la conseqüència lògica, més enllà de la curiositat que tot allò m’inspirava, va ser com el descobriment de tot un món desconegut, una dimensió ignorada que s’obria per absorbir-me, per abduir-me. I tot això sense al·lucinògens entremig.  H.P. Lovecraft era un monstre, un forma de dissidència de la Humanitat que formava part d’una literatura que corria de mà en mà, que formava part d’una subcultura en què es jugava amb la ingenuïtat més ignorant, amb la imaginació per estrenar, amb productes alguns fantàstics i altres infectes que avui fa basarda fins i tot d’esmentar.

Génesis

Compro Génesis de Robert Crumb en una visita a la llibreria Norma Comics  de Barcelona. Malgrat l’existència d’esforços intereressants que conec de prop, sobretot de la mà de Glénat, el català sembla vedat al còmic de difusió internacional. No està tan malament com el cinema però s’hi assembla. De tota manera, el fet que una novel·la gràfica com aquesta no estigui a l’abast en una llibreria com l’esmentada en la llengua original, ja dóna compte de com funcionen els usos lingüístics en aquest país on vivim. No és tan exagerat com en el cinema comercial però s’hi assembla prou. Els tics heretats de l’imperialisme dictatorial continuen inalterables.

El compro perquè em resulta un autor de còmics de culte. A més, dibuixar el llibre del Gènesi resulta un repte per a un dibuixant com ell, especialitzat a reproduir el cantó subterrrani de la societat occidental. El Gènesi és un dels llibres fonamentals de la cultura judeocristiana occidental i per tant ve a ser com tocar el sancristo gros. Sobta, certament, que un dibuixant de les tendències ètiques i estètiques de Crumb s’atrevisca amb el primer dels llibres sagrats de la cosmovisió vigent.  Vist així, se’n podria esperar qualsevol cosa estripada, herètica, iconoclasta, dissolvent. Però no és el cas.

Persèpolis

Llegeixo amb rapidesa les més de 350 pàgines del còmic Persèpolis de Marjane Satrapi. Del còmic ja en tenia notícia i fins i tot havia arribat a llegir parcialment Brodats, que és una obra posterior de la mateixa autora, centrada en la feminitat vista des del punt de vista cultural singular de la seua autora. Sens dubte es tracta d’una lectura molt oportuna, que coincideix amb la insurrecció social que estan vivint alguns països nord-africans del que a Occident identifiquem com a països musulmans sense gaires més distincions.

El llibre està basat en els records d’infantesa i joventut de la mateixa dibuixant, nascuda a l’Iran el 1970 en una família benestant de tendència progressista, contrària al xa i als americans que l’havien posat al poder mitjançant un cop d’estat, aquella metodologia que les Estats Units aplicava durant la guerra freda per assegurar-se el domini imperialista de diverses parts del món, aquelles en què hi havia perill que la gent i els estats canviessen d’òrbita i es fessen amics de la Unió Soviètica. Pinochet és un exemple d’aquesta manera de fer. A Espanya aquesta faena bruta se la van poder estalviar perquè ja estava feta des d’abans d’acabar la II Guerra Mundial.

Kafka [for beginners]

Un dia a la llibreria Laie del CCCB hi veig aquest llibre. Com que per coses de faena he de dedicar atenció a la cosa del llibre il·lustrat, al llenguatge visual envasat en suport paper, en convivència amb el text, l’acabo comprant. De totes maneres, la raó principal de comprar-lo no és aquesta. El primer que em crida l’atenció és el personatge protagonista. El llibre és com una biografia il·lustrada de Franz Kafka i Kafka forma part dels meus referents literaris. En el passat, també li vaig dedicar atenció. De fet, vaig començar per Kafka en l’ocupació que tinc ara. La cosa era les matamorfosis. Doncs bé: Kafka continua atraient-me encara que passe el temps. En fullejar el llibre, abans de comprar-lo, m’alegra comprovar la intuinció que em genera la portada que l’autor de les il·lustracions és el mateix de The Faboulus Furry Freak Brothers, historietes que llegia fa uns quants anys a Makoki. Es tracta de l’estatunidenc Robert Crumb, i recuperar l’estètica del dibuix de Crumb, en què la ratlla ompli tot l’espai dibuixat, amb aquells personatges estàndards de volums reconexibles, especialment els femenins, em va semblar una oportunitat que no podia deixar passar.

Piltrafilla

Finalment, he acabat llegint Piltrafilla, del nord-americà Jeffrey Brown, a qui no coneixia ni poc ni molt. El llibre va arribar-me del darrer Saló del Còmic de Barcelona, està editat per La Cúpula en castellà i és un engendre bastant atípic en relació al format de còmic a què jo almenys estava acostumat, ja que és un llibre de vinyetes, sis per pàgina i a una sola tinta, d’aspecte bastant rudimentari, en què l’autor narra episodis de la seua vida. És, doncs, un còmic autobiogràfic.

Per començar, la simplicitat del dibuix em fa pensar en Shin Xan, ninot igualment simple de traç, a causa de la limitació pressupostària amb què es portava a terme. Això no obstant, les similituds estètiques entre tots dos invents s’acaba aquí.