Els àngels de Sóar

D’entrada, Els àngels de Sòar no és una lectura que es puga enllestir en un tres i no res, ja que les 774 pàgines de text repartit en vuit parts i un epíleg, cadascuna de les quals amb altres tantes seqüències, dona per passar un temps de dedicació a la temàtica que tracta.

Jordi Pijoan-López no s’hi va posar per poc a l’hora d’escriure aquesta novel·la de plantejament negre que al llarg de l’acció evoluciona cap a les aventures passant per molt diversos entremigs que permeten fondejar en matèries ben diverses que giren al voltant de la propagació de la síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) la segona meitat del segle XX. La novel·la encara aquesta temàtica de front i a fons i el novel·lista se serveix de la teoria de la conspiració per bastir una acció trepidant, destrellatada en segons quins passatges, increïble en altres, esborronadora, desconcertant, que fa trontollar les certeses que el lector podia tenir sobre la temàtica que tracta. Un plantejament que porta a pensar, ja avançada l’acció, en el nivell d’ignoràcia pròpia i en la capacitat inusitada, desfermada, dels poders d’abast mundial per infiltrar-se en la vida de la gent per aprofitar-se’n d’una manera que la novel·la dona a entendre mitjançant una història de ficció, però que no fa més que demostrar-nos com desconeixem la dinàmica que mou els mecanismes del poder i les raons de fons que la dominen. 

Màxima discreció a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs

Entrevista de Mariola Nos per a Canal 56

Acte de presentació de Màxima discreció

L’amant xinès

Margarida Aritzeta és una escriptora de llarg recorregut, una tot terreny que ja fa temps que escriu i que té la mà trencada en l’ofici. Ja va escriure novel·la negra al començament dels anys noranta, per la proximitat amb Jaume Fuster i la seua pertinença al col·lectiu Ofèlia Dracs. Va tornar-hi després de molt de temps amb un relat inclòs a Elles també maten (2013), en què va crear la inspectora Mina Fuster, personatge que ha esdevingut protagonista a L’amant xinès (2014).

L’amant xinès és una novel·la amb un títol suggerent, que remet a un exotisme que el lector ha de descobrir. Això no obstant, el primer que s’hi troba, el lector, són les tremolors de fons del Castor de Vinaròs, que fa de paisatge inicial de la presentació d’uns personatges femenins, la Mina Fuster i una amiga seua, fiscal als jutjats de la capital del Baix Maestrat, que de bon començament ja imprimeixen un caràcter remarcablement femení a la narració, si és que es pot dir d’aquesta manera. De l’escenari vinarossenc impactat pels terratrèmols del Castor, l’acció tendeix a centrar-se al Camp de Tarragona, on hi ha una altre gran projecte per desenvolupar: Barcelona World, que és, fet i fet, un altre monstre de la bombolla de la primera dècada del segle XXI.

Novel·la negra en català, avui

[Notes escrites com a preparació de la participació en la taula redona homònima a BN Benicarló Negre. Cruïlla de la novel·la negra, que va tenir lloc a la ciutat del Maestrat del 13 al 15 de novembre de 2015]

La novel·la negra en català viu actualment un moment de crescuda. no val la pena fer servir el terme boom per descriure’n el moment perquè hi ha hagut moments anteriors comparables amb l’actual. el que hi ha és una reviscolada generacional, que potser aprofita el rebuf del fenomen a nivell internacional. Això darrer, ben mirat, és un bon símptoma perquè vol dir que hi ha uns vasos comunicants que funcionen i que la literatura catalana està al dia.

El panorama editorial pareix bastant robust per mantenir aquesta embranzida. En llibre de paper, de moment. Diversos factors limiten molt, actualment, que la literatura en general es convertisca en un negoci digital que valga la pena a casa nostra.

Això no obstant, hi ha la contradicció entre la proliferació de convocatòries i festivals de novel·la negra i el fet que tanquen llibreries.

Paisatge i història en la novel·la negra: La postguerra i el Maestrat

El títol no és meu. És el que han posat a la meua intervenció en la primera edició de BN Benicarló Negre, que té lloc del 12 al 15 de novembre de 2015. Se’m proposa que parle sobre aquesta temàtica durant uns tres quarts d’hora i la manera que tinc de preparar-ho és parlar-ne aquí, prèvia documentació a la biblioteca personal i poca cosa més. El títol és un pretext perquè parle de Màxima discreció, però em semblaria d’un reduccionisme desconsiderat limitar-me només a parlar del meu llibre. Si puc aportar alguna cosa més a la construcció del Maestrat literari, millor. Ja n’he parlat anteriorment i ara se’m planteja un enfocament nou, doncs provem-ho.

D’entrada, els eixos sobre els quals basaré l’exposició són la Història, el Maestrat i la novel·la negra. No parlaré tant de paisatge entès en el sentit tradicional del terme, que al meu entendre identifica paisatge amb descripció geogràfica, amb país, amb tot allò que a Josep Pla se li donava tan bé, o encara més enrere, a l’esteticisme que buscava en la descripció del paisatge la via patètica per a aproximar-se a emocions i altres efectes de l’ànima difícilment descriptibles amb paraules corrents, ni poètiques. En tot cas, sí que, en relació sobretot a l’eix de la novel·la negra, m’interessa parlar de paisatge social, de paisatge humà i de paisatge urbà, que és l’àmbit característic en què se situa el relat novel·lístic negre.

Un altre aclariment previ que trobo imprescindible és que les referències que apareixen en aquest tex no són exhaustives, sinó que responen a un punt de vista personal, és a dir, d’alguna manera ressegueixen l’experiència personal pròpia que de la temàtica proposada he anat acumulant al llarg del temps. En conseqüència, composen una perspectiva aprofitable però poc sistemàtica. En primer lloc es tracten alguns antecedents relacionats amb la narrativa històrica, que han acabat confluint amb la narrativa de gènere negre en la meua pròpia trajectòria creativa.

Història de mort

Vaig comprar el llibre a Negra y Criminal, a Barcelona, el dia que el Sebastià Bennàssar va portar-nos a fer la ruta literària de la Barcelona negra. Molta negror literària per entomar. La llibreria Negra y Criminal, a la Barceloneta, era el punt final d’un trajecte a peu pels escenaris literaris del perill d’una ciutat amb reconeguda tradició criminal. I la llibreria de Paco Camarasa, que en aquella ocasió era cita obligatòria i que feia exactament el mateix paper de les botigues que et trobes en sortir d’una atracció de Port Aventura, on pots adquirir el marxandatge corresponent, invitava a completar el periple urbà i començar el literari amb bon peu.

I tan bon peu. Crims.cat havia fet la seua aparició en l’horitzó llibresc de les editorials independents i Andreu Martín era, i és, una ploma de reconeguda solvència en el terreny de la Barcelona negra. Així que Història de mort  va semblar-me una bona opció per recrear la imaginació. Més tard, a l’hora de la lectura ociosa després de deixar el volum en remull lector durant un temps excessiu, veig que es tracta exactament del primer número d’aquesta col·lecció. I que la novel·la és una reedició de l’original de 1984, pràcticament una altra època. Així doncs, una de les col·leccions emblemàtiques de la negror catalana actual s’inicia amb un clàssic recuperat, que enllaça directament amb la modernor dels anys 80 del segle XX. I ben mirat és la millor manera de començar, he pensat després, perquè l’autor, d’un pes cada vegada més específic en el panorama literari català, bé suposa una continuïtat que dóna fe d’una tradició literària à la page de les literatures europees més divulgades.

Clio assassina

Aquest març de 2013 ha aparegut la primera edició de Clio assassina a l’editorial Llibres de l’Índex de Barcelona. L’edició del llibre respon a la convocatòria de la tercera trobada de gènere negre al Matarranya i el Priorat, escaiguda el 2012, i reuneix deu relats, entre els quals un de qui signa, inspirats en altres tantes novel·les anteriors de caràcter històric. De manera que el resultat és una panoràmica literària del crim en diverses èpoques de la Història, des dels grecs a la postguerra. La idea i la coordinació són de Jordi Pijoan-López i Fede Cortés, el pròleg d’Alicia Giménez Barlett i els relats, per ordre d’aparició, de Maria Carme Roca, Xulio Ricardo Trigo, Sivestre Hernàndez i Carné, Pere Perellon, Teresa Bertran, Andreu Carranza, Jordi Penyarroja, Toni Orensanz, Miquel Esteve i Vicent Sanz Arnau. Un breu relat que comença abans i acaba després, escrit a quatre mans pels coordinadors, emmarca narrativament aquesta transversalitat temporal, tot transcendint el caràcter històric per fer cap directament en la ciència-ficció, això sí, sense abandonar el caràcter criminal que marca la pauta del gènere negre.

Acabo de fer-ne una lectura assossegada, de les d’estiu, i m’ho he passat fenomenalment.

Barcelona de novel·la negra

Abans d’acabar l’any 2012 anem el darrer dissabte a Barcelona a la ruta literària sobre novel·la negra que hi fa Sebastià Bennassar en col·laboració amb el Laboratori de Lletres. Sebastià Bennassar (Palma, 1976) és escriptor i activista literari, i té un interès persistent per la novel·la negra, de manera que la ruta que ofereix per Barcelona bé ha de ser interessant. El vaig conèixer arran de la presentació d’Un riu de crims a la BCNegra, on coordinava una taula rodona, ara fa dos anys.

Quedem a la plaça de la Virreina, a Gràcia, que està pràcticament deserta el dissabte a primera hora del matí. El lloc em sona per unes imatges esgarrifoses de desenterraments que s’hi van fer a l’església de Sant Joan, de la mateixa plaça, durant la guerra de 1936-1939; i per ser escenari d’alguns passatges finals de l’adaptació cinematogràfica de La plaça del Diamant. A l’hora convinguda ens apleguem els participants, entre els quals tinc el plaer de trobar Xavier Montoliu, un altre treballador de la lletra catalana, amb qui intercanviem salutació i comentaris professionals.

El guia ve preparat com per anar a fer travessa, amb una motxilla  que, això no obstant, du carregada de llibres. Fa les explicacions inicials i emprenem l’itinerari per Gràcia, que ens porta per tres places més: la del Diamant, la del Sol i la del Raspall. Ell ho relaciona amb novel·les que em sonen vagament entre els records que em desperten les places del Diamant i del Sol.

Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building

Des de Borriana, Joan Pla m’envia Don Fabrizzió i un cadàver al Prince Building com agraïment pel comentari que vaig fer aquí mateix de La violinista de París, una de les novel·les juvenils que ha publicat en els darrers anys, gènere per al qual té la mà trencada. Amb Don Fabrizzio… fa una incursió en la novel·la negra des d’un punt de vista i una temàtica molt contextualitzada en el context social que viu. Pel nom i per la imatge de la coberta del llibre, pot pensar-se que Don Fabrizzio… és una novel·la sobre Carlos Fabra, ínclit mandatari polític castellonenc, encarnació present de l’històric caciquisme nostrat. Amb el llibre a la mà, per la data de publicació, pot deduir-se que en bona mesura és així, ja que la novel·la va ser escrita en el període de temps en què el polític castellonenc exercia el seu poder polític en l’àmbit provincial estricte com a president de la Diputació i amb ramificacions en els àmbits valencià i espanyol. Aquell període en què la seua preeminència abassegadora havia començat a ser posada en dubte per mitjà d’incriminacions que, avui, després de nou anys, encara no han estat jutjades, en una mostra irrefutable del caràcter estrany, si més no, de la seua activitat pública i de l’activitat de les institucions públiques en relació al personatge de carn i ossos.

Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building és una radiografia de la societat de la Plana i del nord valencià de la primera dècada del segle XXI, en clau de novel·la negra.

Todo lo que sé sobre novela negra

Vaig trobar el llibre en una de les meues incursions al FNAC, mentre feia temps per anar en una altra banda. Potser m’agafo les coses massa a la valenta. El cas és que, després de participar en Un riu de crims amb “Mort a la piscina”, un relat de tempteig, em diuen si vull participar en el recull que apareixerà aquest any vinent arran de la trobada de gènere negre del Matarranya, que organitza Octavi Serret des de la seua illa de llibres. Per escriure “Mort a la piscina” vaig documentar-me mínimament en les convencions del gènere. Cada cosa té les seues característiques. Cada disciplina compleix uns requisits i el que pot fer el neòfit és intentar entendre els rudiments i, a partir d’aquí, anar bastint el seu estil personal. No hi ha un estil personal que es puga adaptar a gèneres diferents. L’estil personal es construeix alhora que s’apliquen les pautes d’un gènere determinat.