Lectura en digital

 Presentació

Les paraules que segueixen formen part de l’aportació feta al Congrés dels Escriptors en Llengua Catalana organitzat per l’AELC els passat 1 i 2 de desembre a Fabra i Coats, a Barcelona. En el marc de la taula de treball de dedicada a “Nous canals? Nous públics? El món digital i la web 2.0″, vaig participar-hi parlant de la lectura en digital. La tria de la temàtica venia determinada per haver participat, al 2012, en l’elaboració de Lectura en digital, número de la col·lecció TAC  del Departament d’Ensenyament. Aquella primera aproximació, que ha anat donant algun altre fruit, va servir per actualitzar coneixements sobre la lectura en temps de revolució digital.

Introducció

Llegir en temps de la revolució digital és una qüestió que d’entrada sembla interessant a qui es dedica a escriure. També a qui es dedica a ensenyar a llegir i a educar el gust per la lectura. D’entrada, dos aspectes criden l’atenció en relació a la lectura en aquest context, si entenem el concepte lectura en el sentit més genèric de l’expressió: com a acció de llegir tot el que es posa a la vista. En primer lloc, interessa saber quin impacte té la digitalització en la lectura com a activitat. Més específicament, en la lectura literària. En segon lloc, sembla lògic pensar que en les condicions per a la lectura creades per la digitalització hi han aparegut nous perfils de lector, lectors i lectores que no responen a les mateixes característiques pròpies de la lectura en paper.

Si ens fixem a la relació establerta entre la digitalització i el fet de llegir en general i de llegir literatura en particular, podem detectar alguns comportaments que venen al cas del que volem tractar. En realitat, ja fa temps que el llibre electrònic és una realitat si bé no s’ha produït aquell canvi tecnològic que augurava que en un temps relativament curt el llibre de paper desapareixeria en favor seu. El llibre en paper persisteix i més aviat es pot parlar d’una certa resistència al suport electrònic. Hi ha motius de caire econòmic que fan pensar que el llibre electrònic no convé a segons quins actors i també es pot pensar que el rebuig a la digitalització de la lectura és, en realitat, simple rebuig a la lectura. No cal recórrer als índexs que descriuen aquest hàbit cultural per saber que, al nostre país, es llegeix poc i encara menys es llegeix literatura. Un segon comportament és el de la incorporació a la digitalització. Es tracta de la familiarització amb el suport electrònic que va començar amb l’ordinador de sobretaula i avui es concentra en el mòbil com a dispositiu. Això passant pel lector electrònic i la tauleta com a dispositius aptes per al pas del paper a la pantalla. Finalment, podem fer referència a qui ha crescut en aquest ecosistema de la digitalització, el té interioritzat com a propi i pot tenir la consideració de practicant de la lectura en pantalles. Cadascun d’aquests perfils manté una relació diferent amb la lectura en pantalles.

Topografia personal de l’arròs

Tot va començar el dia que ma mare va donar-me el paelló. Fins aleshores, ho havia ignorat tot sobre l’arròs, però el fet d’anar-me’n a viure a un pis d’estudiants canviava les coses de dalt a baix. De no saber res a haver d’aprendre’n la tècnica a base d’una recepta memoritzada i la pràctica de l’assaig-error. Els ingredients eren cosa de la supervivència. Vull dir de fer servir el que tens a mà. 

Més avant, quan la tècnica aplicada per defecte s’havia demostrat d’èxit progressiu però una mica erràtic, vaig adquirir Arrossos i paelles, de Lourdes March, un llibre que durant molt de temps ha estat per a mi com la bíblia de l’arròs. Ara acabo de saber que Lourdes March no és, com em pensava, una versió pretèrita de l’àvia Remei, sinó una periodista radiofònica que va fer la versió original El libro de la paella y de los arroces  com n’ha fet altres tants de títol susceptible de suspicàcia. El que ens pensem que és autèntic, doncs, sol escapar-se sovint a la capacitat real de comprovació. I això no obstant, el llibre és una mina, tant de receptes com d’informació al voltant de la menja.

Amb el reviscolament de la identitat valenciana i l’arribada d’Internet, vaig conèixer La cuina valenciana, una web 1.0 de les primeres que van córrer per l’esfera catalanoparlant, que llavors anomenàvem catosfera, elaborada per Vicent Baldoví des de la Universitat de València amb textos del Martí Domínguez avi extrets d’Els nostres menjars (1978). Glòria a l’arròs a banda, la recepta del qual vaig finalment poder contrastar en aquesta font de primera mà. I ara que hi som, confesso no haver-me interessat mai gaire per la recepta de la paella valenciana canònica. Hi ha molt d’integrista d’aquesta variant, que en postula un abast campanaril, recalcitrant, com si les altres variants no tingueren dret a compartir el gentilici. La discussió sobre aquest cànon, doncs, és enconada i dura sempre fins que els comensals abandonen les paraules per passar als fets. Molt bé: l’extensió de la paella com a plat arriba fins a la Provença i afortunadament no tots els habitants d’aquesta banda de la Mediterrània s’hi posen tantes pedres al fetge.

Ja està clar que l’arròs, en aquestes latituds, suscita passions i dóna lloc als tòpics més mastegats, per això va deixar-me ben descol·locat que el cuiner Rafael Gauxachs, de la Casa dels Capellans de Traiguera, em fes descobrir l’arròs de barraca, segurament una recepta de la seua família, de la qual no havia sentit a parlar mai abans que col·laboràrem en La cuina de Traiguera, en què la fotografia esplèndida d’aquest plat ocupa la portada. La ruralitat que transmet, el seu caràcter estrictament tradicional, deslligat de l’estandardització culinària dels supermercats i de les parides innovadores, fan d’aquest plat un digne representant del sentit profund que té l’arròs en la nostra cuina i en la nostra societat: un menjar d’una versatilitat a prova de variacions i adaptacions.

Rebutgem la paella prefabricada per a turistes, però ja voldríem per a aquesta manera de cuinar l’arròs la projecció internacional d’altres invents com la pizza, un menjar també d’origen popular. Purisme i arròs no quadren. Deixeu-me un paelló, la resta corre a càrrec de la creativitat.

Escrit amb motiu de la trobada del grup Fato i lletres al Poble Nou del Delta. 10 de juny de 2017.

Cinc anys de Triticària

Aquest mes de maig, el blog Triticària ha complit els cinc anys d’existència. M’ho recorda puntualment el servidor WordPress en què està allotjat. Així és que em decideixo a fer una mica de metadiscurs sobre aquesta temàtica, a fi de celebrar l’efemèride.

Quan vaig crear-lo, ja feia prop de tres anys que havia començat a escriure a Ilercavònia, que és més antic i ha canviat dues vegades de servidor. Hauria pogut ampliar la temàtica del blog inicial i llestos, però en aquell moment estava experimentant amb les possibilitats del mitjà i necessitava una plataforma específica de la temàtica literària, ja que justament en aquell moment havia aparegut la novel·la Partida, i necessitava parlar-ne en un lloc web que només estigués dedicat a aquest aspecte de tot el que portava entre mans. D’aquesta manera, la primera entrada pròpiament literària del blog va ser el text de presentació del llibre a la Fira del Llibre Ebrenc d’aquell any, cosa que suposava el retorn a l’activitat literària després d’aquella llunyana aventura amb Cròniques perdudes.

Literatura digital o simplement literatura?

Conversem sobre la possibilitat d’existència d’una literatura digital diferenciada de la literatura i prou. I això en relació a la identitat de l’escriptor.  Ens embranquem de debò.

Mantinc que la formulació de Joan Elies Adell sobre la literatura digital és molt restrictiva i escric que potser és més a prop de l’academicisme que del flux de la realitat. No vull dir que ho trobe malament, sinó que es tracta d’un punt de vista molt restringit.

Cultures en xarxa. CDigital

Des de la Catosfera 2010 a Granollers, a punt de començar la sessió “Cultura en temps de xarxes” moderada per Toni Ibáñez, que ha reunit expertes del CCCB, el Museu Picassos i lletrA. La qüestió és veure la relació entre la cultura i les xarxes socials.

Les xarxes socials, segons Toni Ibáñez, són la nova àgora d’expressió pública en llibertat, on, diu, ha nascut la metocràcia. Ho contraposa als tecnòfobs, que veuen perillar els seus beneficis empresarials o el seu estatus social. Carrega contra Quim Monzó, a qui posa com exemple de tecnòfob. Entrada a sac en la matèria. Ataca la jerarquia analògica, que contraposa a la descentralització anàrquica de les xarxes.

Homenatge a Octavi Serret

Cap a 1999 havia començat a estudiar a la UOC i m’havia entrat la fal·lera d’Internet. Estava aprenent a fer pàgines web i per practicar i també per donar solta a les inquietuds literàries i culturals, per explorar en definitiva les possibilitats d’aquest nou mitjà de comunicació que és avui Internet, vaig crear la revista digital tossal. Entre altres coses, la revista, al capdavall un aplec de pàgines web més o menys ben ordenades i relacionades amb les possibilitats que oferia el que avui en diem, potser una mica despectivament, la web 1.0, donava notícia d’altres web relacionats amb la literatura i la cultura d’expressió catalana.

Ja en aquell temps recordo haver detectat la web de la llibreria Serret de Vall-de-roures i haver-ne recollit la referència en una de les pagines de la publicació. En aquell moment, era de les poques llibreries que tenia aparador a Internet.

Al FNAC

Vaig al FNAC El Triangle de Barcelona a la presentció del llibre La catosfera litrària 08, en què he participat amb un escrit aparegut al bloc Ilercavònia, que recull els articles d’opinió que publica VinaròsNews. La visita dóna per a un article arregladet.

Arribo prompte i opto per anar a la llibreria. Tinc curiositat de veure si el llibre en qüestió i altres són als prestatges. En això coincideixo amb el Toni Ibañez, organitzador del sarau del llibre i dels actes associats. Ens coneixem de la presentació anterior feta a Vallromanes. És l’inventor del terme catosfera i tot i té el perfil propi del blocaire català: mitja edat o menys, entusiasta, amant de l’escriptura i la comunicació per Internet, treballador del coneixement. Ens adrecem junts a trobar el llibre, que localitzem a l’estanteria de llibres “en català”, exactament un racó de la nodrida llibreria d’aquest melic cultural de la plaça de Catalunya de Barcelona. Busco si hi ha altres llibres i hi trobo El vertigen del trapezista de Jesús Tibau. El Toni pren unes fotos i ens separem perquè vol anar a muntar la paradeta de la presentació.