Algunes idees de les XVIII Jornades de les Lletres Ebrenques

Les Jornades de les Lletres Ebrenques, que tenen lloc anualment a la biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, sempre presenten temàtiques d’interès i són una ocasió immillorable per reflexionar al voltant de les temàtiques que plantegen. Les taules redones que basteixen el programa de la jornada central, que té lloc el dissabte, sempre donen molt bé la pista de quins són els centres d’interès de l’actualitat literària de les comarques de l’Ebre i en general. A més, l’organització de l’esdeveniment no es deixa mai de presentar una taula de nous talents, que evidencien cada any el dinamisme que la creació literària té a les Terres de l’Ebre.

A cadascú l’atreuen unes idees o assumptes determinats. És el cas que dos aspectes van cridar-me l’atenció en aquesta ocasió, que ara porto al terreny de la reflexió.

En primer lloc, vaig tenir la sensació que a la taula “El plat a taula: gastronomia i turisme” bona part de les persones participants feien servir el marc mental estatal com a referència de cuina nacional. Per exemple, es va fer esment del “producte nacional”, fent servir aquella indicació que et trobes al súper per remarcar que un producte no és d’importació,, sinó de producció espanyola. També es va parlar de la cuina mediterrània, un apel·latiu que, segons es va comentar, ve dels Estats Units d’Amèrica (EUA) i englobaria la cuina de les regions riberenques de la Mediterrània, entre les quals hi ha la catalana, la qual, doncs, es pot deduir que ha de formar part alhora de la cuina mediterrània i de l’espanyola. La referència als EUA va tornar a aparèixer per comentar que el suport digital del blog de cuina permet tenir contacte amb usuaris més enllà del marc de referència, que, com hem dit, venia a ser l’estatal. En concret, la persona que hi va fer referència, Susanna Sancho, és l’autora del blog CocinaconSu, un blog en castellà sobre la cuina del Delta de l’Ebre.

No cal emfasitzar la importància que la cuina té en el turisme. Ara, és de lamentar la despersonalització que trobem a l’hora d’oferir producte local, propi d’una cuina amb una personalitat pròpia i distintiva, que és un component de la identitat nacional, com si pertangués a un ens, l’estat espanyol, que no és ben bé un ens nacional, al meu entendre, per més que s’hi escarrassen els devots que darrerament li tornen a cantar les excel·ències cara al sol. Pel que fa a la llengua, cadascú fa el que estima oportú dins de les possibilitats pròpies. La qüestió és que l’ús d’una o altra llengua, o del multilingüisme, està en consonància amb el marc mental des d’on s’escriu o es publica. En qualsevol cas, és de constatar que en dir “nacional” quan es vol fer referència a Espanya, s’allunya de la consideració gastronòmica d’un Jaume Fàbrega en el sentit de considerar la cuina catalana, la dels Països Catalans, és una cuina nacional.

En segon lloc, a la taula “Crims literaris”, es va interpel·lar els participants pel ruralisme de les seues creacions, atès que, en la majoria de casos, l’acció de les novel·les que s’hi presentaven, té lloc fora de l’àmbit característicament urbà del gènere negre. Més enllà de les contestacions diverses (Sílvia Mayans va traslladar-se fa temps de Barcelona a la Terra alta i hi ambienta les seues narracions; Alfred Sala viu una circumstància parla·lela tot i que la novel·la que hi presentava, Objectiu: Himmler! està ambientada a Barcelona; Entre les ombres, de Xulio Ricardo Trigo passa a París…), em va fer l’efecte que el plantejament de la qüestió ve a tomb arran d’aquella tendència ruralista que tenia en l’obra de Jesús Moncada potser el referent més significatiu, com si pel fet que l’àmbit territorial de les Jornades és el que és i hi ha qui té la sensació de ser lluny de Barcelona, la literatura que s’hi fa hagués de ser diferent de la que ve de la capital.

Decididament, crec que és un dilema artificial. Molta literatura sueca d’aquest gènere passa en llocs molt petits i a ningú se li ocorre parlar de ruralisme. Al meu entendre, el mateix gènere negre ja és un producte urbà, que ix d’una mentalitat urbana, és a dir, està escrit des d’una perspectiva urbana. Les formes de vida actuals, al capdavall, basteixen un punt de vista creatiu encara que, com en el cas de la novel·la d’Alfred Sala, estiga ambientada als anys 40 del segle XX. Soc més inclinat a identificar aquest ruralisme amb el provincianisme que es podria suposar a un àmbit territorial com les Terres de l’Ebre. No negaré que la llunyania de la capital hi pot tenir certa influència, en això, però em sembla evident que, pel que fa als autors que s’hi mouen, la qualitat està assegurada. Una altra cosa és la projecció que puguen tenir, si bé això, després de tot, també està determinat per l’organització de la irradiació cultural a través dels mitjans de comunicació de masses, que, aquests sí, són a la capital sobretot.

Després de tot, vaig poder saludar l’antropòloga Carme Queralt, autora de La cuina de les Terres de l’Ebre, perquè estampés el seu autògraf en l’exemplar de la primera edició del llibre, de 2000, que deu anys enrere, quan vaig presentar La cuina de Traiguera en aquest mateix fòrum, no va ser possible. Aquest sí que és un llibre fonamental per bastir i mantenir la personalitat pròpia de la cuina tradicional dins de l’evolució dels temps.

Sobre Estrella de Mar

Aquestes ratlles veuen la llum alhora que té lloc la primera presentació pública d’Estrella de mar, a l’Abacus del Poblenou, a Barcelona, en el marc del Llibrestiu 2021. Recórrec al blog per aclarir quatre idees en aquest sentit, com solc fer de fa temps.

La novel·la té el seu origen en circumstàncies professionals i familiars. En primer lloc, la vida al Maresme havia d’acabar portant a escriure alguna història que hi estigués ambientada, com he fet en ocasions anteriors (Privacitat garantida, El tren de la platja). Segurament, aquesta és la de més entitat literària, almenys pel que fa a la intenció creativa. En segon lloc, la dedicació de temps al treball en el terreny de la literatura juvenil, vinculada al programa El Gust per la Lectura, va generar una proximitat, una familiaritat amb aquesta àrea de la literatura, tant amb relació als clàssics universals i catalans com a la producció més actual. Després l’experiència a les aules, específicament en la darrera etapa d’exercici docent amb alumnes, de 2012 a 2015, va proporcionar-me el contacte directe amb el col·lectiu adolescent de l’institut i la coneixença de casos particulars per via de tutoria individual. Una pràctica que d’altra banda he fet des de 1990.

Acabava de publicar Màxima discreció i, tot i que tenia en ment fer-ne la continuació, volia provar alguna cosa diferent, molt en la dinàmica de la incursió que vaig practicant en l’escriptura creativa. Això i el fet de tenir un fill que justament acabava la secundària aquell any va portar-me a plantejar-me l’escriptura d’una novel·la juvenil. Setze anys és una edat crucial. Hi ha partidaris d’atorgar en aquesta edat la majoria d’edat i jo en soc un. El fet que a partir dels setze anys ja es puguen fer algunes coses pròpies o pròximes a les possibilitats dels adults, no em convenç. L’emancipació dels joves hauria de ser una fita de la societat i, en canvi, es tracta d’un col·lectiu que tot just es troba a la cua de les prioritats polítiques i socials. Així és que el moment en què es posen les primeres peces sòlides de l’edifici de la personalitat correspon a una època de la vida en què les persones d’aquesta edat han de fer front a la seua pròpia transformació alhora que miren de quadrar en l’entorn on viuen. I quadrar no vol dir adaptar-s’hi, plegar-s’hi necessàriament. La incursió creativa en aquest territori, que no havia practicat anteriorment, suposava un repte que em venia molt de gust encarar.

El títol del llibre simbolitza la trama central de la novel·la i pren com a motiu l’adorn d’un collaret, una peça que pot remetre, com és el cas, a la relació entre les persones, als presents, als regals, és a dir, a l’establiment de vincles afectius, emocionals i també socials. És el collaret que apareix a la coberta, a la sorra d’una platja deserta en un estiu de mar ben blau i cel diàfan, lluminós. Una imatge que és una crida a la il·lusió de llegir el llibre per veure què hi passa, en aqueixa platja, en aquest món. Remet, doncs, a l’ambient en què se situa la narració tot fent-ne abstracció.

Estrella de mar

Estrella de mar és una incursió en la narrativa juvenil, producte dels darrers anys a l’Institut de Premià de Mar. Vull dir que el món que apareix al llibre està tret de vivències i percepcions recollides a l’institut que ha acabat sent el definitiu. També s’ha de dir que molt bona part del llibre és producte de la meua imaginació. Escriure un llibre és una tasca complexa i laboriosa, de feina de formiga, i arribar a veure’l publicat també. La idea original és molt personal. A la dedicatòria n’hi ha la pista definitiva.

A la contracoberta hi diu:

“S’ha acabat el darrer curs d’ESO i l’Arnau està disposat a viure totes les possibilitats de l’estiu encara que a casa les coses s’estiguin complicant. Ell i els seus amics ho tenen tot organitzat per passar-s’ho de meravella just quan arriben les festes. L’Arnau està fent molts descobriments, també l’amor, però hi ha forces que arrosseguen tant o més, perquè són molt difícils de controlar. La vida el portarà a lluitar contra les circumstàncies per un tresor en forma d’estrella de mar i a descobrir que només la voluntat de sortir endavant i la sort et valen per a viure. 

Descobertes, coneixences, nits d’estiu, festa i disbauxa xoquen amb pors, distàncies, renúncies i violència en una història a cavall d’un món que s’acaba i un altre de desconegut que espera al protagonista. I no vol quedar-se sol per viure’l. L’acompanyes?”

Ruta literària de ‘La Vall del Miracle’

Dins de l’Estiu Literari al Maestrat, que organitza l’associació Maestrat Viu, aquest juliol de 2019 hem tornat a portar a terme una ruta literària sobre un dels llibres de l’escriptor Armando Vericat, La Vall del Miracle. L’itinerari pels espais reals en què té lloc la ficció novel·lesca ens ha permès prendre contacte amb els textos de la primera novel·la de l’escriptor, a qui van valer el premi de novel·la Ribera d’Ebre de 2009.

Per fer la ruta, vam comptar amb el guiatge de Montserrat Vericat. Ella va idear-la ara fa un temps, després de fixar en l’article “L’obra literària d’Armando Vericat Climent” (Empelt, núm. 1) els coneixements que en aquell moment teníem sobre l’escriptor, que va faltar el 2013. El contingut de l’article va ser donat a conèixer en la trobada literària de l’Estiu Literari al Maestrat de 2017, primera edició d’aquesta proposta cultural de Maestrat Viu, que va tenir lloc a Traiguera.

Els àngels de Sóar

D’entrada, Els àngels de Sòar no és una lectura que es puga enllestir en un tres i no res, ja que les 774 pàgines de text repartit en vuit parts i un epíleg, cadascuna de les quals amb altres tantes seqüències, dona per passar un temps de dedicació a la temàtica que tracta.

Jordi Pijoan-López no s’hi va posar per poc a l’hora d’escriure aquesta novel·la de plantejament negre que al llarg de l’acció evoluciona cap a les aventures passant per molt diversos entremigs que permeten fondejar en matèries ben diverses que giren al voltant de la propagació de la síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) la segona meitat del segle XX. La novel·la encara aquesta temàtica de front i a fons i el novel·lista se serveix de la teoria de la conspiració per bastir una acció trepidant, destrellatada en segons quins passatges, increïble en altres, esborronadora, desconcertant, que fa trontollar les certeses que el lector podia tenir sobre la temàtica que tracta. Un plantejament que porta a pensar, ja avançada l’acció, en el nivell d’ignoràcia pròpia i en la capacitat inusitada, desfermada, dels poders d’abast mundial per infiltrar-se en la vida de la gent per aprofitar-se’n d’una manera que la novel·la dona a entendre mitjançant una història de ficció, però que no fa més que demostrar-nos com desconeixem la dinàmica que mou els mecanismes del poder i les raons de fons que la dominen. 

La ballarina de Berlín

El dia que vaig a la nova llibreria Dòria de Mataró a presentar La filla del drapaire de Pep Bertran, després dels oficis reglamentaris de la cosa, faig un cop d’ull als llibres que hi ha a la venda i compro La ballarina de Berlín de Joan Daniel Bezsonoff. La tria, feta entre tants altres títols abellidors, respon a una meua decantació per la literatura que es fa malgrat o fins i tot en contra dels èxits editorials i tot el rotllo publicitari que envolta el mercat del llibre. Això, en català, és a menor escala, però passa exactament el mateix que en el mercat en castellà. Si pots vendre per al gran públic, qui te’n fa estar? Sobretot si et creus que escrivint (de tot) pots arribar a final de mes. No cal explicar que la majoria de qui escriu en català es troba en una situació ben altra. I si és al Rosselló encara més, perquè la indiferència és doblada.

Si des del punt de vista de l’escriptura la cosa està així, des del punt de vista de lector la cosa ja entra en un univers fosc en què l’única guia digna de ser tinguda en compte és llegir el que em dona la gana, el que em ve de gust. I no fer cas del que es digui ni aquí ni allà, i encara menys el que mostra la publicitat.  Fugiu de la propaganda si voleu llegir alguna cosa que valga la pena. L’únic criteri vàlid és el gust propi i personal. No cal preocupar-se pel que no es coneix. Valorem allò que coneixem.

Dit això, la solvència narrativa de Joan Daniel Bezsonoff està més que contrastada. Hauria de ser lectura obligada en el grau de llengua i literatura catalanes, com a mínim, perquè els estudiants universitaris prenguessen consciència del jardí on s’estan posant i quin són els reptes de la seua dedicació, si és que s’hi acaben dedicant. I no vull dir dedicar-se a escriure, sinó a la llengua catalana.

La filla del drapaire

Pep Bertran és un autor de Mataró que va fent la seua obra entre la narrativa de les seues novel·les i l’assaig del seu blog, de nom prou il·lustratiu: Bertranades. Un nom que ja apunta la singularitat de la seua personalitat creativa. Format entre el periodisme, el cinema i la psicologia, Pep Bertran va contruint amb amb la seua obra narrativa un estil novel·lesc característic, del tot impermeable a res més que no siga la pulsió artística de la seua propia creativitat. D’aquesta manera, va construint un món narratiu personal, en què La filla del drapaire s’insereix en la continuïtat de la ficció traçada amb La Ribera i Una vida regalada, obres ambientades al Born, a Barcelona i centrades en la personalitat d’un escriptor que parla en primera persona i que fa entrar el lector en el joc de la ficció donant-li a entendre que és el transsumpte literari del propi autor.

L’estructura narrativa de La filla del drapaire reprodueix la línia narrativa de l’autor, basada en l’explotació argumental d’un plantejament inicial consistent en uns pocs personatges i la veu narrativa característica. D’entre aquests pocs personatges n’hi ha un que tiba de la novel·la, que la fa avançar. En aquest cas, es tracta de la Bàrbara. És un personatge molt decidit, convençut, que té un origen social desclassat i uns objectius de realització vital que poden identificar-se clarament com a burgesos neoliberals, ja que la seua concepció de l’èxit personal coincideix  amb els paràmetres de l’èxit social propi d’aquesta ideologia. D’altra banda, el seu nom ja dona compte de la seua personalitat i de la seua complexió física.

El castell

D’estudiant de filologia, a l’assignatura de Teoria de la Literatura que impartia Jordi Llovet a la UB, vaig conèixer Franz Kafka i la seua literatura. En aquella època, per treballs de l’assignatura, vaig llegir-ne tots els llibres que vaig poder fer arribar a les meues mans, no tan sols de l’autor mateix, sinó d’altres que en parlen, com ara Elias Canetti (Der andere Prozess, 1969, llegit en versió castellana). Entre aquests títols hi havia Das Schloss (El castell) que vaig trobar també en versió castellana. Siga perquè la lectura d’aquests títol a va agafar-me tard en la dedicació a Kafka, siga perquè començava a centrar-me exclusivament en les traduccions al català que em proporcionava l’extinta llibreria del Club del Llibre, en la lectura d’aquest títol no vaig arribar a passar de les primeres 50 pàgines. Encara no he arribat a ser lector dels d’abandonar un llibre si pel que siga en decau la lectura. Pot ser dolent dolent però l’acabo igualment. D’una banda no sé deixar-me’n i de l’altra espero al final per tenir-ne una visió completa que potser em fa canviar de parer. Doncs en el cas de l’edició castellana d’Akal no va ser possible, de manera que en vaig ajornar la lectura sine die. Al cap d’uns anys, vaig trobar-ne no recordo on l’edició catalana de Proa, amb traducció de Lluís Solà i vaig comprar-la amb l’esperança de llegir-lo algun dia. Finalment, per fer una variació i tornar una mica als orígens, he acabat llegint-lo.

Després vénen els anys

Vaig comprar el llibre a la llibreria 3i4 de València el 2014, a on tot just feia uns dies que se n’havia fet la presentació. Una novetat rabiosa de la flamant editorial Drassana. N’hi havia una pila d’exemplars tal com entraves i no va ser gens difícil trobar-lo. Estava al corrent de la presentació i de fet vaig pensar que era el lloc adequat per adquirir-lo. Perquè a la 3i4 (ara ha canviat de nom: Fan set) sempre hi he trobat llibres ben significatius.

Jo hi era amb motiu de la Plaça del Llibre d’aquell any. De l’editorial Onada van dir-me si hi volia anar a signar, i vaig fer-ho coincidir amb l’assistència al sopar anual d’Escola Valenciana, a Albal. A la taula de signatures, vaig coincidir amb Àlvar Monferrer, que hi presentava Bruixes, dimonis i misteris, amb què havia obtingut el premi Bernat Capó. Jo hi anava amb La cuina de Traiguera. Després s’hi van instal·lar alguns altres escriptors del cap i casal i vam passar una estona agradable abans d’anar a dinar, sobretot per la conversa amb Àlvar, un especialista en misteris. Monferrer és d’aquelles persones que en mitja hora de conversa t’encomana informacions que potser no t’haurien arribat en la vida.

Però anem al cas que ens ocupa. Vaig començar el llibre a l’hotel on ens quedàvem aquella nit i després va haver de fer la cua preceptiva ans no acabés els que tenia més avançats. Coneixia l’autora d’oïdes, del seu blog El meu país d’Itàlia, que va mudar de nom en marxar a viure a Ginebra poc més o menys a l’època en què va aparèixer publicat Després vénen els anys. També la coneixia d’El Pont Cooperativa de Lletres, tot i no haver-hi coincidit encara pel fet que viu a l’estranger i els seus viatges a Castelló són quan són.

En qualsevol cas, Després vénen els anys  va cridar-me l’atenció per la seua temàtica al voltant de la Guerra d’Espanya i de la relació que estableix amb l’Alguer.

La filla del capità Groc

He llegit La filla del capità Groc, no perquè es tracte del premi Ramon Llull de 2016 ni perquè el seu autor, Víctor Amela, puga considerar-se un escriptor mediàtic. O no únicament per això. M’interessava analitzar, amb la lectura, el tractament que aquest autor de gran difusió, amb una mirada des de Barcelona, per bé que amb avantpassats del Forcall, fa del nord valencià: dels Ports i del Maestrat, i més concretament dels Ports i del Maestrat de la primera meitat del segle XIX. També, per què negar-ho, ha estat un motiu raonable per llegir el llibre els dubtes que l’atorgament d’aquest premi ha projectat sobre una obra que és la primera que l’autor escriu en català. I en conseqüència, també ha resultat interessant mirar, indagar, a través de la lectura, com la principal editorial espanyola construeix un producte literari en català destinat al gran públic. No seré jo qui blasme Víctor Amela per prestar-se a aquest tipus d’experiment. Ja se sap que l’enveja és un sentiment sovint inevitable i que té un paper molt potent en el funcionament d’una societat com la nostra, plena d’envejosos. Al revés: m’admira el personatge públic del Víctor Amela escriptor per l’èxit i la capacitat de viure de l’ofici.

Dit això, anem a la lectura estricta de la novel·la. Tomàs Pena-roja va existir realment. Era un carlista que va reprendre la guerra pel seu compte, entre 1842 i 1844, contra el criteri dels mateixos capitostos de l’exili, del qual va retornar per alçar partides. La seua guerra, l’anomenada Guerra del Groc, que Aureli Puig i Escoí refereix a  Les guerres carlistes al nord valencià (Onada, 2008) és un episodi menor en un segle XIX en què hi va haver fins a tres guerres d’abast espanyol. Amela pren el personatge històric i el transforma en un heroi de dimensions mítiques, un gegant, qui sap si com a resultat de la influència que el paisatge dels Ports de Morella, pel de muntanyes, opera en ell quan hi va o quan senzillament només hi pensa.