La retòrica antiga

Dotze anys més tard de la publicació, he llegit La retòrica antiga, de Lluís Pastor. El llibre fa temps que el tenia a casa, juntament amb altres que ja he llegit de la mateixa col·lecció Vull saber d’Ediuoc, com ara Els monstres. El fet de tenir-los és producte de la meua activitat a la UOC, que vaig aparcar ja fa nou anys. Ja en el moment que van fer cap a les meues mans, vaig proposar-me d’anar-los llegit tranquil·lament.

Amb Lluís Pastor, no hi vaig tenir contacte a la UOC. Me’n recordo arran de la participació que va tenir en els actes del 25è aniversari del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), en una xerrada a la Casa del Mar de Barcelona, al 2003, encara més enrere, quan era un valor emergent del panorama comunicatiu barceloní. Avui veig que ha esdevingut director general de la mateixa editorial que va publicar-li La retòrica antiga, cosa al capdavall comprensible després del temps que ha persistit a la mateixa empresa.

La retòrica antiga és un llibre breu de caràcter divulgatiu, que té per objectiu oferir una introducció als orígens de la retòrica que coneixem a dia d’avui, uns orígens que se situen a la Grècia clàssica, entre els segles V i IV adC. Malgrat això, o segurament pel caràcter breu i introductori del llibre, el lector es veu projectat de manera brusca en la temàtica que tracta: les circumstàncies històriques i les característiques del naixement de la retòrica com a art oratòria a Sicília i Atenes, al segle V, i la configuració clàssica que acaba amb la formulació aristotèlica.

Dos apunts sobre allò que m’ha cridat l’atenció en llegir-lo, he de reconèixer de manera bastant esparsa: quines circumstàncies històriques van propiciar el naixement de la retòrica i com de seguida va consolidar-se com una art socialment ambivalent. Pel que fa als orígens, l’autor s’ocupa de qualificar-los com el Big-Bang de la comunicació. Per a la ment del segle XXI pot resultar xocant que la retòrica i l’oratòria, és a dir la paraula, començaren a substituir la guerra com a mitjà per discernir qui tenia raó en un conflicte o contenciós. Estem fent referència a contenciosos concrets: els derivats de l’enderrocament del tirà Trasíbul a Sicília, el 467 adC, que dona peu perquè els tribunals del nou poder popular hagen de reassignar propietats d’origen nobiliari que han canviat de mans durant la tirania i que no compten amb cap escriptura, de manera que tan sols l’argumentació davant el tribunal pot servir per guanyar la raó pròpia i assolar la de l’adversari. És clar que aquests fets són coetanis de Pèricles, la gran figura política que dona nom al segle de la democràcia atenenca i que, al seu torn, té un paper cabdal en el desenvolupament de l’oratòria com a mitjà per a la fonamentació argumentada del poder polític.

La retòrica, concebuda com l’art de parlar en públic, imprescindible per a la vida democràtica d’Atenes, va comptar amb l’impuls dels sofistes, mestres en aquesta art. Els sofistes eren filòsofs, entre els quals Sòcrates, que van provocar una mutació en els interessos de la filosofia, que fins aleshores s’havia fixat en l’explicació de la natura i que a partir de la seua activitat va fixar-se en els humans com a centre d’interès. El mestratge dels sofistes va conduir a la consideració moral de la intervenció oral i al relativisme. L’objectiu d’ensenyar a guanyar per l’argumentació una discussió, un contenciós, un judici, un conflicte, va abocar els sofistes al relativisme d’ultrapassar allò que és ver, lògic o moralment acceptable, si és el cas que d’aquesta manera la causa pròpia preval sobre la de l’adversari. Potser l’essència de tota la comunicació posterior tal com la coneixem s’explica per aquesta disjuntiva i fa llum sobre els passatges més foscos de la història de la humanitat i sobre el funcionament real de la cosa pública. No cal dir que efectivament la màxima dels sofismes quant a la retòrica va obrir el meló de la moralitat, del que és moralment acceptable i de la subversió dels valors ètics que qualsevol societat posseeix.

La transcendència d’aquesta paradoxa arriba fins als nostres dies, en què trobem exemples sagnants de com la retòrica, l’art de l’argumentació, amb raó o sense (amb o sense raons necessàries, que diria Ramon Llull), fent honor a la veritat o no, seguint o no els principis de la vida i la cosa públiques, s’usa per lluitar contra els poders tirànics i per aplacar les ànsies de llibertat per via democràtica. Verbigràcia, el serial judicial dels presos polítics, específicament d’Oriol Junqueras, elegit democràticament europarlamentari en unes eleccions i hostatge voluntari del règim polític espanyol del 78, que el va segrestar, legalment o no, per escapçar la revolució democràtica de l’1 d’octubre de 2017. Les decisions dels diferents tribunals i instàncies polítiques involucrades en aquest serial, que duraran anys fins a demostrar l’actuació tirànica del poder judicial espanyol, com ha passat en altres casos com el del president del parlament basc Juan Mari Atutxa, enllacen directament amb l’art d’argumentar el que calga argumentar amb el sol propòsit de fer prevaldre la causa pròpia, en alguns casos amb la sola intenció de defensar-se, en altres per espolsar-se qualsevol responsabilitat, i en altres de mantenir un statu quo que potser el 1978 tenia perspectives de futur, però que a dia d’avui només és una mòmia històrica, que gaudeix de molt bona salut, tot s’ha de dir.

I és que els clàssics antics no deceben mai.

Nota: Aquest article, primer de 2020, forma part de les bones intencions de l’autor per a l’any que ara comença, consistents a parlar aquí de totes i cada una de les lectures que faça en aquests dotze mesos. Aclariment: potser per mandra o per no parlar-ne malament, en el passat he deixat de parlar de llibres determinats. Sempre des d’un punt de vista subjectiu, faig ara l’intent de superar-ho fins al desembre d’enguany. Veurem quin és el resultat.

La mort i la primavera

No és tan fàcil parlar de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. El fet d’ajornar aquesta escriptura només perquè se n’assente la lectura pot donar peu, com és el cas, a tenir ocasió d’assistir a la representació de l’adaptació teatral oferida al Teatre Nacional de Catalunya. D’aquesta manera, he tingut ocasió de reunir les tres versions de la novel·la, més l’estudi posterior que acompanya l’edició d’El Club del Novel·lista, obra d’Arnau Pons, un llibre raríssim, que proveeix una lectura plural d’una mateixa obra; amb l’adaptació teatral.

Mercè Rodoreda va morir sense acabar La mort i la primavera, malgrat que es tracta d’una obra començada molts anys abans i reescrita dues vegades, és a dir que té tres versions, si es vol fer cas de l’edició esmentada. L’estudi posterior que acompanya aquestes tres versions aporta un segon nivell de lectura amb interpretacions que ofereixen al lector alguna orientació sobre un contingut literari que, així d’entrada, només llegint-lo, li impacta de manera imprevisible.

Potser, La mort i la primavera demana referents literaris per saber a què atenir-se. Si es llegeix sense més, l’obra ve a ser una mostra inefable de la literatura de l’absurd. Cosa que també pot passar anant a veure’n l’adaptació teatral sense més referència que, com que es tracta d’una obra de Rodoreda, no fa falta pensar res més. I amb tot això, no es pot dir que l’obra siga el producte d’un moment històric, cultural, literari concret, delimitat en el temps, ja que, en un sentit estricte, es tracta d’una obra pòstuma i per tant, teòricament inconclusa. Efectivament, no va publicar-se en vida de l’autora i això potser n’explique les versions diferents. Però tampoc no es pot dir que fos la darrera obra que va escriure l’autora, ja que, com se sap, va començar a escriure-la molt abans del tram final de la seva vida, molt abans d’anar a raure a Romanyà de la Selva, que en va ser el darrer estatge. La mort i la primavera és, doncs, l’obra de tota una vida, un artefacte literari tan bestial, que ni la mateixa Mercè Rodoreda, la novel·lista catalana més potent del segle XX, va tenir la capacitat d’enllestir-la, de donar-la per acabada. Aquesta n’és una lectura possible. També es podria pensar que potser no va tenir la necessitat de donar-la per enllestida, o bé que acabar-la formava part d’uns plans de futur que no van poder ser portats a la pràctica. Ara, els exegetes rodoredians poden donar una explicació argumentada de per què no va acabar d’escriure-la, amb dades fonamentades en la trajectòria literària i encara biogràfica de l’autora, i evidentment poden tenir raons de pes per  donar per bona la seua versió. Però allò que val, al capdavall, és el fet material que, sense haver-ne donat una versió per bona, n’hi ha tres, i això ja hi confereix una diversitat, una pluralitat discursiva, que descol·loca el lector, avesat a un gènere amb unes pautes ben delimitades, específicament quant a la linealitat del discurs novel·lesc. Aquí, no hi ha una, sinó dues bifurcacions discursives.

I totes tres versions reprodueixen com cares d’un poliedre una història irreal, inimaginable, amb aspectes escabrosos com si la tendència de l’autora envers l’expressió de la crueltat s’hagués llençat muntanya avall i volés desbocada, sense brida. En aquest sentit, La mort i la primavera és la plasmació més acusada de l’expressivitat literària rodorediana. No és que contingui allò més essencial, sinó que hi assoleix la resolució més explícita, més contundent.

Absurd i irrealitat són components literaris que remeten, en molts passatges de la novel·la, a Franz Kafka i a la creativitat i el discurs literari torturats que li eren propis. Costa molt de capir l’univers que apareix en el poble on se situa l’acció de La mort i la primavera. El funcionament de la societat que hi apareix, farcit de signes que tenen una lectura només assequible a la subjectivitat dels interpretadors contumaços, és literalment un malson, un esgarro només concebible en la pitjor dels deliris febrosos. I, això no obstant, el poble edificat sobre un riu subterrani que va migpartir una muntanya, on se succeeix la violència en les relacions íntimes, en les relacions socials, on es maten cavalls i se’n mengen els cors com si es tractés d’exorcitzar les forces tel·lúriques, on hi ha persones tancades en gàbies, i la gent es mor entaforant-se  dins l’escorça dels arbres, i els altres corren en saber-ho per cimentar-li literalment l’estómac perquè no li fuigga l’ànima, no es pot negar que es tracta d’un transsumpte a l’inconscient d’allò més visceralment irracional, oimés quan se segueix fil per randa el ritual dels jóvens sacrificats llençant-los a passar el riu subterrani, un mal pas en què els afectats acaben amb la cara arranada, desfigurada, esborrada, en una paràbola esfereïdora de l’anorreament de la identitat.

Foto: May Zircus/TNC

Al capdavall, la versió teatral ve a ser una visualització, si bé una mica esquematitzant molt efectiva d’allò que, llegit per tres voltes, costa d’imaginar primerament i trastoca allò que s’ha llegit a mesura que s’avança entre una i altra versió. Potser perquè proporciona una visió unívoca del relat, dona una única versió, i amb això la persona no iniciada en l’univers rodoredià se’n pot fer una composició assequible a l’absurd de la història representada. Val a dir que la versió representada al TNC té la virtut de reproduir fidelment l’ambient opressiu de la novel·la i només per aquest fet i per la interpretació fantàsticament ben assolida del repartiment ja val la pena assistir-hi, havent llegit la novel·la o no, això és indiferent, perquè després de tot els gèneres en què es reproduïsca el constructe imaginari de La mort i la primavera no són més que adaptacions d’un univers de ficció destinat a expressar la barbàrie d’un temps malalt com va ser el segle XX a Europa.

És clar que no hi ha cap referència relacionable entre el món de La mort i la primavera i la realitat històrica de l’època que va viure Mercè Rodoreda, com sí que s’esdevé en altres novel·les seues. I això no obstant, aquest univers rodoredià dona compte de l’esperit bastard d’una època vomitiva i conforma una alerta constant que concerneix la memòria històrica actual sobre el passat. I tot el que s’ha dit fins ací, després de tot, no és més que una altra interpretació subjectiva.

Ruta literària de ‘La Vall del Miracle’

Dins de l’Estiu Literari al Maestrat, que organitza l’associació Maestrat Viu, aquest juliol de 2019 hem tornat a portar a terme una ruta literària sobre un dels llibres de l’escriptor Armando Vericat, La Vall del Miracle. L’itinerari pels espais reals en què té lloc la ficció novel·lesca ens ha permès prendre contacte amb els textos de la primera novel·la de l’escriptor, a qui van valer el premi de novel·la Ribera d’Ebre de 2009.

Per fer la ruta, vam comptar amb el guiatge de Montserrat Vericat. Ella va idear-la ara fa un temps, després de fixar en l’article “L’obra literària d’Armando Vericat Climent” (Empelt, núm. 1) els coneixements que en aquell moment teníem sobre l’escriptor, que va faltar el 2013. El contingut de l’article va ser donat a conèixer en la trobada literària de l’Estiu Literari al Maestrat de 2017, primera edició d’aquesta proposta cultural de Maestrat Viu, que va tenir lloc a Traiguera. Continua llegint

Res no és personal

Preparant l’edició de 2018 de l’Estiu Literari al Maestrat, se’m va suggerir la possibilitat d’incloure el títol Res no és personal com a llibre del club de lectura. El fet que es tractés d’un llibre de poesia que havia de ser novetat editorial i, sobretot, que Joan Elies Adell en fos l’autor, va determinar la tria d’aqueix any. Joan Elies Adell, vinarossenc que recordo dels temps remots dels premis Alambor, a on vam coincidir per primera vegada, va ser inclòs en l’antologia Imparables (2004), grup literari generacional que va ocupar l’estrada a començaments de segle.  És a dir que el club de lectura va permetre’s el luxe de comptar amb un poeta de primera línia. Oimés quan pocs mesos més tard va ser nomenat director de la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser una sort de conjuntura, ja que al març de 2019 va deixar el càrrec.

Res no és personal, per tant, és un llibre escrit abans del pas per la direcció de la ILC i molt lligat a la circumstància vital del poeta. Ja fa temps, la vida va portar Joan Elies Adell a treballar a l’Alguer per a la Generalitat de Catalunya i a la ciutat catalana de Sardenya va quedar-se a viure. Resseguint la tònica de llibres anteriors com Escandall (2014) o La degradació natural dels objectes (2004), el poeta transita per la revisió de l’itinerari vital del seu propi jo poètic. Escrit en tres parts, Res no és personal és un llarg poema escrit en tirades de versos octosíl·labs sense rima, unes característiques formals idònies per al to narratiu d’un discurs en primera persona en què el títol i les citacions inicials juguen amb l’equívoc que, de fet, tot pot considerar-se íntimament imbricat a la persona i, doncs, totes les persones, sense distinció ni matís, comparteixen l’experiència vital de l’existència.  Continua llegint

El 155: tot allò que no te n’han explicat

L’Adic_edu és l’Assemblea per a la Defensa de les Institucions Catalanes de l’encara Departament d’Ensenyament, que va organitzar-se per part dels treballadors d’aquesta Administració quan va produir-se l’aplicació de l’article 155 per part de l’Estat espanyol, que va anul·lar les lleis de transitorietat jurídica de la República i va imposar la destitució del Govern de la Generalitat i  el control de l’Administració autonòmica per part del Govern d’Espanya. L’Adic_edu, des d’aquell moment i encara més des de l’empresonament i exili de membres del Govern de la Generalitat, ha mantingut la protesta per la situació i ha treballat per ajudar a revertir-la. Al desembre del 2018 va presentar el llibre de Joan Martínez Vergel El 155: tot allò que no te n’han explicat per donar a conèixer com l’aplicació del 155 va afectar el funcionament d eles institucions catalanes i recaptar fons per al suport a presos. Vaig comprar el llibre amb aquesta mateixa finalitat i per l’interès que em suscitava conèixer millor aspectes del que vaig viure en aquells mesos. Continua llegint

Empelt

Aquest 7 de desembre es presenta Empelt en societat, a Traiguera. La publicació, que porta per subtítol Revista de lletres i humanitats del Maestrat és una iniciativa de l’associació Maestrat Viu, l’entitat editora, de la qual iniciativa em temo que sóc culpable en bona part. En conseqüència, el meu nom apareix a la pàgina de crèdits sota l’epígraf “Direcció”, encapçalant la llista de persones que participen en els comitès de redacció i científic de la publicació. Com és normal, a l’hora de preparar les quatre idees que m’han de servir per sortir del pas de la presentació, he pensat en aquest blog, que abans feia servir de manera més sovintejada, potser perquè les xarxes socials que ixen al mòbil encara no m’havien atrapat tant, i en el recurs a escriure-les-hi per ordenar-les i així, de passada, produir un text més que potser algú arribe a llegir fins ací i una miqueta més enllà. Continua llegint

Ciutat Princesa

Vaig comprar Ciutat Princesa després d’una entrevista a l’autora, la filòsofa Marina Garcés, al programa Més 324, que condueix Xavier Grasset. Seria inconseqüent negar el caràcter promocional d’aquesta entrevista, ja que va tenir lloc dies abans de Sant Jordi i, de fet, el llibre el vaig comprar aquell dia. Ja l’havia sentida parlar abans en aquest mateix programa i tot i que de vegades el llenguatge dels filòsofs costa una mica de comprendre, sobretot perquè el que diuen té el caràcter especulatiu d’explorar els mateixos límits del llenguatge per mirar de desentranyar el sentit de les coses a partir de descripcions i d’argumentacions noves, sempre és molt interessant poder sentir veus que s’expressen des de la crítica allà on l’habitual sol ser la xerrameca dels discursos prefabricats.

De l’autora no en tenia més notícia, així que en bona mesura el que en sé ara és el resultat de la lectura del llibre, en què fa un recorregut per les lluites ciutadanes de Barcelona amb el fil conductor de la seua pròpia trajectòria vital. Per a mi, doncs, el llibre descobreix una perspectiva de la història recent de la ciutat que, fent memòria, m’havia passat per alt tot i trobar-m’hi de nassos en més d’una ocasió, potser pel simple fet que la mateixa realitat pot viure’s de menara diversa. En això, el conjunt de capítols que componen aquest assaig, mostren alhora un punt de vista subjectiu, personal, de vegades fins exercint poc o molt protagonisme i una anàlisi de fets ara ja històrics però arribant fins a l’actualitat molt esmolada en allò que fa referència a argumentació interpretativa ideològica. Marina Garcés escriu i pensa des de l’altermundisme, per mirar de sintetitzar-ho en una sola expressió i no es pot negar que aquest punt de vista xoca amb algunes rutines inherents a la forma de vida corrent que impera a la ciutat i, per extensió, en el conjunt de la societat. Continua llegint