Sobre Estrella de Mar

Aquestes ratlles veuen la llum alhora que té lloc la primera presentació pública d’Estrella de mar, a l’Abacus del Poblenou, a Barcelona, en el marc del Llibrestiu 2021. Recórrec al blog per aclarir quatre idees en aquest sentit, com solc fer de fa temps.

La novel·la té el seu origen en circumstàncies professionals i familiars. En primer lloc, la vida al Mareme havia d’acabar portant a escriure alguna història que hi estigués ambientada, com he fet en ocasions anteriors (Privacitat garantida, El tren de la platja). Segurament, aquesta és la de més entitat literària, almenys pel que fa a la intenció creativa. En segon lloc, la dedicació de temps al treball en el terreny de la literatura juvenil, vinculada al programa El Gust per la Lectura, va generar una proximitat, una familiaritat amb aquesta àrea de la literatura, tant amb relació als clàssics universals i catalans com a la producció més actual. Després l’experiència a les aules, específicament en la darrera etapa d’exercici docent amb alumnes, de 2012 a 2015, va proporcionar-me el contacte directe amb el col·lectiu adolescent de l’institut i la coneixença de casos particulars per via de tutoria individual. Una pràctica que d’altra banda he fet des de 1990.

Acabava de publicar Màxima discreció i, tot i que tenia en ment fer-ne la continuació, volia provar alguna cosa diferent, molt en la dinàmica de la incursió que vaig practicant en l’escriptura creativa. Això i el fet de tenir un fill que justament acabava la secundària aquell any va portar-me a plantejar-me l’escriptura d’una novel·la juvenil. Setze anys és una edat crucial. Hi ha partidaris d’atorgar en aquesta edat la majoria d’edat i jo en soc un. El fet que a partir dels setze anys ja es puguen fer algunes coses pròpies o pròximes a les possibilitats dels adults, no em convenç. L’emancipació dels joves hauria de ser una fita de la societat i, en canvi, es tracta d’un col·lectiu que tot just es troba a la cua de les prioritats polítiques i socials. Així és que el moment en què es posen les primeres peces sòlides de l’edifici de la personalitat correspon a una època de la vida en què les persones d’aquesta edat han de fer front a la seua pròpia transformació alhora que miren de quadrar en l’entorn on viuen. I quadrar no vol dir adaptar-se’hi, plegar-s’hi necessàriament. La incursió creativa en aquest territori, que no havia practicat anteriorment, suposava un repte que em venia molt de gust encarar.

El títol del llibre simbolitza la trama central de la novel·la i pren com a motiu l’adorn d’un collaret, una peça que pot remetre, com és el cas, a la relació entre les persones, als presents, als regals, és a dir, a l’establiment de vincles afectius, emocionals i també socials. És el collaret que apareix a la coberta, a la sorra d’una platja deserta en un estiu de mar ben blau i cel diàfan, lluminós. Una imatge que és una crida a la il·lusió de llegir el llibre per veure què hi passa, en aqueixa platja, en aquest món. Remet, doncs, a l’ambient en què se situa la narració tot fent-ne abstracció.

Continua llegint

El cas Peníscola

El cas Peníscola és un exemple actual de com un determinat lloc pot servir de decorat, d’ambientació per a una trama narrativa, la que siga, apta per al gran públic, i de com aquest lloc pot ser perfectament una localitat del Maestrat. La novel·la, que va guanyar el Premi de narrativa Vila de Puçol de 2013, narra la investigació que una policia, mossa d’esquadra de baixa, porta a terme sobre la mort de la mare del xicot de la seua filla, escaiguda divuit anys abans. La policia en qüestió, Anna Recasens, és una barcelonina que viu una situació personal complicada. Va a Peníscola a l’enterrament del pare del xicot esmentat i aleshores s’assabenta del cas de la mare i emprèn una recerca secreta a partir d’entrevistes i materials que va reunint de manera més o menys subreptícia.

L’originalitat de la novel·la rau en el tractament que l’autor fa dels personatges. D’una banda, es presenta al lector una sèrie de personatges secundaris caracteritzats, sobretot, pel component sexual o eròtic, tot sovint ratllant el grotesc. De l’altra, la narració avança furgant en la part fosca dels personatges principals, la protagonista Anna Recasens i Lledó, la viuda del difunt. Això a partir de sotmetre’ls a tots a l’ull clínic de la investigadora, de manera que, inicialment i fins ben avançada la trama, tothom apareix com a possible assassí de Roser, la víctima.

Val a dir que l’autor desplega una trama detectivesca que fa de xasís de la novel·la i l’enriqueix amb els seus girs narratius, moltes vegades provocats per la pulsió eròtica dels personatges. El focus peniscolà s’eixampla a les poblacions veïnes: Benicarló, on hi ha la sénia on viu Lledó; Morella, on viu el germà del difunt; Sant Carles de la Ràpita, a on van Anna i Lledó amb la intenció de relaxar-se de les tensions; Alcalà de Xivert, on Anna va a fer-se amb uns papers aclaridors a cal metge de Roser. La incorporació de Tomàs, mosso tortosí que apareix a la presentació d’un llibre, en un dels passatges més delirants de la novel·la, dona pas a les Terres de l’Ebre, des d’on es porten a terme gestions discretes i esclaridores per a la resolució del cas. També dona pas a la penetració narrativa en la complexitat del personatge protagonista, Anna, cosa que completa el cercle analític apuntat.

Manel Joan i Arinyó és un escriptor que té un component humorístic, irreverent, que té en la ironia, el sarcasme i l’astracanada uns recursos inigualables per combinar amb la llibertat expressiva que practica amb relació al sexe i l’erotisme. Per això, El cas Peníscola, sobretot una novel·la que entraria en el gènere policíac o detectivesc, té uns trets que la fan tan original.

L’ambientació a Peníscola respon en primer lloc a la relació de familiaritat que l’atuor, de Cullera, manté amb el Maestrat. Segons explica, la novel·la està basada en fets reals, uns fets que, això no obstant, no van tindre lloc a Peníscola, sinó en un poble de la Ribera proper a Cullera, i que corresponen a un cas que encara està per resoldre. El fet de situar l’acció de la novel·la a Peníscola, a més del component diguem-ne urbà que l’aproparia a la novel·la negra, respon a la necessitat de disposar d’una protagonista creïble, és a dir, que tinga els coneixements policíacs per resoldre el cas i que parle català. Aquest darrer element ve condicionat per la percepció sociolingüística que la policia estatal, al País Valencià, s’expressa exclusivament en castellà, cosa que potser distorisionaria la versemblança i allunyaria el perfil de la protagonista dels interessos creatius de l’autor. Anna Recasens és una policia que es dedica a delictes de gènere, matèria avinent amb el component eròtic de la novel·la, i ella mateixa se submergeix en la trama a partir dels seus propis conflictes personals, íntimament relacionats amb les seues relacions amoroses.

D’altra banda, Peníscola és un referent potent, molt conegut. En aquest sentit, la novel·la no entra en absolut en el localisme entès com a mostra d’autenticitat. L’autor busca intencionadament un determinat microcosmos en què els seus personatges se senten còmodes, independentment de si algú que coneix Peníscola de primera mà el puga donar per bo o no. Això és així fins al punt que hi apareix el col·lectiu Escola Valenciana organitzant les festes de mestres a on conviden la protagonsita. La ficció també actua sobre el nomenclàtor urbà, un detall que pot passar desapercebut al lector que no el conega directament.

I és que, en un cert sentit, El cas Peníscola és també una novel·la sobre el Maestrat, escrita des d’un punt de vista excèntric si no extern, ben bé el punt de vista majoritari del públic lector de la novel·la, cosa que explica la visió actual desproveïda de tipicitat i també la tria lingüística.

Una novel·la del tot apta per passar una bona estona de lectura desenfadada.

Estrella de mar

Estrella de mar és una incursió en la narrativa juvenil, producte dels darrers anys a l’Institut de Premià de Mar. Vull dir que el món que apareix al llibre està tret de vivències i percepcions recollides a l’institut que ha acabat sent el definitiu. També s’ha de dir que molt bona part del llibre és producte de la meua imaginació. Escriure un llibre és una tasca complexa i laboriosa, de feina de formiga, i arribar a veure’l publicat també. La idea original és molt personal. A la dedicatòria n’hi ha la pista definitiva.

A la contracoberta hi diu:

“S’ha acabat el darrer curs d’ESO i l’Arnau està disposat a viure totes les possibilitats de l’estiu encara que a casa les coses s’estiguin complicant. Ell i els seus amics ho tenen tot organitzat per passar-s’ho de meravella just quan arriben les festes. L’Arnau està fent molts descobriments, també l’amor, però hi ha forces que arrosseguen tant o més, perquè són molt difícils de controlar. La vida el portarà a lluitar contra les circumstàncies per un tresor en forma d’estrella de mar i a descobrir que només la voluntat de sortir endavant i la sort et valen per a viure. 

Descobertes, coneixences, nits d’estiu, festa i disbauxa xoquen amb pors, distàncies, renúncies i violència en una història a cavall d’un món que s’acaba i un altre de desconegut que espera al protagonista. I no vol quedar-se sol per viure’l. L’acompanyes?”

Tornar al blog

Foto d’Anthony Shkraba

Hi ha moltes maneres d’escriure i el format del blog segurament n’és uns de determinada, una més. Avui, al cap del temps del sorgiment de les xarxes socials, el blog original, aquell invent rudimentari que, tanmateix, va substituir la web pelada 1.0 ha vist com es dissolia la seua capacitat d’aplicació, ha perdut protagonisme davant l’arribada de ginys més assequibles a la disponibilitat de temps i d’habilitats.

Que les xarxes socials són plataformes d’empreses privades que fan el mateix negoci que un dia van fundar les companyies telefòniques a partir del cabdal inesgotable de xerrera dels usuaris és cosa que no s’hauria de predre de vista. La captació de l’atenció del públic amb finalitats comercials, i també polítiques, tal com s’ha vist darrerament, en què tot un mandatari mundial acaba sent banejat de la xarxa socials a on ha abocat mentides fins a fer tremolar els fonaments del seu propi estat, és l’altre gran què de les xarxes socials. Sense voler atiar la conspiranoia, aquesta captació de l’atenció sembla destinada a distreure els ànims i arrossegar-los, és a dir manipular-los, en bnefici de dictats que s’escapen a la simple percepció.

En aquest sentit, el blog, l’apunt, permet una creativitat que altres xarxes, destinades al microtext, a la imatge, etcètera, no permeten, o no tenen per objectiu preferent. En aquest sentit, el format distés de l’apunt és un bon suport per a la reflexió i per a l’expansió de la imaginació. I, no cal dir-ho, per a la satisfacció del simple plaer d’escriure més enllà de l’atenció del públic que t’has acabat creant com a amic, una convenció que pot acabar subvertint el contingut semàntic d’aquesta paraula.

Encara que només siga perquè alguna cosa has de fer quan et venen ganes d’escriure mentre s’actualitza el sistema operatiu de l’ordinador i has d’escriure a la tauleta.

Inventari de llibres llegits el 2020

A començaments de 2020 vaig fer-me el propòsit d’escriure aquí sobre cada un dels llibres que llegiria durant l’any. Era un propòsit de bones intencions que, com sol passar en aquests casos a començaments d’any, no s’ha portat a terme i no crec que la pandèmia n’haja estat la causa, ni tan sols la causa principal. Ara no sé si renovar el propòsit o senzillament deixar-lo córrer, que potser siga el més raonable. El temps dirà.

La qüestió és que a mode de compensació, valdria la pena fer l’inventari dels llibres llegits durant aquest any. Tampoc no és cap justificació, només es tracta de deixar-ne constància per si algú sent curiositat per aquesta activitat i li pot fer servei.

Els títols estan ordenats alfabèticament pel cognom de l’autoria. S’han llegit tots en paper excepte un, adquirit en línia i llegit amb tauleta.

  • Diversos Autors: Assassins de l’Ebre. Llibres del Delicte, 2019
  • Jordi Amat: El fill del xofer. Edicions 62, 2020
  • Manuel Baixauli: Ignot. Periscopi, 2020
  • Jaume Cabré: Pluja seca. Proa, 2000
  • Fede Cortés: Tant de bo fóssiu aquí. Onada, 2018
  • Alícia Coscollano: Carles Santos i Ventura. Onada, 2015
  • Joan Ferreres i Josep Gausachs: Pere Labèrnia i Esteller. Onada, 2019
  • Manel Joan i Arinyó: El cas Peníscola. Onada, 2017
  • Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones. Columna, 2008
  • _ La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina. Columna, 2008
  • _ La reina al palau dels corrents d’aire. Columna, 2009
  • Thomas Mann: La mort a Venècia. Navona_Port Bo, 2020
  • Pere Mayans: Cròniques negres del català a l’escola. Edicions del 1979, 2018
  • Francesc Mompó: Com ales d’àngel negre. El petit editor, 2017
  • Xavief Montanyà: El cas Xavier Vinader. Pòrtic, 2015
  • Manel Ollé: L’escamot de la nit serrada. Onada, 2018
  • George Orwell: Homenatge a Catalunya. Edicions 62, 2015
  • Joan Perucho: Poesia 1947-1956. Meteora, 2013
  • Joan Pinyol: Avi, et trauré d’aquí! Saldonar, 2019
  • Agustí Pons: Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona. Meteora, 2017
  • Amàlia Roig: Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa. Onada, 2018
  • Josep Torelló: La tela blanca. Saldonar, 2018
  • Armando Vericat: El Príncep Daurat i la Pedra Sagrada. Onada, 2019
  • Manuel Vicent: León de ojos verdes. Alfaguara, 2015

Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa

Els Premis Ciutat de Benicarló constitueixen a dia d’avui la plataforma més potent de captació de talent literari i de difusió de la literatura del Maestrat i ocupen un lloc que es consolida en cada edició en el panorama dels premis literaris en llengua catalana, que, com és sabut, conformen en bona mesura la maquinària de reproducció de la literatura en aquesta llengua. Els Premis es dediquen a gèneres que defugen la convencionalitat del camps més trescats: la novel·la, la poesia i el teatre. Dedicats a l’àlbum infantil il·lustrat, la divulgació científica, la narrativa memorialística i la gastronomia, semblen cercar una diversificació en què l’editorial Onada ha anat obrint nínxols de producció.

Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa implica en bona mesura la consagració literària de la seua autora, Amàlia Roig, que disposava anteriorment de dos llibres publicats: Un viatge fora forat: entre el Delta de l’Ebre i les Columbretes i Xarxa prima, obres que cal adscriure al memorialisme, la no-ficció i l’autoficció, un territori literari propici per a una biografia del caire que té Alfred Giner Sorolla, que s’inscriu a la perfecció en l’univers literari de l’autora, fixat fermament en l’eix del seu poble natal: Vinaròs. El premi, doncs, és el reconeixement per una obra que suposa una fita sòlida en una dedicació de temps a la conformació literària d’un univers vinarossenc que l’autora, que ha viscut amb un peu a Sant Cugat del Vallès i l’altre al seu poble, reconstrueix per a una sensibilitat literària molt personal i, alhora, molt característica.

Pere Labèrnia i Esteller

Sobre la figura de Pere Labèrnia i Esteller s’ha abocat l’ombra del pas del temps i de l’anorreament de la llengua i la cultura catalanes en el segle XX per causes diverses, sobretot polítiques, segons com del tot alienes a la seua obra i segons com a causa de l’atac sistèmic de l’Estat espanyol contra la llengua que ell va prendre com a objecte d’estudi.

Fora dels cercles més interessats en la cultura local de Traiguera, en la lingüística catalana o encara en la cultura de la Renaixença, Pere Labèrnia i Esteller és un perfecte desconegut. Per a aquests cercles esmentats també ho era en bona part fins que ha aparegut aquesta monografia de Joan Ferreres i Josep Gausachs, una obra que ve, justament, de la historiografia local per fer llum sobre la biografia i l’obra d’un lingüista imprescindible per a la continuïtat de la llengua catalana com a llengua de cultura en els temps moderns.

Continua llegint

Cròniques negres del català a l’escola

Pere Mayans Balcells

Barcelona, Edicions de 1979, 2018

Tal com indica el mateix autor al pròleg, Cròniques negres del català a l’escola s’inscriu en el corrent inaugurat per Josep Benet amb Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la repressió de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, publicació apareguda el 1973 de la mà de les Edicions Catalanes de París, que va tenir continuació amb La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès; Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalana 1936-1975, de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya; i L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya, del mateix Josep Benet, tots encara del segle XX. És a dir, uns estudis que han posat negre sobre blanc la persecució contra la llengua, la cultura i la nació catalanes per part del franquisme. 

Aquest corrent diguem-ne de defensa lingüística i cultural alimenta en el llibre la defensa de la llengua catalana com a llengua de cultura en tots els àmbits de la vida pública i, específicament, en l’àmbit de l’educació, terreny que l’autor coneix de primera mà. Així, aquestes Cròniques s‘inscriu plenament dins de la tradició de l’escola catalana. D’aquí, segurament, que la portada reinterprete la famosa estampa de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, fundada el 1899, origen dels corrents de renovació pedagògica de l’escola moderna del país, tal com prova la fundació a València, el 1934, de l’associació homòloga, on ja trobem Carles Salvador, Gaietà Huguet  i Enric Soler i Godes. D’una banda, com queda palés a l’epíleg, l’obra respon al millor de l’esforç per oferir una escola moderna com a mecanisme per a la igualtat social també en allò referent als drets lingüístics de la ciutadania. De l’altra, els diferents capítols posen en evidència de quina manera aquest esforç s’ha fet fins a dia d’avui contra els elements de la Història i desdiu el discurs de normalitat que els poders públics autonòmics han volgut implantar al llarg de la seua existència, sobretot al Principat.

Continua llegint

Pluja seca

Pluja seca. Carta del papa a la reina Maria és una de les poques obres específicament teatrals de Jaume Cabré. Va representar-se a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya a començaments de 2001 sota la direcció de Joan Castells. El text de l’obra va editar-se un any abans amb el pròleg “Jaume Cabré i el sentit de la ficció teatral” de Jaume Aulet.

L’obra, ambientada al castell de Peníscola, se situa en el 1423, just en el moment posterior a la mort de Pero Martines de Luna (heu llegit bé: Pero, en aragonès), el papa cismàtic Benet XIII, i alterna aquell moment històric amb l’actualitat contemporània, de manera que l’autor estableix un joc temporal entre un passat que la ficció teatral posa en qüestió i un present en què les aparences i les relacions de poder administren la memòria.

La història diu que, a la mort de Benet XIII, la cúria peniscolana, formada per tan sols tres cardenals, va elegir Gil Sanxis Munyós, l’anomenat Papa Munyós, com successor seu (1424), amb el nom de Climent VIII, i no va ser fins a cinc anys més tard que ell i la cúria que el seguia van acatar la disciplina romana i van tancar l’anomenat Cisma d’Occident, en un acte a l’arxiprestal de Sant Mateu, aleshores seu del Maestrat de Montesa.

Pluja seca planteja una història alternativa segons la qual Climent VIII no hauria estat el successor directe de Benet XIII, sinó que entremig hauria estat nomenat un tal Berenguer I, de resultes de la dinàmica de les forces que interactuaven en aquell moment al si de la cúria, que potser a l’obra s’justa prou a una realitat històrica de precarietat en efectius i recursos, al caire del desastre, i a més trufada per la presència d’un traïdor a les ordres de Martí V, el papa de Roma elegit en el Concili de Constança (1417); de manera que, a més dels cardenals històrics, n’hi ha uns altres, Bernat de Solsona i Domènec Bonafè, que articulen aquesta ficció alternativa a la realitat històrica. En concret, Bernat de Solsona és aquest papa alternatiu que acaba cenyint la tiara durant menys d’un dia a causa del col·lapse a què havien arribat les votacions per a l’elecció d’un nou papa, i ho fa amb el nom de Berenguer I. Aquest Berenguer I, que només té temps d’escriure una llarga carta a la reina Maria, durant la nit, en què la pluja seca s’abat sobre el castell templer de Peníscola, és una mena de baula perduda que centra la tensió dramàtica i la reflexió que l’autor basteix sobre les relacions de poder. Aquesta carta, que els enemics de Berenguer I, determinats a eliminar-lo la mateixa nit del seu nomenament, no van poder interceptar, és l’únic document que avalaria l’existència d’un papa desconegut.

© ©Teresa Miró/TNC

El fil originat en aquesta carta basteix la línia dramàtica de l’actualitat, en què historiadors consagrats, novells i diguem-ne locals malden per fer prevaldre el seu discurs. No cal dir que l’historiador consagrat, l’especialista que ha bastit el discurs comunament acceptat sobre la realitat històrica de Benet XIII i la cort papal de Peníscola, farà el que convinga perquè aquest discurs continue inalterat, encara que haja de fer desaparèixer la prova que el desmunta, en el que és la reproducció actual de la lluita pel poder al voltant del discurs sobre la memòria de la lluita a mort en el si de la cúria papal peniscolana del segle XV.

Més enllà de la solució dramàtica que l’autor dona com a sortida dels dos fils argumentals, Pluja seca és una mostra de com la realitat dels fets pot arribar a retorçar-se i com els interessos dels poderosos poden incidir en els assumptes humans fins a fer-los tornar el contrari del que hauria de ser, fins que la realitat s’adapta a les conveniències de qui té la paella pel mànec. Talment, això mateix fa l’autor amb la realitat històrica, amb l’alternança de lapses temporals al llarg dels dos actes de l’obra.

Encara podria fer-se una lectura de l’obra en clau diguem-ne estrictament local. És clar que Peníscola ha explotat i explota la figura de Benet XIII com a atractiu turístic. En forma part com en forma part el piromusical de les festes, que també apareix a l’obra com a paral·lel actual d’aquella pluja seca de la nit en què Bereguer I va escriure la seva carta secreta. Sens dubte, reproduir l’obra en la seua ubicació real, al castell, seria una acció potser sense precedents. No cal dir que és una proposta amb nul·les possibilitats d’èxit, perquè el model cultural municipal transita per uns altres viaranys, del tot allunyats de les obres teatrals d’autors catalans i actes de prestigi del bo. I ara no direm res de festivals de cinema. Però en tot cas, seria gairebé un somni veure-hi representada aquesta obra. Almenys serviria per autocentrar culturalment el castell més visitat d’Espanya.

Pluja seca forma part d’un univers de ficció que l’autor potser amb una carrera literària més significativa del panorama literari català d’avui va desenvolupar al voltant d’uns referents territorials que inclourien la Ràpita i el monestir de Benifassà, aspectes poc coneguts d’una literatura de grans dimensions que té en aquestes fites una part important de l’imaginari de Jaume Cabré.

La tela blanca

Confesso que La tela blanca, de Josep Torelló, és una recomanació de l’editor per a un dels meus fills i qui s’ha acabat llegint el llibre abans soc jo, per les coses de la disponibilitat i la predisposició. A l’autor, l’he conegut a partir de la lectura del llibre, que pel que es veu fa la seua primera incursió en la publicació en paper.

La tela blanca és una novel·la escrita en forma de dietari de la mà d’un jove barceloní de per damunt de la Diagonal, cosa que després de tot potser només és indicativa de la posició familiar. Perquè les vivències, les inquietuds, les reflexions i les derrapades del protagonista, un estudiant universitari per inèrcia, com ho són una gran part dels estudiants universitaris; són idèntiques a qualsevol altre jove de la mateixa edat i de qualsevol latitud social de l’horitzó que, vull entendre, compartim autor i lector, de la meua generació, de la d’ell i de la dels meus fills, posem per cas. Vull dir amb això que amb moltes de les vivències juvenils que s’hi narren, hi coincidisc plenament i segurament hi poden coincidir moltes persones del mateix sexe, les que compartim la ferida artística en qualsevol dels formats: escrit, pintat, musical o com siga. Les passades de rosca, les drogues, la procrastinació, l’obsessió sexual i la necessitat de relacionar-se per aquesta via són elements comuns de la vida de tota persona jove sana d’aquesta part del món. L’element diferencial del protagonista de La tela blanca és la creativitat, així genèricament, i la creativitat artística més en concret. Això explica el sentit del títol.

La necessitat d’elucubrar en la creació estètica, una inquietud que cau del tot fora de l’activitat acadèmica que se suposa que té el protagonista, tractada de manera recurrent al llarg del dietari mitjançant reflexions cada vegada més poc maldestres, més concretes, més afinades, així com l’activisme que el narrador porta a terme com a mitjà d’autorecerca de la identitat personal, fan de La tela blanca la història de com naix, com es forma un artista, algú que té una inclinació irrefrenable per l’art. De bon començament, el postadolescent protagonista participa en un grup musical amb uns amics, només com a afició; escriu un dietari en què s’inclouen poemes, hem de pensar que més dels que apareixen textualment al llibre; i decideix inscriure’s en una escola de pintura, on comença a assajar unes tècniques artístiques que li serveixen per entendre millor el món que l’envolta i potenciar una creativitat que malda per expressar-se i necessita eines per fer-ho.

Entre el començament i el final del llibre hi ha l’evolució característica del pas de joventut, entre l’adolescència i l’edat adulta. No dic que al final el protagonista hagi esdevingut un adult, però sí que s’ha reconciliat bastant amb si mateix i ha metabolitzat una inquietud existencial en un sentit vital que ha trobat en l’expressió artística. La fal·lera sexual queda oberta i les amistats en transformació. Retinguem que, en aquest trànsit, ha recalat a la vila originària de la família, a la casa pairal, una mica o del tot a la recerca dels orígens familiars i la construcció d’una memòria personal compartida amb la vida de Barcelona.

Tot això, contat amb un llenguatge sense mitges tintes, molt fresc, fa de La tela blanca una lectura fàcil i interessant, afavorida per una estructuració en què apareixen suposadament els moments en què el narrador protagonista escriu: matinada, matí, tarda, nit. Havent llegit el llibre, trobo en una entrevista que l’autor explica que és certament autobiogràfic, que el va escriure en el temps real en què refereix les vivències que conta, i al cap del temps el texts va anar a parar de l’editor de Saldonar, fase en què va acabar d’incorporar els elements més literaris, o, si voleu, de ficció, que puga tindre. Per acabar-ho d’arrodonir, cal descobrir Els Amics del bosc, el grup musical de Josep Torelló, per identificar les lletres i fixacions reflexives de La tela blanca, i la que sens dubte és la banda sonora del llibre, en què les descripcions de què i com toca el grup del protagonista es converteixen en realitat sonora.

Potser La tela blanca corresponga al gènere de narrativa per a joves que es pot llegir en qualsevol edat adulta, per allò que l’allargament de la joventut, actualment, no para d’expandir-se i amenaça d’assolir el límit mèdic dels 70 anys. En qualsevol cas, el que literàriament crida l’atenció és com parla de la creació artística, de la gènesi de l’obra artística de la transformació d’un simple mortal en artista i aquest valor és molt escàs en la societat que vivim. Un diamant.