Topografia personal de l’arròs

Tot va començar el dia que ma mare va donar-me el paelló. Fins aleshores, ho havia ignorat tot sobre l’arròs, però el fet d’anar-me’n a viure a un pis d’estudiants canviava les coses de dalt a baix. De no saber res a haver d’aprendre’n la tècnica a base d’una recepta memoritzada i la pràctica de l’assaig-error. Els ingredients eren cosa de la supervivència. Vull dir de fer servir el que tens a mà. 

Més avant, quan la tècnica aplicada per defecte s’havia demostrat d’èxit progressiu però una mica erràtic, vaig adquirir Arrossos i paelles, de Lourdes March, un llibre que durant molt de temps ha estat per a mi com la bíblia de l’arròs. Ara acabo de saber que Lourdes March no és, com em pensava, una versió pretèrita de l’àvia Remei, sinó una periodista radiofònica que va fer la versió original El libro de la paella y de los arroces  com n’ha fet altres tants de títol susceptible de suspicàcia. El que ens pensem que és autèntic, doncs, sol escapar-se sovint a la capacitat real de comprovació. I això no obstant, el llibre és una mina, tant de receptes com d’informació al voltant de la menja.

Amb el reviscolament de la identitat valenciana i l’arribada d’Internet, vaig conèixer La cuina valencianauna web 1.0 de les primeres que van córrer per l’esfera catalanoparlant, que llavors anomenàvem catosfera, elaborada per Vicent Baldoví des de la Universitat de València amb textos del Martí Domínguez avi extrets d’Els nostres menjars (1978). Glòria a l’arròs a banda, la recepta del qual vaig finalment poder contrastar en aquesta font de primera mà. I ara que hi som, confesso no haver-me interessat mai gaire per la recepta de la paella valenciana canònica. Hi ha molt d’integrista d’aquesta variant, que en postula un abast campanaril, recalcitrant, com si les altres variants no tingueren dret a compartir el gentilici. La discussió sobre aquest cànon, doncs, és enconada i dura sempre fins que els comensals abandonen les paraules per passar als fets. Molt bé: l’extensió de la paella com a plat arriba fins a la Provença i afortunadament no tots els habitants d’aquesta banda de la Mediterrània s’hi posen tantes pedres al fetge.

Ja està clar que l’arròs, en aquestes latituds, suscita passions i dóna lloc als tòpics més mastegats, per això va deixar-me ben descol·locat que el cuiner Rafael Gauxachs, de la Casa dels Capellans de Traiguera, em fes descobrir l’arròs de barraca, segurament una recepta de la seua família, de la qual no havia sentit a parlar mai abans que col·laboràrem en La cuina de Traiguera, en què la fotografia esplèndida d’aquest plat ocupa la portada. La ruralitat que transmet, el seu caràcter estrictament tradicional, deslligat de l’estandardització culinària dels supermercats i de les parides innovadores, fan d’aquest plat un digne representant del sentit profund que té l’arròs en la nostra cuina i en la nostra societat: un menjar d’una versatilitat a prova de variacions i adaptacions.

Rebutgem la paella prefabricada per a turistes, però ja voldríem per a aquesta manera de cuinar l’arròs la projecció internacional d’altres invents com la pizza, un menjar també d’origen popular. Purisme i arròs no quadren. Deixeu-me un paelló, la resta corre a càrrec de la creativitat.

Escrit amb motiu de la trobada del grup Fato i lletres al Poble Nou del Delta. 10 de juny de 2017.

La filla del drapaire

Pep Bertran és un autor de Mataró que va fent la seua obra entre la narrativa de les seues novel·les i l’assaig del seu blog, de nom prou il·lustratiu: Bertranades. Un nom que ja apunta la singularitat de la seua personalitat creativa. Format entre el periodisme, el cinema i la psicologia, Pep Bertran va contruint amb amb la seua obra narrativa un estil novel·lesc característic, del tot impermeable a res més que no siga la pulsió artística de la seua propia creativitat. D’aquesta manera, va construint un món narratiu personal, en què La filla del drapaire s’insereix en la continuïtat de la ficció traçada amb La RiberaUna vida regalada, obres ambientades al Born, a Barcelona i centrades en la personalitat d’un escriptor que parla en primera persona i que fa entrar el lector en el joc de la ficció donant-li a entendre que és el transsumpte literari del propi autor.

L’estructura narrativa de La filla del drapaire reprodueix la línia narrativa de l’autor, basada en l’explotació argumental d’un plantejament inicial consistent en uns pocs personatges i la veu narrativa característica. D’entre aquests pocs personatges n’hi ha un que tiba de la novel·la, que la fa avançar. En aquest cas, es tracta de la Bàrbara. És un personatge molt decidit, convençut, que té un origen social desclassat i uns objectius de realització vital que poden identificar-se clarament com a burgesos neoliberals, ja que la seua concepció de l’èxit personal coincideix  amb els paràmetres de l’èxit social propi d’aquesta ideologia. D’altra banda, el seu nom ja dona compte de la seua personalitat i de la seua complexió física. Continua llegint

Glopades de riu

Vaig conèixer Gemma Pellissa en un curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el 2011 i el curs de Narratives pilotat per l’excepcional Olga Jornet va aplegar uns quants irreductibles de la lletra que buscàvem com esmolar l’eina. D’allà han sorgit unes quantes trajectòries creatives entre les quals cal apuntar la de la Gemma, que aleshores era estudiant de Filologia Catalana i ara brega per obrir-se pas com a professora de Secundària.

Glopades de riu és el seu primer títol, editat per l’editorial Voliana, de Jordi Solé. És un llibre breu, que a primera vista representa que serà molt fàcil de llegir, perquè vint-i-un contes es reparteixen una norantena de pàgines. El títol fa referència a l’Ebre, a la presència constant de l’Ebre en l’horitzó imaginari del seu Tivenys natal, que és on es descapdellen unes narracions situades cronològicament a les darreries del segle XX, en clara connexió amb l’univers infantil i juvenil de l’autora, recreat amb tota seguretat amb notes biogràfiques i amb la força d’un escenari natural que remet a l’èpica, als elements naturals que depassen la dimensió humana i constitueixen, encara sense fer-ne esment, un rerefons de ressonàncies mítiques. La il·lustració de la portada podria fer pensar en la calor estantissa d’una nit d’estiu a la llum pobra d’una bombeta qualsevol, al carrer o davant una casa perduda vora el riu. En la quietud característica dels llocs on aparentment no passa mai res. Continua llegint

El caso Moro

Sóc en una llibreria del centre de Barcelona buscant una cosa absolutament diferent i em trobo aquest títol en un prestatge on no sé si acaba de correspondre. Quan portes un cert temps amb una mateixa seguida que et té ocupat i no et deixa fer res més, sempre és grata la sorpresa de trobar una finestra oberta per on mirar enfora des del punt de vista personal. Així que, rendint-me a la curiositat que m’assalta, em quedo l’exemplar d’El caso Moro.

Hi va haver una època, a finals del segle XX, que vaig descobrir Leonardo Sciascia i altres novel·listes italians coetanis i m’hi vaig aficionar. Feien una literatura fàcil de llegir, que presentava un món diferent i proper de l’espanyolitat cultural, de vegades amb algunes connexions interessants, com ara Els oncles de Sicíclia, del mateix Sciascia, en què es parla d’italians que van participar en la Guerra Civil Espanyola i com els va anar; de vegades amb incursions en el fenomen de la màfia, tan punyent en aquella època, que representava una deu inacabable d’arguments novel·lístics i un fenomen social que atreia la meua curiositat. Per això, retrobar aquest títol, en què Sciascia parla del cas del segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro, al 1978, m’arrossega a la lectura, fins i tot passant davant d’altres que tinc encetades.

Aldo Moro va morir el 1978, quan jo tenia dotze anys. Recordo que se’n va parlar durant molt de temps, els mesos que va durar el seu segrest i encara durant molt de temps, fins que les revingudes de la política italiana, entrampada a no deixar accedir al govern un partit comunista occidental, majoritari entre l’electorat, van fer oblidar amb els seus nous embolics, el terrorisme de les Brigate Rosse. Continua llegint

Arròs caldós amb pilota de Carnestoltes

El tram final de l’hivern acull sempre la festa del Carnestoltes. Com que disposem d’unes pilotes d’elaboració familiar decidisc cuinar-les amb un arròs caldós extret del receptari La cuina de Traiguera, que ja porta un temps publicat i ha donat lloc a moltes elaboracions de plats poc o molt oblidats de la cuina tradicional de Traiguera.

Segons diu el llibre, les pilotes de Carnestoles, més arrodonides i petites que la pilota de l’escudella i carn d’olla. Se’n diferencien també per la composició ja que incorporen, a més de la carn magra de porc, cansalada i pa ratllat. El costum d’aquesta menja en el pas de l’hivern a la primavera és característic del Maestrat. S’elaboren a partir de carn i cansalada, all i julivert, tot picat, i pa ratllat. S’hi afegeix sal i pebre al gust i es pasten els ingredients. S’escalda la massa amb brou de carn i ous debatuts fins a aconseguir una pasta consistent. Llavors es prenen trossos de pasta i se’ls dóna forma esfèrica fins aconseguir-ne pilotes. Es passen per clara d’ou i farina per acabar de donar-los consistència i evitar que que es desfacen en incorporar-les a la cocció. Se solen menjar amb arròs, com a Rossell, o comunament a la paella dominical. Continua llegint

El castell

img_3867

D’estudiant de filologia, a l’assignatura de Teoria de la Literatura que impartia Jordi Llovet a la UB, vaig conèixer Franz Kafka i la seua literatura. En aquella època, per treballs de l’assignatura, vaig llegir-ne tots els llibres que vaig poder fer arribar a les meues mans, no tan sols de l’autor mateix, sinó d’altres que en parlen, com ara Elias Canetti (Der andere Prozess, 1969, llegit en versió castellana). Entre aquests títols hi havia Das Schloss (El castell) que vaig trobar també en versió castellana. Siga perquè la lectura d’aquests títol a va agafar-me tard en la dedicació a Kafka, siga perquè començava a centrar-me exclusivament en les traduccions al català que em proporcionava l’extinta llibreria del Club del Llibre, en la lectura d’aquest títol no vaig arribar a passar de les primeres 50 pàgines. Encara no he arribat a ser lector dels d’abandonar un llibre si pel que siga en decau la lectura. Pot ser dolent dolent però l’acabo igualment. D’una banda no sé deixar-me’n i de l’altra espero al final per tenir-ne una visió completa que potser em fa canviar de parer. Doncs en el cas de l’edició castellana d’Akal no va ser possible, de manera que en vaig ajornar la lectura sine die. Al cap d’uns anys, vaig trobar-ne no recordo on l’edició catalana de Proa, amb traducció de Lluís Solà i vaig comprar-la amb l’esperança de llegir-lo algun dia. Finalment, per fer una variació i tornar una mica als orígens, he acabat llegint-lo. Continua llegint

Després vénen els anys

thumb_474__4

Vaig comprar el llibre a la llibreria 3i4 de València el 2014, a on tot just feia uns dies que se n’havia fet la presentació. Una novetat rabiosa de la flamant editorial Drassana. N’hi havia una pila d’exemplars tal com entraves i no va ser gens difícil trobar-lo. Estava al corrent de la presentació i de fet vaig pensar que era el lloc adequat per adquirir-lo. Perquè a la 3i4 (ara ha canviat de nom: Fan set) sempre hi he trobat llibres ben significatius.

Jo hi era amb motiu de la Plaça del Llibre d’aquell any. De l’editorial Onada van dir-me si hi volia anar a signar, i vaig fer-ho coincidir amb l’assistència al sopar anual d’Escola Valenciana, a Albal. A la taula de signatures, vaig coincidir amb Àlvar Monferrer, que hi presentava Bruixes, dimonis i misteris, amb què havia obtingut el premi Bernat Capó. Jo hi anava amb La cuina de Traiguera. Després s’hi van instal·lar alguns altres escriptors del cap i casal i vam passar una estona agradable abans d’anar a dinar, sobretot per la conversa amb Àlvar, un especialista en misteris. Monferrer és d’aquelles persones que en mitja hora de conversa t’encomana informacions que potser no t’haurien arribat en la vida.

Però anem al cas que ens ocupa. Vaig començar el llibre a l’hotel on ens quedàvem aquella nit i després va haver de fer la cua preceptiva ans no acabés els que tenia més avançats. Coneixia l’autora d’oïdes, del seu blog El meu país d’Itàlia, que va mudar de nom en marxar a viure a Ginebra poc més o menys a l’època en què va aparèixer publicat Després vénen els anys. També la coneixia d’El Pont Cooperativa de Lletres, tot i no haver-hi coincidit encara pel fet que viu a l’estranger i els seus viatges a Castelló són quan són.

En qualsevol cas, Després vénen els anys  va cridar-me l’atenció per la seua temàtica al voltant de la Guerra d’Espanya i de la relació que estableix amb l’Alguer. Continua llegint