El nostre determini

L’1O a Sant Carles de la Ràpita. Foto: aguaita.cat

Em costa molt fer proclames de res en concret, per més genèriques que siguen. Els grans principis de la humanitat, tot allò que conforma el paradigma de com hauríem de ser els humans, veiem que  a l’hora de la realitat s’adapta amb moltes falles, molt desigualment segons el lloc, el moment i el grup de gent a qui afecta. Però quan et toca de prop, quan ets tu qui s’ho troba de cara, és impossible inhibir-te’n. Ho he intentat durant els darrers mesos. Contenir les expressions i les emocions, no deixar-me arrossegar pels esdeveniments, no distraure-m’hi excessivament. I no he pogut. Perquè quan ets enmig la rambla o la riera i, com diria el poeta, baixa la desbocada força dels cavalls, et trobes concernit, els fets t’apel·len ineludiblement.  Continua llegint

Anuncis

Desde el más allá y otras historias

Feia temps que no tenia entre les mans un llibre d’historieta gràfica, així que quan em topeto Desde el más allá y otras historias d’H.P. Lovecraft l’adquireixo sense pensar-m’ho gaire, només fullejant-lo breument. Ignoro qui n’és l’il·lustrador. De fet, en aquell moment ni tan sols m’hi fixo. Segurament hi ha escriptors que vas revisitant al llarg del temps perquè són autors de culte. Els teus autors de culte.

Vaig conèixer Lovecraft de jove. A la Laboral de Tarragona, un company d’internat tenia un exemplar de Viajes al otro mundo. Ciclo de aventuras oníricas de Randolph Carter, editat per Alianza, amb una coberta que semblava la porta dels somnis abissals que sempre han estat marca de la casa de la ploma de Lovecraft. Llavors, estem parlant de 1982, encara era vigent el discurs de la connexió entre les drogues al·lucinògenes i la possibilitat d’accedir a una percepció diferent del món, a una altra dimensió, etcètera. Coses de la cultura hippy que encara aleshores arribava per aquests verals d’Occident. Així que el conreu del somnis com a dimensió diferent de la realitat i, encara més, l’accés a una percepció diferent de la dels sentits, que llavors predicava aquest discurs, devien tenir en Lovecraft un mestre arribat de les profunditats insondables del temps, no se sap com, per sacsejar la manera de veure el món que tenia un jovenel·lo de quinze anys a qui s’havien començat a obrir portes sense més ni més. En aquell moment, Sigmund Freud era un nom que començava a colar-se pels meus pavellons auditius. De totes aquestes possibilitats, com es pot esperar, no en tenia ni idea. I la conseqüència lògica, més enllà de la curiositat que tot allò m’inspirava, va ser com el descobriment de tot un món desconegut, una dimensió ignorada que s’obria per absorbir-me, per abduir-me. I tot això sense al·lucinògens entremig.  H.P. Lovecraft era un monstre, un forma de dissidència de la Humanitat que formava part d’una literatura que corria de mà en mà, que formava part d’una subcultura en què es jugava amb la ingenuïtat més ignorant, amb la imaginació per estrenar, amb productes alguns fantàstics i altres infectes que avui fa basarda fins i tot d’esmentar. Continua llegint

Topografia personal de l’arròs

Tot va començar el dia que ma mare va donar-me el paelló. Fins aleshores, ho havia ignorat tot sobre l’arròs, però el fet d’anar-me’n a viure a un pis d’estudiants canviava les coses de dalt a baix. De no saber res a haver d’aprendre’n la tècnica a base d’una recepta memoritzada i la pràctica de l’assaig-error. Els ingredients eren cosa de la supervivència. Vull dir de fer servir el que tens a mà. 

Més avant, quan la tècnica aplicada per defecte s’havia demostrat d’èxit progressiu però una mica erràtic, vaig adquirir Arrossos i paelles, de Lourdes March, un llibre que durant molt de temps ha estat per a mi com la bíblia de l’arròs. Ara acabo de saber que Lourdes March no és, com em pensava, una versió pretèrita de l’àvia Remei, sinó una periodista radiofònica que va fer la versió original El libro de la paella y de los arroces  com n’ha fet altres tants de títol susceptible de suspicàcia. El que ens pensem que és autèntic, doncs, sol escapar-se sovint a la capacitat real de comprovació. I això no obstant, el llibre és una mina, tant de receptes com d’informació al voltant de la menja.

Amb el reviscolament de la identitat valenciana i l’arribada d’Internet, vaig conèixer La cuina valencianauna web 1.0 de les primeres que van córrer per l’esfera catalanoparlant, que llavors anomenàvem catosfera, elaborada per Vicent Baldoví des de la Universitat de València amb textos del Martí Domínguez avi extrets d’Els nostres menjars (1978). Glòria a l’arròs a banda, la recepta del qual vaig finalment poder contrastar en aquesta font de primera mà. I ara que hi som, confesso no haver-me interessat mai gaire per la recepta de la paella valenciana canònica. Hi ha molt d’integrista d’aquesta variant, que en postula un abast campanaril, recalcitrant, com si les altres variants no tingueren dret a compartir el gentilici. La discussió sobre aquest cànon, doncs, és enconada i dura sempre fins que els comensals abandonen les paraules per passar als fets. Molt bé: l’extensió de la paella com a plat arriba fins a la Provença i afortunadament no tots els habitants d’aquesta banda de la Mediterrània s’hi posen tantes pedres al fetge.

Ja està clar que l’arròs, en aquestes latituds, suscita passions i dóna lloc als tòpics més mastegats, per això va deixar-me ben descol·locat que el cuiner Rafael Gauxachs, de la Casa dels Capellans de Traiguera, em fes descobrir l’arròs de barraca, segurament una recepta de la seua família, de la qual no havia sentit a parlar mai abans que col·laboràrem en La cuina de Traiguera, en què la fotografia esplèndida d’aquest plat ocupa la portada. La ruralitat que transmet, el seu caràcter estrictament tradicional, deslligat de l’estandardització culinària dels supermercats i de les parides innovadores, fan d’aquest plat un digne representant del sentit profund que té l’arròs en la nostra cuina i en la nostra societat: un menjar d’una versatilitat a prova de variacions i adaptacions.

Rebutgem la paella prefabricada per a turistes, però ja voldríem per a aquesta manera de cuinar l’arròs la projecció internacional d’altres invents com la pizza, un menjar també d’origen popular. Purisme i arròs no quadren. Deixeu-me un paelló, la resta corre a càrrec de la creativitat.

Escrit amb motiu de la trobada del grup Fato i lletres al Poble Nou del Delta. 10 de juny de 2017.

La filla del drapaire

Pep Bertran és un autor de Mataró que va fent la seua obra entre la narrativa de les seues novel·les i l’assaig del seu blog, de nom prou il·lustratiu: Bertranades. Un nom que ja apunta la singularitat de la seua personalitat creativa. Format entre el periodisme, el cinema i la psicologia, Pep Bertran va contruint amb amb la seua obra narrativa un estil novel·lesc característic, del tot impermeable a res més que no siga la pulsió artística de la seua propia creativitat. D’aquesta manera, va construint un món narratiu personal, en què La filla del drapaire s’insereix en la continuïtat de la ficció traçada amb La RiberaUna vida regalada, obres ambientades al Born, a Barcelona i centrades en la personalitat d’un escriptor que parla en primera persona i que fa entrar el lector en el joc de la ficció donant-li a entendre que és el transsumpte literari del propi autor.

L’estructura narrativa de La filla del drapaire reprodueix la línia narrativa de l’autor, basada en l’explotació argumental d’un plantejament inicial consistent en uns pocs personatges i la veu narrativa característica. D’entre aquests pocs personatges n’hi ha un que tiba de la novel·la, que la fa avançar. En aquest cas, es tracta de la Bàrbara. És un personatge molt decidit, convençut, que té un origen social desclassat i uns objectius de realització vital que poden identificar-se clarament com a burgesos neoliberals, ja que la seua concepció de l’èxit personal coincideix  amb els paràmetres de l’èxit social propi d’aquesta ideologia. D’altra banda, el seu nom ja dona compte de la seua personalitat i de la seua complexió física. Continua llegint

Glopades de riu

Vaig conèixer Gemma Pellissa en un curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el 2011 i el curs de Narratives pilotat per l’excepcional Olga Jornet va aplegar uns quants irreductibles de la lletra que buscàvem com esmolar l’eina. D’allà han sorgit unes quantes trajectòries creatives entre les quals cal apuntar la de la Gemma, que aleshores era estudiant de Filologia Catalana i ara brega per obrir-se pas com a professora de Secundària.

Glopades de riu és el seu primer títol, editat per l’editorial Voliana, de Jordi Solé. És un llibre breu, que a primera vista representa que serà molt fàcil de llegir, perquè vint-i-un contes es reparteixen una norantena de pàgines. El títol fa referència a l’Ebre, a la presència constant de l’Ebre en l’horitzó imaginari del seu Tivenys natal, que és on es descapdellen unes narracions situades cronològicament a les darreries del segle XX, en clara connexió amb l’univers infantil i juvenil de l’autora, recreat amb tota seguretat amb notes biogràfiques i amb la força d’un escenari natural que remet a l’èpica, als elements naturals que depassen la dimensió humana i constitueixen, encara sense fer-ne esment, un rerefons de ressonàncies mítiques. La il·lustració de la portada podria fer pensar en la calor estantissa d’una nit d’estiu a la llum pobra d’una bombeta qualsevol, al carrer o davant una casa perduda vora el riu. En la quietud característica dels llocs on aparentment no passa mai res. Continua llegint

El caso Moro

Sóc en una llibreria del centre de Barcelona buscant una cosa absolutament diferent i em trobo aquest títol en un prestatge on no sé si acaba de correspondre. Quan portes un cert temps amb una mateixa seguida que et té ocupat i no et deixa fer res més, sempre és grata la sorpresa de trobar una finestra oberta per on mirar enfora des del punt de vista personal. Així que, rendint-me a la curiositat que m’assalta, em quedo l’exemplar d’El caso Moro.

Hi va haver una època, a finals del segle XX, que vaig descobrir Leonardo Sciascia i altres novel·listes italians coetanis i m’hi vaig aficionar. Feien una literatura fàcil de llegir, que presentava un món diferent i proper de l’espanyolitat cultural, de vegades amb algunes connexions interessants, com ara Els oncles de Sicíclia, del mateix Sciascia, en què es parla d’italians que van participar en la Guerra Civil Espanyola i com els va anar; de vegades amb incursions en el fenomen de la màfia, tan punyent en aquella època, que representava una deu inacabable d’arguments novel·lístics i un fenomen social que atreia la meua curiositat. Per això, retrobar aquest títol, en què Sciascia parla del cas del segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro, al 1978, m’arrossega a la lectura, fins i tot passant davant d’altres que tinc encetades.

Aldo Moro va morir el 1978, quan jo tenia dotze anys. Recordo que se’n va parlar durant molt de temps, els mesos que va durar el seu segrest i encara durant molt de temps, fins que les revingudes de la política italiana, entrampada a no deixar accedir al govern un partit comunista occidental, majoritari entre l’electorat, van fer oblidar amb els seus nous embolics, el terrorisme de les Brigate Rosse. Continua llegint

Arròs caldós amb pilota de Carnestoltes

El tram final de l’hivern acull sempre la festa del Carnestoltes. Com que disposem d’unes pilotes d’elaboració familiar decidisc cuinar-les amb un arròs caldós extret del receptari La cuina de Traiguera, que ja porta un temps publicat i ha donat lloc a moltes elaboracions de plats poc o molt oblidats de la cuina tradicional de Traiguera.

Segons diu el llibre, les pilotes de Carnestoles, més arrodonides i petites que la pilota de l’escudella i carn d’olla. Se’n diferencien també per la composició ja que incorporen, a més de la carn magra de porc, cansalada i pa ratllat. El costum d’aquesta menja en el pas de l’hivern a la primavera és característic del Maestrat. S’elaboren a partir de carn i cansalada, all i julivert, tot picat, i pa ratllat. S’hi afegeix sal i pebre al gust i es pasten els ingredients. S’escalda la massa amb brou de carn i ous debatuts fins a aconseguir una pasta consistent. Llavors es prenen trossos de pasta i se’ls dóna forma esfèrica fins aconseguir-ne pilotes. Es passen per clara d’ou i farina per acabar de donar-los consistència i evitar que que es desfacen en incorporar-les a la cocció. Se solen menjar amb arròs, com a Rossell, o comunament a la paella dominical. Continua llegint