El cas Peníscola és un exemple actual de com un determinat lloc pot servir de decorat, d’ambientació per a una trama narrativa, la que siga, apta per al gran públic, i de com aquest lloc pot ser perfectament una localitat del Maestrat. La novel·la, que va guanyar el Premi de narrativa Vila de Puçol de 2013, narra la investigació que una policia, mossa d’esquadra de baixa, porta a terme sobre la mort de la mare del xicot de la seua filla, escaiguda divuit anys abans. La policia en qüestió, Anna Recasens, és una barcelonina que viu una situació personal complicada. Va a Peníscola a l’enterrament del pare del xicot esmentat i aleshores s’assabenta del cas de la mare i emprèn una recerca secreta a partir d’entrevistes i materials que va reunint de manera més o menys subreptícia.
L’originalitat de la novel·la rau en el tractament que l’autor fa dels personatges. D’una banda, es presenta al lector una sèrie de personatges secundaris caracteritzats, sobretot, pel component sexual o eròtic, tot sovint ratllant el grotesc. De l’altra, la narració avança furgant en la part fosca dels personatges principals, la protagonista Anna Recasens i Lledó, la viuda del difunt. Això a partir de sotmetre’ls a tots a l’ull clínic de la investigadora, de manera que, inicialment i fins ben avançada la trama, tothom apareix com a possible assassí de Roser, la víctima.
Val a dir que l’autor desplega una trama detectivesca que fa de xasís de la novel·la i l’enriqueix amb els seus girs narratius, moltes vegades provocats per la pulsió eròtica dels personatges. El focus peniscolà s’eixampla a les poblacions veïnes: Benicarló, on hi ha la sénia on viu Lledó; Morella, on viu el germà del difunt; Sant Carles de la Ràpita, a on van Anna i Lledó amb la intenció de relaxar-se de les tensions; Alcalà de Xivert, on Anna va a fer-se amb uns papers aclaridors a cal metge de Roser. La incorporació de Tomàs, mosso tortosí que apareix a la presentació d’un llibre, en un dels passatges més delirants de la novel·la, dona pas a les Terres de l’Ebre, des d’on es porten a terme gestions discretes i esclaridores per a la resolució del cas. També dona pas a la penetració narrativa en la complexitat del personatge protagonista, Anna, cosa que completa el cercle analític apuntat.
Manel Joan i Arinyó és un escriptor que té un component humorístic, irreverent, que té en la ironia, el sarcasme i l’astracanada uns recursos inigualables per combinar amb la llibertat expressiva que practica amb relació al sexe i l’erotisme. Per això, El cas Peníscola, sobretot una novel·la que entraria en el gènere policíac o detectivesc, té uns trets que la fan tan original.
L’ambientació a Peníscola respon en primer lloc a la relació de familiaritat que l’atuor, de Cullera, manté amb el Maestrat. Segons explica, la novel·la està basada en fets reals, uns fets que, això no obstant, no van tindre lloc a Peníscola, sinó en un poble de la Ribera proper a Cullera, i que corresponen a un cas que encara està per resoldre. El fet de situar l’acció de la novel·la a Peníscola, a més del component diguem-ne urbà que l’aproparia a la novel·la negra, respon a la necessitat de disposar d’una protagonista creïble, és a dir, que tinga els coneixements policíacs per resoldre el cas i que parle català. Aquest darrer element ve condicionat per la percepció sociolingüística que la policia estatal, al País Valencià, s’expressa exclusivament en castellà, cosa que potser distorisionaria la versemblança i allunyaria el perfil de la protagonista dels interessos creatius de l’autor. Anna Recasens és una policia que es dedica a delictes de gènere, matèria avinent amb el component eròtic de la novel·la, i ella mateixa se submergeix en la trama a partir dels seus propis conflictes personals, íntimament relacionats amb les seues relacions amoroses.
D’altra banda, Peníscola és un referent potent, molt conegut. En aquest sentit, la novel·la no entra en absolut en el localisme entès com a mostra d’autenticitat. L’autor busca intencionadament un determinat microcosmos en què els seus personatges se senten còmodes, independentment de si algú que coneix Peníscola de primera mà el puga donar per bo o no. Això és així fins al punt que hi apareix el col·lectiu Escola Valenciana organitzant les festes de mestres a on conviden la protagonsita. La ficció també actua sobre el nomenclàtor urbà, un detall que pot passar desapercebut al lector que no el conega directament.
I és que, en un cert sentit, El cas Peníscola és també una novel·la sobre el Maestrat, escrita des d’un punt de vista excèntric si no extern, ben bé el punt de vista majoritari del públic lector de la novel·la, cosa que explica la visió actual desproveïda de tipicitat i també la tria lingüística.
Una novel·la del tot apta per passar una bona estona de lectura desenfadada.
TRITICÀRIA 