Aquestes ratlles veuen la llum alhora que té lloc la primera presentació pública d’Estrella de mar, a l’Abacus del Poblenou, a Barcelona, en el marc del Llibrestiu 2021. Recórrec al blog per aclarir quatre idees en aquest sentit, com solc fer de fa temps.
La novel·la té el seu origen en circumstàncies professionals i familiars. En primer lloc, la vida al Maresme havia d’acabar portant a escriure alguna història que hi estigués ambientada, com he fet en ocasions anteriors (Privacitat garantida, El tren de la platja). Segurament, aquesta és la de més entitat literària, almenys pel que fa a la intenció creativa. En segon lloc, la dedicació de temps al treball en el terreny de la literatura juvenil, vinculada al programa El Gust per la Lectura, va generar una proximitat, una familiaritat amb aquesta àrea de la literatura, tant amb relació als clàssics universals i catalans com a la producció més actual. Després l’experiència a les aules, específicament en la darrera etapa d’exercici docent amb alumnes, de 2012 a 2015, va proporcionar-me el contacte directe amb el col·lectiu adolescent de l’institut i la coneixença de casos particulars per via de tutoria individual. Una pràctica que d’altra banda he fet des de 1990.
Acabava de publicar Màxima discreció i, tot i que tenia en ment fer-ne la continuació, volia provar alguna cosa diferent, molt en la dinàmica de la incursió que vaig practicant en l’escriptura creativa. Això i el fet de tenir un fill que justament acabava la secundària aquell any va portar-me a plantejar-me l’escriptura d’una novel·la juvenil. Setze anys és una edat crucial. Hi ha partidaris d’atorgar en aquesta edat la majoria d’edat i jo en soc un. El fet que a partir dels setze anys ja es puguen fer algunes coses pròpies o pròximes a les possibilitats dels adults, no em convenç. L’emancipació dels joves hauria de ser una fita de la societat i, en canvi, es tracta d’un col·lectiu que tot just es troba a la cua de les prioritats polítiques i socials. Així és que el moment en què es posen les primeres peces sòlides de l’edifici de la personalitat correspon a una època de la vida en què les persones d’aquesta edat han de fer front a la seua pròpia transformació alhora que miren de quadrar en l’entorn on viuen. I quadrar no vol dir adaptar-s’hi, plegar-s’hi necessàriament. La incursió creativa en aquest territori, que no havia practicat anteriorment, suposava un repte que em venia molt de gust encarar.
El títol del llibre simbolitza la trama central de la novel·la i pren com a motiu l’adorn d’un collaret, una peça que pot remetre, com és el cas, a la relació entre les persones, als presents, als regals, és a dir, a l’establiment de vincles afectius, emocionals i també socials. És el collaret que apareix a la coberta, a la sorra d’una platja deserta en un estiu de mar ben blau i cel diàfan, lluminós. Una imatge que és una crida a la il·lusió de llegir el llibre per veure què hi passa, en aqueixa platja, en aquest món. Remet, doncs, a l’ambient en què se situa la narració tot fent-ne abstracció.
Continua llegint
Alt voltatge poètic aquest vespre-nit de divendres a l’IES Joan Coromines de Benicarló, que organitza per sisena vegada un esdeveniment poètic que, pel que es veu ha anat creixent fins a transformar-se en jornades perquè tots els actes no caben en un sol dia. Avui, inauguració a càrrec del professor Vicent Pitarch en representació de l’Institut d’Estudis Catalans i conferències gairebé de comentari de text amb poemes incorporats, a càrrec de Dominic Keown i Vicent Salvador. Això i més per homenatjar Vicent Andrés Estellés en el 25è aniversari de la visita del poeta a la ciutat del Baix Maestrat. 
Emprant la metodologia de l’observació participant, es poden constatar algunes pautes de comportament general en ocasions de trobades, jornades, congressos, tallers, workshops i assimilats propis de segons quines dedicacions professionals.
TRITICÀRIA 