Dies de frontera

Vaig començar a llegir Dies de frontera al final de l’estiu de 2014, quan anava a la platja, i la temporada va acabar-se abans d’acabar el llibre. Perquè el llibre va quedar-se a la bossa de la platja o perquè l’hi vaig deixar intencionadament, l’he acabat de llegir en tornar-lo a trobar aquest estiu. Al capdavall, el temps de l’estiu, de la platja, està també format per dies de frontera, per un temps que separa, que ha separat, cada curs, en el meu cas com en el del Pau, el protagonista de la novel·la, amb qui compartisc la dedicació de professor d’institut. És des d’aquesta perspectiva que he llegit el llibre.

La història del Pau i la Teresa és la d’una parella entre trenta i quaranta anys que se’n va en orris en el moment de fer el pas cap a formació d’una família. Una de les citacions que m’han quedat de l’autor, Vicenç Pagès Jordà, és que la formació d’una família incideix directament en la trajectòria d’un escriptor. D’un escriptor i de qualsevol persona, ben mirat, ja que és un pas de vida que amb rituals o sense suposa un canvi sense tornada enrere en la vida de l’individu. Això mateix si el pas consisteix justament a no formar una família o simplement a no tenir descendència. En qualsevol cas, hi ha un moment a la vida que les coses comencen a moure’s irremeiablement. En aquest sentit Dies de frontera es fixa en la crisi que pateix aquesta parella just en el moment en què es donava per descomptat que s’havien consolidat com a tal parella i, doncs, evolucionarien cap a la procreació. En lloc, d’això, que no acaba concretant-se, ve la ruptura a causa d’una infidelitat d’ell, que és qui ho engega tot a rodar. No cal dir que aquest coprotagonisme dels dos personatges s’inscriu en un enfocament paritarista de les relacions heterosexuals, segurament premeditat per part de l’autor, que busca sobretot de narrar la vida quotidiana de gent normal, el que li passa al tipus de gent que podríem considerar normal: anònima, de perfil social mitjà baix, d’aquella que et pots trobar al carrer o a la cua del forn. Per descomptat, es tracta d’un paradigma de gent normal, d’una abstracció.

Els jugadors de whist

Llegeixo amb atracció Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà, que a més d’escriptor és un entès en literatura infnatil i juvenil i ha pensat sobre el cànon d’aquest tipus de literatura, o més estrictament de novel·lística. Ja se sap que el cànon remet als clàssics, als models que marquen uns eixos, unes pautes, que es mantenen al llarg del temps i que serveixen de referència a la creativitat.

Encara que ell mateix veja amb bons ulls la teoria de la postmodernitat literària segons la qual ja no es pot parlar de grups homogenis de creadors, encara menys si són generacionals, ni es pot fer crítica de la mateixa manera que durant bona part del segle XX, la seva activitat literària, i especialment aquesta novel·la, sí que m’ha causat mentrestant la llegia una certa sensació d’identificació generacional. Per a ser més exactes, m’ha causat una sensació de contingüitat, de veïnatge generacional, perquè els personatges que formen el grup de jugadors de whist de la novel·la, que tenen exactament la mateixa edat de l’autor, són uns pocs anys més grans i, doncs, encara que no m’hi puga identificar del tot, sí que vindrien a ser els qui s’admiren de jove, aquells a qui vas voler seguir, imitar de ganàpies.