Trajecte final

Per raons acadèmiques, torno a llegir Trajecte final després de molt de temps d’haver-ho fet per primera vegada en aquella edició d’El Cangur amb una portada on es veuen uns edificis que convergeixen. D’aquella primera lectura, només en recordava el contingut de la narració “El regressiu”, una història de principi argumental idèntic a la del film The courious case of Benjamin Batton. Així que el llibre ha estat com un redescobriment.

El curs anterior vaig tornar a llegir Mecanoscrit del segon origen, una novel·la tan o més futurista que Trajecte final, en la qual vaig detectar, això no obstant, un estadi de llengua més antic. La relació entre Mecanoscrit del segon origen i Trajecte final és evident ja que ambdues obres se circumscriuen dins el gènere de la ciència-ficció com evidències del programa creatiu de Pedrolo, entestat a modernitzar la literatura catalana per la via d’introduir i actualitzar gèneres que triomfaven en altres tradicions literàries contemporànies. La primera va publicar-se per primera vegada el 1974 i la segona a l’any següent. Ara, mentre l’edició de Barcanova de Trajecte final, a cura del gran Marcel Fité, que és la que he llegit, incorpora canvis mínims respecte de l’original de 1975 i presenta una llengua sense gaires arcaismes; l’original de Mecanoscrit del segon origen resulta avui una novel·la d’una altra època pel caràcter excessivament culte del llenguatge a ulls del lector actual. Almenys aquesta és la impressió personal que en tinc.

Terra promesa

No és casual que una novel·la com Terra promesa, d’Oleguer Homs (Torelló, 1988), haja estat publicada per Voliana Edicions, l’editorial de Jordi Solé Camardons (Oliana, 1959), un escriptor relacionat amb el gènere de la ciència-ficció des dels temps de la Societat Catalana de Ciència-Ficció (SCCF), que va ser dels primers cenacles literaris nostrats, tot siga dit de passada, a disposar de pàgina a Internet. Heus aquí l’esperit pioner inherent a un tipus de literatura que continua picant pedra en llengua catalana, malgrat que l’obra emblemàtica del gènere, Mecanoscrit del segon origen, siga la més venuda de la història de la nostra literatura. Per la seua banda, Oleguer Homs és un descobriment d’escriptor, que ve d’una formació audiovisual i que té capacitat per aportar innovació en un territori en què el pas de la meravella tecnològica a l’obsolescència està assegurat i només és qüestió de temps.

Terra promesa, publicada el 2012, un any en què va replicar el mil·lenarisme del canvi de segle atenent algunes teories relacionades amb el calendari maia, situa l’acció de la novel·la mil anys més tard, el 3012, en un planeta justament devastat mil anys abans, tan sols habitat en algunes poques ciutats pròpies de l’imaginari postnuclear. La novel·la està protagonitzada per Travis Frey, l’escollit per portar a terme l’exploració d’un nou planeta que faça possible la continuïtat de l’existència humana fora d’un món inhabitable, en què la vida s’ha hagut de refugiar en l’espai virtual. I a partir d’aquí el lector comença a navegar literalment en la ciència-ficció que crea l’estructura de la novel·la. L’alternança entre capítols encapçalats per les llegendes “(passat)” i “(futur)” crea una seqüencialitat narrativa en què la linealitat del temps cronològic acaba fent figa en l’imaginari del receptor, i no és fins al final de tot que s’acaba resolent en una percepció nova i diferent del temps.

He vist

He vist cues de cotxes a les gasolineres amb conductors bastant poc divertits i dependents de celles arrufades, demanant carnets d’identitat per omplir el dipòsit abans de pagar. He vist les indicacions a les aixetes dels sortidors eixuts.