Ciutat Princesa

Vaig comprar Ciutat Princesa després d’una entrevista a l’autora, la filòsofa Marina Garcés, al programa Més 324, que condueix Xavier Grasset. Seria inconseqüent negar el caràcter promocional d’aquesta entrevista, ja que va tenir lloc dies abans de Sant Jordi i, de fet, el llibre el vaig comprar aquell dia. Ja l’havia sentida parlar abans en aquest mateix programa i tot i que de vegades el llenguatge dels filòsofs costa una mica de comprendre, sobretot perquè el que diuen té el caràcter especulatiu d’explorar els mateixos límits del llenguatge per mirar de desentranyar el sentit de les coses a partir de descripcions i d’argumentacions noves, sempre és molt interessant poder sentir veus que s’expressen des de la crítica allà on l’habitual sol ser la xerrameca dels discursos prefabricats.

De l’autora no en tenia més notícia, així que en bona mesura el que en sé ara és el resultat de la lectura del llibre, en què fa un recorregut per les lluites ciutadanes de Barcelona amb el fil conductor de la seua pròpia trajectòria vital. Per a mi, doncs, el llibre descobreix una perspectiva de la història recent de la ciutat que, fent memòria, m’havia passat per alt tot i trobar-m’hi de nassos en més d’una ocasió, potser pel simple fet que la mateixa realitat pot viure’s de menara diversa. En això, el conjunt de capítols que componen aquest assaig, mostren alhora un punt de vista subjectiu, personal, de vegades fins exercint poc o molt protagonisme i una anàlisi de fets ara ja històrics però arribant fins a l’actualitat molt esmolada en allò que fa referència a argumentació interpretativa ideològica. Marina Garcés escriu i pensa des de l’altermundisme, per mirar de sintetitzar-ho en una sola expressió i no es pot negar que aquest punt de vista xoca amb algunes rutines inherents a la forma de vida corrent que impera a la ciutat i, per extensió, en el conjunt de la societat. Continua llegint

Anuncis

La Tercera Illa

Massa sovint,  s’obliden els contorns dels Països Catalans a l’hora de parlar de cultura i literatura en llengua catalana. És clar que, en els paràmetres actuals de la globalització, potser alguns esquemes clàssics, assentats en criteris geogràfics o geopolítics, han estat sobrepassats pels fluxos d’informació generats no pas per allò que tal vegada idílicament hom anomenava societat del coneixement, sinó més prompte pel que avui solem anomenar xarxes socials per simplificar. Això no trau que la contumàcia del negacionisme que persegueix ara com fa tant de temps l’anihilació de segons quins grups nacionals, s’encomane a qui se suposa que ho hauria de tenir en compte. En qualsevol cas, la pervivència atzarosa de la llengua catalana i doncs del grup nacional que aquesta llengua diferencia dels altres al llarg de l’època contemporània ha donat lloc al fenomen de l’Alguer catalanoparlant, una realitat que a hores d’ara segurament tan sols compta per al pancatalanisme cultural que continua militant en la vella idea fusteriana dels Països Catalans. Vet-ho aquí.

Joan-Elies Adell, l’editorial Saldonar i l’algueresisme van donar a llum el 2013 La Tercera Illa, una antologia poètica dels poetes algueresos contemporanis. El subtítol resa “Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013)”. Continua llegint

Els àngels de Sóar

D’entrada, Els àngels de Sòar no és una lectura que es puga enllestir en un tres i no res, ja que les 774 pàgines de text repartit en vuit parts i un epíleg, cadascuna de les quals amb altres tantes seqüències, dona per passar un temps de dedicació a la temàtica que tracta.

Jordi Pijoan-López no s’hi va posar per poc a l’hora d’escriure aquesta novel·la de plantejament negre que al llarg de l’acció evoluciona cap a les aventures passant per molt diversos entremigs que permeten fondejar en matèries ben diverses que giren al voltant de la propagació de la síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) la segona meitat del segle XX. La novel·la encara aquesta temàtica de front i a fons i el novel·lista se serveix de la teoria de la conspiració per bastir una acció trepidant, destrellatada en segons quins passatges, increïble en altres, esborronadora, desconcertant, que fa trontollar les certeses que el lector podia tenir sobre la temàtica que tracta. Un plantejament que porta a pensar, ja avançada l’acció, en el nivell d’ignoràcia pròpia i en la capacitat inusitada, desfermada, dels poders d’abast mundial per infiltrar-se en la vida de la gent per aprofitar-se’n d’una manera que la novel·la dona a entendre mitjançant una història de ficció, però que no fa més que demostrar-nos com desconeixem la dinàmica que mou els mecanismes del poder i les raons de fons que la dominen.  Continua llegint

La ballarina de Berlín

El dia que vaig a la nova llibreria Dòria de Mataró a presentar La filla del drapaire de Pep Bertran, després dels oficis reglamentaris de la cosa, faig un cop d’ull als llibres que hi ha a la venda i compro La ballarina de Berlín de Joan Daniel Bezsonoff. La tria, feta entre tants altres títols abellidors, respon a una meua decantació per la literatura que es fa malgrat o fins i tot en contra dels èxits editorials i tot el rotllo publicitari que envolta el mercat del llibre. Això, en català, és a menor escala, però passa exactament el mateix que en el mercat en castellà. Si pots vendre per al gran públic, qui te’n fa estar? Sobretot si et creus que escrivint (de tot) pots arribar a final de mes. No cal explicar que la majoria de qui escriu en català es troba en una situació ben altra. I si és al Rosselló encara més, perquè la indiferència és doblada.

Si des del punt de vista de l’escriptura la cosa està així, des del punt de vista de lector la cosa ja entra en un univers fosc en què l’única guia digna de ser tinguda en compte és llegir el que em dona la gana, el que em ve de gust. I no fer cas del que es digui ni aquí ni allà, i encara menys el que mostra la publicitat.  Fugiu de la propaganda si voleu llegir alguna cosa que valga la pena. L’únic criteri vàlid és el gust propi i personal. No cal preocupar-se pel que no es coneix. Valorem allò que coneixem.

Dit això, la solvència narrativa de Joan Daniel Bezsonoff està més que contrastada. Hauria de ser lectura obligada en el grau de llengua i literatura catalanes, com a mínim, perquè els estudiants universitaris prenguessen consciència del jardí on s’estan posant i quin són els reptes de la seua dedicació, si és que s’hi acaben dedicant. I no vull dir dedicar-se a escriure, sinó a la llengua catalana. Continua llegint

Desde el más allá y otras historias

Feia temps que no tenia entre les mans un llibre d’historieta gràfica, així que quan em topeto Desde el más allá y otras historias d’H.P. Lovecraft l’adquireixo sense pensar-m’ho gaire, només fullejant-lo breument. Ignoro qui n’és l’il·lustrador. De fet, en aquell moment ni tan sols m’hi fixo. Segurament hi ha escriptors que vas revisitant al llarg del temps perquè són autors de culte. Els teus autors de culte.

Vaig conèixer Lovecraft de jove. A la Laboral de Tarragona, un company d’internat tenia un exemplar de Viajes al otro mundo. Ciclo de aventuras oníricas de Randolph Carter, editat per Alianza, amb una coberta que semblava la porta dels somnis abissals que sempre han estat marca de la casa de la ploma de Lovecraft. Llavors, estem parlant de 1982, encara era vigent el discurs de la connexió entre les drogues al·lucinògenes i la possibilitat d’accedir a una percepció diferent del món, a una altra dimensió, etcètera. Coses de la cultura hippy que encara aleshores arribava per aquests verals d’Occident. Així que el conreu del somnis com a dimensió diferent de la realitat i, encara més, l’accés a una percepció diferent de la dels sentits, que llavors predicava aquest discurs, devien tenir en Lovecraft un mestre arribat de les profunditats insondables del temps, no se sap com, per sacsejar la manera de veure el món que tenia un jovenel·lo de quinze anys a qui s’havien començat a obrir portes sense més ni més. En aquell moment, Sigmund Freud era un nom que començava a colar-se pels meus pavellons auditius. De totes aquestes possibilitats, com es pot esperar, no en tenia ni idea. I la conseqüència lògica, més enllà de la curiositat que tot allò m’inspirava, va ser com el descobriment de tot un món desconegut, una dimensió ignorada que s’obria per absorbir-me, per abduir-me. I tot això sense al·lucinògens entremig.  H.P. Lovecraft era un monstre, un forma de dissidència de la Humanitat que formava part d’una literatura que corria de mà en mà, que formava part d’una subcultura en què es jugava amb la ingenuïtat més ignorant, amb la imaginació per estrenar, amb productes alguns fantàstics i altres infectes que avui fa basarda fins i tot d’esmentar. Continua llegint

La filla del drapaire

Pep Bertran és un autor de Mataró que va fent la seua obra entre la narrativa de les seues novel·les i l’assaig del seu blog, de nom prou il·lustratiu: Bertranades. Un nom que ja apunta la singularitat de la seua personalitat creativa. Format entre el periodisme, el cinema i la psicologia, Pep Bertran va contruint amb amb la seua obra narrativa un estil novel·lesc característic, del tot impermeable a res més que no siga la pulsió artística de la seua propia creativitat. D’aquesta manera, va construint un món narratiu personal, en què La filla del drapaire s’insereix en la continuïtat de la ficció traçada amb La RiberaUna vida regalada, obres ambientades al Born, a Barcelona i centrades en la personalitat d’un escriptor que parla en primera persona i que fa entrar el lector en el joc de la ficció donant-li a entendre que és el transsumpte literari del propi autor.

L’estructura narrativa de La filla del drapaire reprodueix la línia narrativa de l’autor, basada en l’explotació argumental d’un plantejament inicial consistent en uns pocs personatges i la veu narrativa característica. D’entre aquests pocs personatges n’hi ha un que tiba de la novel·la, que la fa avançar. En aquest cas, es tracta de la Bàrbara. És un personatge molt decidit, convençut, que té un origen social desclassat i uns objectius de realització vital que poden identificar-se clarament com a burgesos neoliberals, ja que la seua concepció de l’èxit personal coincideix  amb els paràmetres de l’èxit social propi d’aquesta ideologia. D’altra banda, el seu nom ja dona compte de la seua personalitat i de la seua complexió física. Continua llegint

Glopades de riu

Vaig conèixer Gemma Pellissa en un curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el 2011 i el curs de Narratives pilotat per l’excepcional Olga Jornet va aplegar uns quants irreductibles de la lletra que buscàvem com esmolar l’eina. D’allà han sorgit unes quantes trajectòries creatives entre les quals cal apuntar la de la Gemma, que aleshores era estudiant de Filologia Catalana i ara brega per obrir-se pas com a professora de Secundària.

Glopades de riu és el seu primer títol, editat per l’editorial Voliana, de Jordi Solé. És un llibre breu, que a primera vista representa que serà molt fàcil de llegir, perquè vint-i-un contes es reparteixen una norantena de pàgines. El títol fa referència a l’Ebre, a la presència constant de l’Ebre en l’horitzó imaginari del seu Tivenys natal, que és on es descapdellen unes narracions situades cronològicament a les darreries del segle XX, en clara connexió amb l’univers infantil i juvenil de l’autora, recreat amb tota seguretat amb notes biogràfiques i amb la força d’un escenari natural que remet a l’èpica, als elements naturals que depassen la dimensió humana i constitueixen, encara sense fer-ne esment, un rerefons de ressonàncies mítiques. La il·lustració de la portada podria fer pensar en la calor estantissa d’una nit d’estiu a la llum pobra d’una bombeta qualsevol, al carrer o davant una casa perduda vora el riu. En la quietud característica dels llocs on aparentment no passa mai res. Continua llegint