La ballarina de Berlín

El dia que vaig a la nova llibreria Dòria de Mataró a presentar La filla del drapaire de Pep Bertran, després dels oficis reglamentaris de la cosa, faig un cop d’ull als llibres que hi ha a la venda i compro La ballarina de Berlín de Joan Daniel Bezsonoff. La tria, feta entre tants altres títols abellidors, respon a una meua decantació per la literatura que es fa malgrat o fins i tot en contra dels èxits editorials i tot el rotllo publicitari que envolta el mercat del llibre. Això, en català, és a menor escala, però passa exactament el mateix que en el mercat en castellà. Si pots vendre per al gran públic, qui te’n fa estar? Sobretot si et creus que escrivint (de tot) pots arribar a final de mes. No cal explicar que la majoria de qui escriu en català es troba en una situació ben altra. I si és al Rosselló encara més, perquè la indiferència és doblada.

Si des del punt de vista de l’escriptura la cosa està així, des del punt de vista de lector la cosa ja entra en un univers fosc en què l’única guia digna de ser tinguda en compte és llegir el que em dona la gana, el que em ve de gust. I no fer cas del que es digui ni aquí ni allà, i encara menys el que mostra la publicitat.  Fugiu de la propaganda si voleu llegir alguna cosa que valga la pena. L’únic criteri vàlid és el gust propi i personal. No cal preocupar-se pel que no es coneix. Valorem allò que coneixem.

Dit això, la solvència narrativa de Joan Daniel Bezsonoff està més que contrastada. Hauria de ser lectura obligada en el grau de llengua i literatura catalanes, com a mínim, perquè els estudiants universitaris prenguessen consciència del jardí on s’estan posant i quin són els reptes de la seua dedicació, si és que s’hi acaben dedicant. I no vull dir dedicar-se a escriure, sinó a la llengua catalana. Continua llegint

Anuncis

Desde el más allá y otras historias

Feia temps que no tenia entre les mans un llibre d’historieta gràfica, així que quan em topeto Desde el más allá y otras historias d’H.P. Lovecraft l’adquireixo sense pensar-m’ho gaire, només fullejant-lo breument. Ignoro qui n’és l’il·lustrador. De fet, en aquell moment ni tan sols m’hi fixo. Segurament hi ha escriptors que vas revisitant al llarg del temps perquè són autors de culte. Els teus autors de culte.

Vaig conèixer Lovecraft de jove. A la Laboral de Tarragona, un company d’internat tenia un exemplar de Viajes al otro mundo. Ciclo de aventuras oníricas de Randolph Carter, editat per Alianza, amb una coberta que semblava la porta dels somnis abissals que sempre han estat marca de la casa de la ploma de Lovecraft. Llavors, estem parlant de 1982, encara era vigent el discurs de la connexió entre les drogues al·lucinògenes i la possibilitat d’accedir a una percepció diferent del món, a una altra dimensió, etcètera. Coses de la cultura hippy que encara aleshores arribava per aquests verals d’Occident. Així que el conreu del somnis com a dimensió diferent de la realitat i, encara més, l’accés a una percepció diferent de la dels sentits, que llavors predicava aquest discurs, devien tenir en Lovecraft un mestre arribat de les profunditats insondables del temps, no se sap com, per sacsejar la manera de veure el món que tenia un jovenel·lo de quinze anys a qui s’havien començat a obrir portes sense més ni més. En aquell moment, Sigmund Freud era un nom que començava a colar-se pels meus pavellons auditius. De totes aquestes possibilitats, com es pot esperar, no en tenia ni idea. I la conseqüència lògica, més enllà de la curiositat que tot allò m’inspirava, va ser com el descobriment de tot un món desconegut, una dimensió ignorada que s’obria per absorbir-me, per abduir-me. I tot això sense al·lucinògens entremig.  H.P. Lovecraft era un monstre, un forma de dissidència de la Humanitat que formava part d’una literatura que corria de mà en mà, que formava part d’una subcultura en què es jugava amb la ingenuïtat més ignorant, amb la imaginació per estrenar, amb productes alguns fantàstics i altres infectes que avui fa basarda fins i tot d’esmentar. Continua llegint

La filla del drapaire

Pep Bertran és un autor de Mataró que va fent la seua obra entre la narrativa de les seues novel·les i l’assaig del seu blog, de nom prou il·lustratiu: Bertranades. Un nom que ja apunta la singularitat de la seua personalitat creativa. Format entre el periodisme, el cinema i la psicologia, Pep Bertran va contruint amb amb la seua obra narrativa un estil novel·lesc característic, del tot impermeable a res més que no siga la pulsió artística de la seua propia creativitat. D’aquesta manera, va construint un món narratiu personal, en què La filla del drapaire s’insereix en la continuïtat de la ficció traçada amb La RiberaUna vida regalada, obres ambientades al Born, a Barcelona i centrades en la personalitat d’un escriptor que parla en primera persona i que fa entrar el lector en el joc de la ficció donant-li a entendre que és el transsumpte literari del propi autor.

L’estructura narrativa de La filla del drapaire reprodueix la línia narrativa de l’autor, basada en l’explotació argumental d’un plantejament inicial consistent en uns pocs personatges i la veu narrativa característica. D’entre aquests pocs personatges n’hi ha un que tiba de la novel·la, que la fa avançar. En aquest cas, es tracta de la Bàrbara. És un personatge molt decidit, convençut, que té un origen social desclassat i uns objectius de realització vital que poden identificar-se clarament com a burgesos neoliberals, ja que la seua concepció de l’èxit personal coincideix  amb els paràmetres de l’èxit social propi d’aquesta ideologia. D’altra banda, el seu nom ja dona compte de la seua personalitat i de la seua complexió física. Continua llegint

Glopades de riu

Vaig conèixer Gemma Pellissa en un curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el 2011 i el curs de Narratives pilotat per l’excepcional Olga Jornet va aplegar uns quants irreductibles de la lletra que buscàvem com esmolar l’eina. D’allà han sorgit unes quantes trajectòries creatives entre les quals cal apuntar la de la Gemma, que aleshores era estudiant de Filologia Catalana i ara brega per obrir-se pas com a professora de Secundària.

Glopades de riu és el seu primer títol, editat per l’editorial Voliana, de Jordi Solé. És un llibre breu, que a primera vista representa que serà molt fàcil de llegir, perquè vint-i-un contes es reparteixen una norantena de pàgines. El títol fa referència a l’Ebre, a la presència constant de l’Ebre en l’horitzó imaginari del seu Tivenys natal, que és on es descapdellen unes narracions situades cronològicament a les darreries del segle XX, en clara connexió amb l’univers infantil i juvenil de l’autora, recreat amb tota seguretat amb notes biogràfiques i amb la força d’un escenari natural que remet a l’èpica, als elements naturals que depassen la dimensió humana i constitueixen, encara sense fer-ne esment, un rerefons de ressonàncies mítiques. La il·lustració de la portada podria fer pensar en la calor estantissa d’una nit d’estiu a la llum pobra d’una bombeta qualsevol, al carrer o davant una casa perduda vora el riu. En la quietud característica dels llocs on aparentment no passa mai res. Continua llegint

El caso Moro

Sóc en una llibreria del centre de Barcelona buscant una cosa absolutament diferent i em trobo aquest títol en un prestatge on no sé si acaba de correspondre. Quan portes un cert temps amb una mateixa seguida que et té ocupat i no et deixa fer res més, sempre és grata la sorpresa de trobar una finestra oberta per on mirar enfora des del punt de vista personal. Així que, rendint-me a la curiositat que m’assalta, em quedo l’exemplar d’El caso Moro.

Hi va haver una època, a finals del segle XX, que vaig descobrir Leonardo Sciascia i altres novel·listes italians coetanis i m’hi vaig aficionar. Feien una literatura fàcil de llegir, que presentava un món diferent i proper de l’espanyolitat cultural, de vegades amb algunes connexions interessants, com ara Els oncles de Sicíclia, del mateix Sciascia, en què es parla d’italians que van participar en la Guerra Civil Espanyola i com els va anar; de vegades amb incursions en el fenomen de la màfia, tan punyent en aquella època, que representava una deu inacabable d’arguments novel·lístics i un fenomen social que atreia la meua curiositat. Per això, retrobar aquest títol, en què Sciascia parla del cas del segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro, al 1978, m’arrossega a la lectura, fins i tot passant davant d’altres que tinc encetades.

Aldo Moro va morir el 1978, quan jo tenia dotze anys. Recordo que se’n va parlar durant molt de temps, els mesos que va durar el seu segrest i encara durant molt de temps, fins que les revingudes de la política italiana, entrampada a no deixar accedir al govern un partit comunista occidental, majoritari entre l’electorat, van fer oblidar amb els seus nous embolics, el terrorisme de les Brigate Rosse. Continua llegint

El castell

img_3867

D’estudiant de filologia, a l’assignatura de Teoria de la Literatura que impartia Jordi Llovet a la UB, vaig conèixer Franz Kafka i la seua literatura. En aquella època, per treballs de l’assignatura, vaig llegir-ne tots els llibres que vaig poder fer arribar a les meues mans, no tan sols de l’autor mateix, sinó d’altres que en parlen, com ara Elias Canetti (Der andere Prozess, 1969, llegit en versió castellana). Entre aquests títols hi havia Das Schloss (El castell) que vaig trobar també en versió castellana. Siga perquè la lectura d’aquests títol a va agafar-me tard en la dedicació a Kafka, siga perquè començava a centrar-me exclusivament en les traduccions al català que em proporcionava l’extinta llibreria del Club del Llibre, en la lectura d’aquest títol no vaig arribar a passar de les primeres 50 pàgines. Encara no he arribat a ser lector dels d’abandonar un llibre si pel que siga en decau la lectura. Pot ser dolent dolent però l’acabo igualment. D’una banda no sé deixar-me’n i de l’altra espero al final per tenir-ne una visió completa que potser em fa canviar de parer. Doncs en el cas de l’edició castellana d’Akal no va ser possible, de manera que en vaig ajornar la lectura sine die. Al cap d’uns anys, vaig trobar-ne no recordo on l’edició catalana de Proa, amb traducció de Lluís Solà i vaig comprar-la amb l’esperança de llegir-lo algun dia. Finalment, per fer una variació i tornar una mica als orígens, he acabat llegint-lo. Continua llegint

Després vénen els anys

thumb_474__4

Vaig comprar el llibre a la llibreria 3i4 de València el 2014, a on tot just feia uns dies que se n’havia fet la presentació. Una novetat rabiosa de la flamant editorial Drassana. N’hi havia una pila d’exemplars tal com entraves i no va ser gens difícil trobar-lo. Estava al corrent de la presentació i de fet vaig pensar que era el lloc adequat per adquirir-lo. Perquè a la 3i4 (ara ha canviat de nom: Fan set) sempre hi he trobat llibres ben significatius.

Jo hi era amb motiu de la Plaça del Llibre d’aquell any. De l’editorial Onada van dir-me si hi volia anar a signar, i vaig fer-ho coincidir amb l’assistència al sopar anual d’Escola Valenciana, a Albal. A la taula de signatures, vaig coincidir amb Àlvar Monferrer, que hi presentava Bruixes, dimonis i misteris, amb què havia obtingut el premi Bernat Capó. Jo hi anava amb La cuina de Traiguera. Després s’hi van instal·lar alguns altres escriptors del cap i casal i vam passar una estona agradable abans d’anar a dinar, sobretot per la conversa amb Àlvar, un especialista en misteris. Monferrer és d’aquelles persones que en mitja hora de conversa t’encomana informacions que potser no t’haurien arribat en la vida.

Però anem al cas que ens ocupa. Vaig començar el llibre a l’hotel on ens quedàvem aquella nit i després va haver de fer la cua preceptiva ans no acabés els que tenia més avançats. Coneixia l’autora d’oïdes, del seu blog El meu país d’Itàlia, que va mudar de nom en marxar a viure a Ginebra poc més o menys a l’època en què va aparèixer publicat Després vénen els anys. També la coneixia d’El Pont Cooperativa de Lletres, tot i no haver-hi coincidit encara pel fet que viu a l’estranger i els seus viatges a Castelló són quan són.

En qualsevol cas, Després vénen els anys  va cridar-me l’atenció per la seua temàtica al voltant de la Guerra d’Espanya i de la relació que estableix amb l’Alguer. Continua llegint