Raimon

Jo sóc de Traiguera. Podrien matar-me i no tindria manera de renunciar-hi perquè la vida és així. Avui al matí hem anat a plegar olives contents del que tenim i després hem anat a fer-la petar perquè compartir els moments amb les persones estimades és el que dóna sentit a l’existència. Després de dinar a Xert m’he assegut a prendre unes herbes de Mallorca i a fullerajar el darrer número de la revista El Temps, que conec des dels temps llunyaníssims que era estudiant a Castelló de la Plana. I m’he trobat l’article de Xavier Aliaga “Raimon i Xàtiva, com un puny“,que fa la crònica del reconeixement a Raimon de fill predilecte de ciutat de Xativa, i encara ara que escric davant la meua filla m’aguanto les ganes de plorar.

Foto: ACN

Feia anys que esperava llegir un text com aquest. Un text amable que no hagués d’incloure cap plany ni cap reivindicació vella, sinó tan sols la transmissió del goig que un acte de reconeixement com aquest pot suscitar en les sensibilitats avesades a passar sense. Un text vibrant de fets i noms de persones i de llocs que tan sols pel fet de ser escrits negre sobre blanc adquireixen, recuperen la seua consistència de normalitat. I Xavier Aliaga sap captar el matís que proporciona la perspectiva subjectiva del cronista, que ho mira tot i ho descriu potser també amb el goig compartit de tothom que hi va participar.