Joan Ferreres: presentació de La Font de la Salut

El passat dimecres 4 de gener, va tenir lloc al centre cultural Pere Labèrnia de Traiguera la presentació en terreny local de La Font de la Salut. L’acte va comptar amb la participació d’Ana Arnau, en el paper de presentadora; Francesc Gil, editor d’Edicions Saldonar; i Joan Ferreres i Nos, com a presentador i crític del llibre; a més de mi mateix que en sóc l’autor. Des d’aquí dono una vegada més les gràcies a tota la gent que va acudir-hi.

Joan Ferreres ha tingut la generoistat de fer-me arribar el text que va llegir per si hi volia donar publicitat. Sempre és interessant donar a conèixer els textos que serveixen per parlar, perquè amb el temps esdevenen testimoni i se’n pot fer una valoració, tant del text com del tema que tracten. Es pot llegir a continuació.

Partida a La Jana

Per invitació de l’Associació Janenca de Cultura, vaig a parlar de Partida a La Jana (Baix Maestrat). Hi faig la presentació del llibre que m’ha servit, adaptada a cada situació, en presentacions anteriors. En aquest cas, faig referència expressa als llibres La Pastora. Del monte al mito, de José Calvo, i Donde nadie te encuentre, d’Alicia Giménez Barlett per cridar l’atenció sobre el fet que, amb aquestes aportacions, el personatge històric que va ser el guerriller de Vallibona està en curs d’esdevenir l’heroi més conegut de les comarques del nord valencià, pel fet que l’escriptora va obtenir-hi el premi Planeta i, tractant-se d’una escriptora internacional, segurament la seua novel·la i el personatge que tracta han d’arribar a ser coneguts al mateix nivell. D’alguna manera, doncs, la Tresot esdevé el paradigma d’un heroi universal a la recerca de la llibertat. M’agradaria pensar que Partida, que se situa en la mateixa temàtica, comparteix aquesta universalitat.

Xivert

Vaig al castell de Xivert perquè per alguna banda s’ha de començar a fer el que ve de gust i el temps disposa de calaixos, talment a la manera de Dalí, per propiciar visites extremes com ara aquesta.

Arribar-hi no és gens difícil, avui: està ben indicat i el camí és accessible. al trànsit rodat. A dalt, el visitant fa cap a l’aventura arqueològica de les desferreres del passat medieval. Unes quantes obres de condicionament fan accessible el lloc i li confereixen uns mínims de decència. Al Nord valencià, tret del castell de Peníscola, que és un decorat impagable per al turisme, tota la resta de monuments d’aquesta mena malviu en l’abandonament rònec des de fa molt de temps, si no ha desaparegut. És el cas de Xivert, pràcticament des del seu abandonament com a fortalesa estratègica, al segle XVII.

A la cala

Venint del país de les platges regenerades, artificials, una cala qualsevol d’una illa com ara Mallorca sorprèn per la precarietat aparent de mitjans que s’hi poden trobar. Genera certa desil·lusió inicial. Aquell espai tan estret, potser al final d’un camí igualment estret, com de cabres, com pot atraure tant el turista àvid d’exotisme mediterrani? L’aigua de la vora, al capdavall, és tèrbola, plena d’algues i aparentment deserta de vida. L’arena és de la que s’apega, com la de Peníscola però més fina, sense aquell tacte de tarquim, sinó de sèmola que es desfà només tocar-la.
Segons l’hora del dia, la cala pot ser un lloc inhabitable per col·lapsat de gom a gom o donar la sensació d’abandonament, pròpia de les hores indeterminades de la tarda. Per no haver-hi, no hi ha ni ones, tractant-se com es tracta d’una cala on la mar oberta només s’hi deixa notar en cas de tempesta. Hi ha vaixells ancorats més enllà de les boies que delimiten l’àrea de bany, com senyorejant un territori inhòspit, inaccessible.
No cal dir que es tracta d’una sensació que els atractius de prendre-hi el bany esvaeixien al cap de poc temps de ser-hi. Perquè una cala és una experiència de contacte amb la natura a mesura humana, a mesura molt humana. Res a vure amb la platja massificada de les grans àrees turístiques o metropolitanes. Discreció local i discreció visitant. L’encant de la mar per transformar.

“Paco el Catalán”

Engrunes de memòria emergeixen lentament de la foscor del segle XX i s’escolen pel carrer Major, pels fulls setinats d’alguna publicació local que temps enrere, quan allò que en van dir la transició els qui se la van inventar, va tornar a fer esment dels capellans assassinats durant la revolució (dos: Carlos Llombart i Andrés Cervera), un destí deslligat d’unes vides normals i corrents per a l’època en què van ser viscudes, unes morts absurdes saldades amb els honors del reconeixement del règim.

Agbar. Torre Agbar

La torre Agbar de Barcelona: hi passo cada dia, ben de matí. A l’hivern encara és de nit i en aquesta època de l’any el sol tot just s’ha llevat.  La torre és com una gran protuberància de la ciutat, com un castell del futur, que crida els treballadors de tota mena que cada dia de cada dia entren a la ciutat a fer el seu fet. És la porta d’entrada al laberint urbà, al formiguer.

Menorca

Evoco Menorca. La placidesa d’un final d’estiu, amb els turistes anglesos sancarrejant cotxets de nen per les cales, com ànimes en pena, gastant les tovalloles de l’hotel per escalivar-se al sol. Evoco Farrutx, Cavalleria, el paisatge lunar, abrupte, d’un dia plujós, d’humitat penetrant, gravitant en l’ambient. Una caldereta com un menjar dels déus.

La Jana

La Jana des del cel. turismedecastello.com

Evoco la Jana. L’església de la Jana baixant de Xert, per la carretera que ve, que baixa del Cantàbric creuant l’Aragó. Evoco el moment que els automobilistes de terra endins tenen la visió primera del poble de la Jana, amb la seua església sobresortint de les cases, amb aquell campanar quadrat, quasi racionalista, amb aquell pany d’església com una foguera de Sant Joan, de perfil ondulant, i els pinacles que el coronen com llengües de foc que llepen el cel clar del Maestrat mentre en la perspectiva de la terra que s’inclina devers la riba llunyana, es divisa un retall de mar entre els darrers turons. I allò és el signe que els qui baixen delerosos de la mar ja saben que la tenen a prop, que els falta poc, que ja són en terra del Maestrat.

I evoco el Barroc equilibrat d’unes arquitectures de dimensió humana. I un campanar esbelt com el molló immens que assenyala un país d’oliveres, cubicular i coronat de flames de pedra rodona, tot elevant-se cap al cel i amb els peus ben apegats a terra.

Evoco la modèstia d’unes formes fluctuants, la bellesa de la mesura del cànon conservat. La pervivència, malgrat tot, de l’esperit humanista. Un panteisme.

La platja

Evoco la platja i el mar, i el cel, avui dia de canícula, de xafogor siciliana. Evoco els dies a la platja al teu costat, la crema protectora corrent pels cossos i la pell morena submergint-se en l’aigua salada una i altra vegada, a la recerca de la frescor alleujadora. El tacte de l’aigua espessa de la mar i el seu gust amarg i salat, els glops inesperats que travessen el cos com grapats de sofre.

He vist

He vist cues de cotxes a les gasolineres amb conductors bastant poc divertits i dependents de celles arrufades, demanant carnets d’identitat per omplir el dipòsit abans de pagar. He vist les indicacions a les aixetes dels sortidors eixuts.