Ruta literària Joaquim Casas a Mataró

Joaquim Casas a MataróÀlbum a flickr

Aquest 3 d’octubre vaig a la ruta literària Passejant per Mataró amb Joaquim Casas. És la segona vegada que ho intento i ara m’hi he inscrit amb prou temps per no quedar-me’n fora. No tinc ni idea de qui és Joaquim Casas, però m’atrau el format de la ruta literària i Mataró el diumenge al matí pareix el lloc adequat per gaudir de la literatura sobre el terreny dels carrers del centre de la ciutat. Totes les ciutats tenen una personalitat determinada, amb virtuts i defectes, i Mataró no n’és cap excepció. Una relació complexa amb el seu interland comarcal no és prou per no deixar-se portar per l’encant dels seus carrers antics i la seua gent.

Per fer-ho més aventurat, aquell diumenge al matí hi ha una o dues curses que tallen els accessos a la ciutat per l’antiga N-II, de manera que he de fer una miqueta de volta de no res fins a Argentona per poder entrar per un pas accessible. Arribo a temps.
La colla de la ruta s’aplega a la plaça de Santa Anna tocant al carrer de Barcelona: el rovell de l’ou de la ciutat. Em presento i les responsables de la ruta, que en aquell moment identifico amb bibliotecàries de la Pompeu Fabra, em lliuren una bossa amb els materials de la ruta. Continua llegint

Fàbrica Moritz Barcelona

Després d’un cert temps de sentir-ne parlar, ens decidim a visitar la fàbrica Moritz de la ronda Sant Antoni de Barcelona. Mentre faig temps passejant per la ronda, que sempre ha estat un carrer molt comercial de botigues d’electrodomèstics audiovisuals i similars, en una cantonada, una mossa de faccions orientals em saluda massa efusivament. Es veu que el barri està molt ambientat.

La Fàbrica Moritz Barcelona ocupa uns baixos diformes entre Casanova i Muntaner, ben a prop del mercat de Sant Antoni, que avui ocupa part de la ronda en una mena d’instal·lacions postmodernes a peu de carrer. Hi anem amb reserva perquè, si no, no hi ha manera. A l’interior, hi ha efectivament els budells dels baixos esmentats, amb els murs pelats perquè se’n veja el passat industrial, aquesta mena d’arqueologia de la Revolució Industrial, sobra la qual, al capdavall, s’assenta la nostra civilització poc o molt al cap del carrer. No hi  ha ni una taula lliure i tot està més que controlat. A la barra deserta, una parella de cares llargues esperen sense reserva. Els cambrers, que llueixen una granota negra i groga amb anuncis en diverses llengües, com ara “Ask me, please” i similars van i vénen amb les seues safates, amb aquella felicitat. S’hi poden identificar cares conegudes, com si els mèdia de la ciutat s’hagueren desvirtualitzat.  En un pati interior, un enginy industrial recorda que efectivament allò és una fàbrica de cervesa. Continua llegint

Montse Castellà a la Torre del Visco: com un miracle

Dissabte a la nit fem cap a la Torre del Visco, a Fondespatla, al Matarranya, al sopar concert que ofereix l’establiment amb la participació de la cantant tortosina Montse Castellà. Resulta difícil explicar com una conjunció de factors tan rematadament fantàstics poden donar lloc a una vetllada tan excepcional, tan plena de sensacions.

A l’hotel, que pertany a la xarxa Relais Châteaux, s’hi ha d’anar expressament, ja que es troba ubicat en un lloc apartat entre Fondespatla, Vall-de-roures i la Portellada, no pas lluny del riu Tastavins. Continua llegint

Xivert

Vaig al castell de Xivert perquè per alguna banda s’ha de començar a fer el que ve de gust i el temps disposa de calaixos, talment a la manera de Dalí, per propiciar visites extremes com ara aquesta.

Arribar-hi no és gens difícil, avui: està ben indicat i el camí és accessible. al trànsit rodat. A dalt, el visitant fa cap a l’aventura arqueològica de les desferreres del passat medieval. Unes quantes obres de condicionament fan accessible el lloc i li confereixen uns mínims de decència. Al Nord valencià, tret del castell de Peníscola, que és un decorat impagable per al turisme, tota la resta de monuments d’aquesta mena malviu en l’abandonament rònec des de fa molt de temps, si no ha desaparegut. És el cas de Xivert, pràcticament des del seu abandonament com a fortalesa estratègica, al segle XVII. Continua llegint

A la cala

IMGP2497

Venint del país de les platges regenerades, artificials, una cala qualsevol d’una illa com ara Mallorca sorprèn per la precarietat aparent de mitjans que s’hi poden trobar. Genera certa desil·lusió inicial. Aquell espai tan estret, potser al final d’un camí igualment estret, com de cabres, com pot atraure tant el turista àvid d’exotisme mediterrani? L’aigua de la vora, al capdavall, és tèrbola, plena d’algues i aparentment deserta de vida. L’arena és de la que s’apega, com la de Peníscola però més fina, sense aquell tacte de tarquim, sinó de sèmola que es desfà només tocar-la.
Segons l’hora del dia, la cala pot ser un lloc inhabitable per col·lapsat de gom a gom o donar la sensació d’abandonament, pròpia de les hores indeterminades de la tarda. Per no haver-hi, no hi ha ni ones, tractant-se com es tracta d’una cala on la mar oberta només s’hi deixa notar en cas de tempesta. Hi ha vaixells ancorats més enllà de les boies que delimiten l’àrea de bany, com senyorejant un territori inhòspit, inaccessible.
No cal dir que es tracta d’una sensació que els atractius de prendre-hi el bany esvaeixien al cap de poc temps de ser-hi. Perquè una cala és una experiència de contacte amb la natura a mesura humana, a mesura molt humana. Res a vure amb la platja massificada de les grans àrees turístiques o metropolitanes. Discreció local i discreció visitant. L’encant de la mar per transformar.

El vigilant d’horitzons i Partida a la llibreria Serret de Vall-de-roures

Presentació Serret

Dissabte 1 de novembre ens apleguem amb l’escriptor d’Aldover Valer Gisbert a la llibreria Serret de Vall-de-roures a presentar sengles llibres d’Aeditors: Partida i El vigilant d’horitzons. No hi fa res que siga el dia de Tots Sants. Si de cas, proporciona a la presentació dels dos llibres l’aura inquietant de la representació dels universos de ficció que descansen en el mite, en l’universal imaginari, ja siga de la memòria o de la fantasia, allò inesborrable que captiva la sensibilitat humana. Hi fa més que el dia siga rúfol, per bé que vaja aclarint-se després de la tempesta dels dies anteriors. A Torremiró encara queden raconades nevades i el paisatge de la vall del Tastavins refulgeix de colors matisats en aquest matí sense ombres. Continua llegint