Ruta literària Joaquim Casas a Mataró

Joaquim Casas a MataróÀlbum a flickr

Aquest 3 d’octubre vaig a la ruta literària Passejant per Mataró amb Joaquim Casas. És la segona vegada que ho intento i ara m’hi he inscrit amb prou temps per no quedar-me’n fora. No tinc ni idea de qui és Joaquim Casas, però m’atrau el format de la ruta literària i Mataró el diumenge al matí pareix el lloc adequat per gaudir de la literatura sobre el terreny dels carrers del centre de la ciutat. Totes les ciutats tenen una personalitat determinada, amb virtuts i defectes, i Mataró no n’és cap excepció. Una relació complexa amb el seu interland comarcal no és prou per no deixar-se portar per l’encant dels seus carrers antics i la seua gent.

Per fer-ho més aventurat, aquell diumenge al matí hi ha una o dues curses que tallen els accessos a la ciutat per l’antiga N-II, de manera que he de fer una miqueta de volta de no res fins a Argentona per poder entrar per un pas accessible. Arribo a temps.
La colla de la ruta s’aplega a la plaça de Santa Anna tocant al carrer de Barcelona: el rovell de l’ou de la ciutat. Em presento i les responsables de la ruta, que en aquell moment identifico amb bibliotecàries de la Pompeu Fabra, em lliuren una bossa amb els materials de la ruta. Continua llegint

Anuncis

Vicent Usó: Les veus i la boira

12983212_1728126964123625_7933677232856658071_o

Escrit amb motiu de la presentació de Les veus i la boira a Traiguera, el 16 d’abril de 2016

El meu Vicent Usó

Vaig contactar per primer cop amb Vicent Usó arran de la seua inclusió, el 2009, en els Itineraris de lectura de la Institució de les Lletres Catalanes. En aquell moment m’ocupava de coordinar l’elaboració de les guies de lectura del programa i vaig contactar-hi per correu electrònic per engegar l’elaboració del document, que va portar a terme Vicent Pallarès. Aquests noms em sonaven d’escriptors valencians autors d’obres molt presents en les llistes de vendes del moment, sobretot amb títols com ara Les ales esteses. Per curiositat, vaig llegir El músic del bulevard Rossini i en vaig fer una ressenya al meu blog. Ja en aquell moment Vicent Usó s’havia situat a primera línia del panorama de les lletres catalanes del moment, amb obres guanyadores i finalistes en els premis literaris més significatius.

A l’any següent, 2010, va formar-se a Benassal El Pont Cooperativa de Lletres, una associació d’escriptors de les comarques de Castelló. Vicent Usó era un dels impulsors del projecte i ja m’hi vaig afegir amb entusiasme. La publicació de la meua primera novel·la Partida, al 2008, m’havia ajudat a decidir-me per llançar-me a escriure amb continuïtat, ja que m’havia arribat la possibilitat d’escriure amb garanties de publicar. Alhora, vaig entendre que una part important de la meua dedicació a l’escriptura havia de consistir a donar suport a l’associacionisme de la colla d’escriptors de Castelló, que en aquell moment treballaven en un medi cultural hostil a les lletres catalanes. L’associació podia ser, com de fet penso que està sent al cap del temps, un factor de normalització cultural a través de la difusió i la presència en la vida pública, una via de treball a llarg termini. A l’any següent, va tenir lloc la segona trobada d’escriptors d’El Pont, a Morella, Hi vaig presentar Partida i Vicent va interessar-s’hi. Al cap de poc va ressenyar la novel·la al seu blog. Continua llegint

Fem un trio

149672_464870307042_306984092042_5780923_613449_n

Vaig conèixer Manel Joan i Arinyó a Benicarló (Baix Maestrat) el dia que vaig assistir al sopar de lliurament del VII Premi de Contes Alambor, el 1996. Jo hi anava com a guanyador del premi i no havia assistit mai a cap esdeveniment d’aquestes característiques en què el protagonista i jo mateix fossen la mateixa persona. Ell va emergir d’entre el magma de desconeguts tot presentant-se com a integrant del jurat que havia atorgat el premi i va formular una petició que ara no recordo exactament, que tenia a veure amb el jurat i amb un favor que jo li havia de fer arran de la seua decisió de donar-me el premi. Vaig picar com un pardalet. Era una broma i els integrants del jurat, amb ell d’agitador, se’n van riure tant com van poder. Jo vaig fer el meu paperot tan maldestrament com sabia i vaig agrair al jurat la seua decisió, que lògicament no sabia com entomar perquè era la primera vegada que em passava. En aquell sopar, Xulio Ricardo Trigo feia de speaker; Manel Garcia-Grau va llegir uns poemes només aixecant-se de la taula on era sopant, amb un abrandament sorprenent; Vicent Ventura va dir que per favor no li tornessen a fer més homenatges com el que se li retia en aquell acte; i Oriol Vergés va fer un parlament en qualitat d’escriptor del mes, el mecanisme que tenia la ILC de l’època per promocionar gent de la ploma. Com era tradició, el bisbe de Tortosa havia declinat la invitació de l’organització per assistir a l’acte.

A la convocatòria següent, vaig haver de participar en el jurat del premi en qualitat de guardonat de l’edició anterior. Manel Joan es va presentar a casa de Joan Gregori, on tenia lloc el contuberni, endiumenjat amb una americana blanca plena de lluentons no sé si dir a l’estil d’Elvis Presley, perquè de fet la intenció era més aviat New Way, però no sé si dient-ho així en tinc prou per explicar-me. El cas és que el seu aspecte intencionadament estrambòtic complenetava el fet de ser un bromista contumaç. Continua llegint

Dimonis de la riera encesa

9788415896609_04_hEnric Anyó s’estrena com a escriptor amb aquesta novel·la titulada Dimonis de la riera encesa, publicada per Onada. Com que l’autor és de Traiguera, he estat més o menys al corrent de la publicació des del mateix moment que l’editorial va prendre-la en consideració com a possible producte de la casa, ara fa mig any.

Dimonis de la riera encesa és una novel·la del Maestrat. Ho és en el mateix sentit que ho són La maledicció del GrocLa vall del miracle, del també traiguerí Armando Vericat. Es tracta de novel·les històriques, en el sentit comercial del terme, ambientades en una època més o menys remota del passat de la comarca, en un lloc més o menys localitzat, més o menys ampli, que en qualsevol cas pertany a la geografia del Maestrat històric, és a dir, del que va ser el senyoriu medieval de Montesa. No cal dir que la feina de recuperació de la memòria històrica del passat del Maestrat, com la que constiteix l’obra de Joan Ferreres, ha acabat alimentant l’imaginari literari. Si es tractava de pujar al carro de la moda de la novel·la històrica, el Maestrat Vell de Montesa ofereix tots els ingredients per bastir històries novel·lesques a manta. En el cas de Dimonis de la riera encesa, Enric Anyó centra l’acció a cavall dels segles XVI i XVII, a Canet lo Roig. Continua llegint

Espriu a Sinera

Vaig a Arenys de Mar a la jornada de formació del professorat que Ensenyament dedica al poeta Salvador Espriu. El dia no acompanya gaire perquè a primera hora del matí plovisqueja a tot el Maresme. Els actes tenen lloc al centre cultural Calisay, que és nom de licor de cafè de quan mon germà va prendre la comunió, és a dir, dels anys 70 del segle passat. Les destil·leries, que no vaig saber fins fa relativament poc que eren en aquesta població, s’han convertit en un espai per a la cultura i han conservat, si més no, el record del passat industrial i vinyater del lloc, avui que el territori està trinxat entre les vies vora mar, les urbanitzacions, l’autopista i els camps de golf, amb les feixes de maduixeres abandonades de fa temps. Fins la riera ha estat canalitzada, soterrada… i ocupada per un aparcament de pagament. Vivim una època lletja, de decorats que cauen a trossos a causa del podrimer, de la floridura. La riera de les coses baixa revolta i més que hauria de baixar.

Hi ha alguns paral·lelismes entre aquesta lletjor i l’època lúgubre de la postguerra espanyola que va ser la que va ocupar la part central de la vida adulta del poeta. Continua llegint

València de Vicent Andrés Estellés

Aquest dissabte cinc vaig a València a l’exposició Cronista de records i esperances que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha organitzat al centre del Carme. Volia veure l’exposició en la seua ubicació original, abans que no comence el periple que l’ha de dur arreu del territori valencià, de moment. El fet que Josep Palomero en siga el comissari i que en parléssem quan la idea s’anava a convertir en realitat m’empeny la curiositat per veure quin ha estat el resultat final. Això dels anys commemoratius suposen un esforç que segurament d’una altra manera no es faria. Ja som al 2013 i l’exposició anuncia que Estellés és l’escriptor de l’any 2012. En realitat, la commemoració deu haver servit per produir l’exposició, cosa que ja val per si sola la pena. Per si fos poc, recordo que darrerament aprofito les vacances de Nadal per fer una escapada a la ciutat. La primera vegada que hi vaig anar, al 2008, va ser exactament el mateix dia de la cavalcada de Reis. El que m’interessa de la ciutat, la seua part més característica, sempre resulta sorprenent per al visitant. Continua llegint

Els anys salvatges

Fa un temps que segueixo Xavier Vernetta. Va interessar-me la seua novel·la País de llops, una immersió en el franquisme sociològic des d’un punt de vista molt actual, amb un tractament específic de la memòria molt interessant. Més recentment, al mateix temps que l’editorial Saldonar preparava el llançament de La Font de la Salut, també estava treballant amb Els anys salvatges . De manera que tots dos llibres han aparegut alhora, a la mateixa col·lecció Íntims, caracteritzada per la literatura del jo i la no-ficció.

Els anys salvatges és una ficció narrativa que conta les peripècies d’Edmond Moner per la Barcelona dels anys setanta, una dècada de canvis, en què, com diu el poeta, tot estava per fer i tot era possible. Continua llegint