Aquest dissabte cinc vaig a València a l’exposició Cronista de records i esperances que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha organitzat al centre del Carme. Volia veure l’exposició en la seua ubicació original, abans que no comence el periple que l’ha de dur arreu del territori valencià, de moment. El fet que Josep Palomero en siga el comissari i que en parléssem quan la idea s’anava a convertir en realitat m’empeny la curiositat per veure quin ha estat el resultat final. Això dels anys commemoratius suposen un esforç que segurament d’una altra manera no es faria. Ja som al 2013 i l’exposició anuncia que Estellés és l’escriptor de l’any 2012. En realitat, la commemoració deu haver servit per produir l’exposició, cosa que ja val per si sola la pena. Per si fos poc, recordo que darrerament aprofito les vacances de Nadal per fer una escapada a la ciutat. La primera vegada que hi vaig anar, al 2008, va ser exactament el mateix dia de la cavalcada de Reis. El que m’interessa de la ciutat, la seua part més característica, sempre resulta sorprenent per al visitant.
Arribo prompte perquè tinc un programa dens i els dies d’hivern no donen per a tant. De bones a primeres, trobo tancat el centre del Carme, tot i que s’anuncia obert a partir de l’hora que és. Vaig a les torres de Serrans a preguntar i no en tenen ni idea, perquè l’una infraestructura és municipal i l’altra autonòmica. Decideixo visitar les torres per fer temps.
Quan van enderrocar les muralles, van deixar-se aquesta porta monumental que reprodueix el model de Poblet i Morella a gran escala. Van salvar-se de l’enderrocament perquè funcionaven com a presó. Avui presenten l’aspecte propi d’un monument medieval sobre el qual s’ha intervingut per assegurar-ne la conservació. Les vistes sobre la ciutat vella i l’antic llit del Túria són espectaculars i proporcionen un sky line característic, marcat per campanars i cúpules. La ciutat de les arts i les ciències a prou penes es veu, des d’aquest lloc. Només la gran gepa de l’òpera s’endevina en l’horitzó marítim, a l’altra banda de la ciutat. Quan isc del monument hi entren un grup de disfressats d’orde cavalleresc, com si fossen una aparició d’època. Creuem una mirada d’estupefacció amb el porter, un sud-americà que té fred a les mans i s’avorreix com una ostra.
Al centre del Carme ja tenen obert. És l’antic convent del Carme, rehabilitat per a funcions museístiques. Tinc la teoria que les cremes dels convents, a Barcelona, van fer desaparèixer edificis com ara aquest, que en altres ciutats com València s’han conservat fins a l’actualitat. Cosa que dóna a entendre molt bé quin era el paper omnipotent de l’Església en el moment corresponent. A l’exposició només hi ha la guia. Se m’apropa i resulta ser la néta del poeta, Isabel Anyó, que ha participat directament en el muntatge de l’exposició. Parlem de la seua participació en el muntatge teatral Poseu-me les ulleres i també del dossier didàctic que vaig fer sobre la poesia del seu avi i dels contactes que vaig fer amb sa mare en aquell moment. Diu que justament ha de venir a la ruta literària que comença al cap de mitja hora, per la ciutat. Canvio de seguida de plans i m’apunto a l’esdeveniment. És una ocasió excepcional.
D’aquesta manera, al cap d’una estona estic llegint en veu alta, a la plaça del Carme, “M’aclame a tu, mare de terra sola”, amb el grup que hem iniciat la ruta, amb Carmina Andrés i el seu marit Vicent Anyó. Recorrem els racons, els carrers i els espais oberts de la ciutat que va viure i va cantar Estellés, de la mà del guia Ferran Fernández, un especialista a submergir personal en la València històrica. en aquesta ocasió, que ell i jo reconeixem excepcional, es tracta de la ciutat viscuda pel poeta, que la seua filla comenta amb els seus records personals. Impagable. La lectura de poemes com ara “No escric èglogues” a l’escala del Mercat Central, o d'”Ací” davant la làpida del carrer de Cabillers que recorda que “Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March” són esdeveniments poètics de primer ordre. Al final, fem cap al passatge de la Sang, vora l’ajuntament, a on hi va haver la llibreria Dàvila, que avui és un llarg aparador com de quiosc, només format per persianes abaixades. Era el lloc de reunió d’Estellés i altres amics rojos i separatistes, per entendre’ns, que hi anaven a comprar llibres prohibits, que el llibreter distribuïa amb les tapes canviades per no cridar l’atenció; que hi anaven a trobar-se i fer-la petar. Mentre llegim i parlem, una veïna es para a escoltar. Quan capta de què va, es presenta com a propietària d’una pensió que hi ha més a l’interior del passatge. Recorda quan la llibreria era oberta i el passatge estava ple de vida. Diu “Yo no soy valenciana” però l’estat del passatge, amb aquella llibreria tan emblemàtica tancada, posa en evidència la consideració que València i els valencians tenen per la seua cultura pròpia. Demolidor.
Acabem davant mateix de l’edifici de l’Ajuntament. No recordo haver passat mai per davant de la porta mateixa de l’edifici, avui tancada. Recordo pocs llocs que siguen tan imponents com aquest, d’unes formes tan ostentoses. El guia fa una darrera al·lusió jocosa a la composició d’una de les columnes que sostenen el balcó, per reblar el clau de la manera de ser indomable del personal, almenys del que li hem seguit les passes aquest matí, que no abandona aquest humor consubstancial dels valencians. La família del poeta en ple s’acomiada dels participants en la ruta. Pugen en un 205 roig carregat de ponsèties i se’n van.
S’ha fet tard i tinc el cotxe lluny, com sempre. Faig parada al restaurant de l’Octubre per dinar com un cavaller a un preu molt assequible per al que estic acostumat. Després, el GPS del cotxe m’enganya i em fa fer marrada per eixir de la ciutat. Sens dubte, les millors descobertes són les inesperades.
TRITICÀRIA 