La filla del capità Groc

portada_la-filla-del-capita-groc_victor-m-amela_201602031111

He llegit La filla del capità Groc, no perquè es tracte del premi Ramon Llull de 2016 ni perquè el seu autor, Víctor Amela, puga considerar-se un escriptor mediàtic. O no únicament per això. M’interessava analitzar, amb la lectura, el tractament que aquest autor de gran difusió, amb una mirada des de Barcelona, per bé que amb avantpassats del Forcall, fa del nord valencià: dels Ports i del Maestrat, i més concretament dels Ports i del Maestrat de la primera meitat del segle XIX. També, per què negar-ho, ha estat un motiu raonable per llegir el llibre els dubtes que l’atorgament d’aquest premi ha projectat sobre una obra que és la primera que l’autor escriu en català. I en conseqüència, també ha resultat interessant mirar, indagar, a través de la lectura, com la principal editorial espanyola construeix un producte literari en català destinat al gran públic. No seré jo qui blasme Víctor Amela per prestar-se a aquest tipus d’experiment. Ja se sap que l’enveja és un sentiment sovint inevitable i que té un paper molt potent en el funcionament d’una societat com la nostra, plena d’envejosos. Al revés: m’admira el personatge públic del Víctor Amela escriptor per l’èxit i la capacitat de viure de l’ofici.

Dit això, anem a la lectura estricta de la novel·la. Tomàs Pena-roja va existir realment. Era un carlista que va reprendre la guerra pel seu compte, entre 1842 i 1844, contra el criteri dels mateixos capitostos de l’exili, del qual va retornar per alçar partides. La seua guerra, l’anomenada Guerra del Groc, que Aureli Puig i Escoí refereix a  Les guerres carlistes al nord valencià (Onada, 2008) és un episodi menor en un segle XIX en què hi va haver fins a tres guerres d’abast espanyol. Amela pren el personatge històric i el transforma en un heroi de dimensions mítiques, un gegant, qui sap si com a resultat de la influència que el paisatge dels Ports de Morella, pel de muntanyes, opera en ell quan hi va o quan senzillament només hi pensa. Continua llegint

Anuncis

La sega

portada_la-sega_marti-dominguez_201506291110
Martí Domínguez escriu amb La sega una novel·la diferent del que portava escrit fins al moment en el gènere novel·lesc. Si les quatre novel·les anteriors se situen, a molt grans trets, entre la Il·lustració i la cultura francesa, en aquesta novel·la l’autor fa un gir meridià per situar-se a la postguerra a l’Alt Maestrat. Maquis i repressió al més abrupte del País Valencià. Aquest viratge s’explica, per exemple, coneixent que és el prologuista d’Un país en gris i negre, de Juan Luis Porcar, un estudi aprofundit de la repressió franquista a les comarques de Castelló. Martí Domínguez prologa al 2013 aquest inventari de víctimes de la repressió franquista en unes comarques castigades repetidament per la revolució, la guerra, el maquis i la repressió.

Realment, llegint ambdós títols, es té la sensació que la guerra va durar molt més del que indiquen les cròniques oficials, o bé que la repressió franquista va ser bastant pitjor que la guerra, almenys a les comarques de Castelló. I es pot tenir la sospita fonamentada que va ser igual o pitjor arreu del País Valencià. Hi ha dades que ho indiquen així. No debades el País Valencià va ser el darrer reducte de la II República, el seu bastió fins al final. I la seua tomba. Continua llegint

Històries de maquis als Ports de Morella

Veig el llibre a Amposta, a la paradeta de llibres de les Jornades de les Lletres Ebrenques i em crida l’atenció el títol. No en conec l’autor. Més tard, de passada, l’identifico entre els assistents, quan ja marxàvem. És de Cinctorres, als Ports de Morella. De seguida em decidisc a comprar-lo. L’impacte de Donde nadie te encuentre d’Alicia Giménez Barlett encara no s’ha fet notar, però Antinea de Vinaròs ja m’havia fet arribar un exemplar de La Pastora del periodista xertolí José Calvo, per un article aparegut a VinaròsNews. L’interès pel fenomen històric del maquis, que he visitat en la meua modesta obra, continua com el primer dia si no és que va creixent. Així doncs, adquirisc el llibre, que és ben bé de butxaca.

Després el llijo sense conèixer l’autor més que per la fotografia que hi ha a la contraportada i el contacte fugaç a Amposta. El contingut és miscel·lani. A la primera part, hi ha fins a deu històries molt curtes de peripècies de maquis i guàrdies civils, narrades des de l’experiència viscuda, des de la recepció oral, des del coneixment directe dels pobles dels Ports que van ser escenari de les corredisses, a la segona meitat dels anys quaranta i primers cinquanta del segle XX. Continua llegint

Un imaginari fantàstic

vigilant1Fa un temps, Toni Cucarella postulava, arran de l’edició de la seua novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, una mirada literària sobre la tradició popular de l’imaginari fantàstic, que entre els canvis del capitalisme neoliberal i l’espanyolització d’aquesta segona restauració borbònica es troba en vies d’extició. Cucarella parla de l’imaginari fantàstic de la tradició popular valenciana o, si es vol, de la Costera, que és la seua comarca. En el fons, ve a dir l’autor, l’extinció de l’imaginari fantàstic és un símptoma de no retorn, de canvi col·lectiu de profunditat.

Encara que segurament sí que se’n deu poder fer la descripció, no conec si hi ha un imaginari fantàstic d’arrel tradicional vinculat als Ports. Sospito que, en cas d’haver existit, a hores d’ara ja deu estar més que extingit. Només cal pensar en la despoblació per entendre-ho. Si la gent és en una altra banda, ni hi ha imaginari ni col·lectiu. Per això crida l’atenció un títol com El vigilant d’horitzons, de Valer Gisbert (Aldover, Baix Ebre, 1978). Continua llegint