Estrella de mar

Estrella de mar és una incursió en la narrativa juvenil, producte dels darrers anys a l’Institut de Premià de Mar. Vull dir que el món que apareix al llibre està tret de vivències i percepcions recollides a l’institut que ha acabat sent el definitiu. També s’ha de dir que molt bona part del llibre és producte de la meua imaginació. Escriure un llibre és una tasca complexa i laboriosa, de feina de formiga, i arribar a veure’l publicat també. La idea original és molt personal. A la dedicatòria n’hi ha la pista definitiva.

A la contracoberta hi diu:

“S’ha acabat el darrer curs d’ESO i l’Arnau està disposat a viure totes les possibilitats de l’estiu encara que a casa les coses s’estiguin complicant. Ell i els seus amics ho tenen tot organitzat per passar-s’ho de meravella just quan arriben les festes. L’Arnau està fent molts descobriments, també l’amor, però hi ha forces que arrosseguen tant o més, perquè són molt difícils de controlar. La vida el portarà a lluitar contra les circumstàncies per un tresor en forma d’estrella de mar i a descobrir que només la voluntat de sortir endavant i la sort et valen per a viure. 

Descobertes, coneixences, nits d’estiu, festa i disbauxa xoquen amb pors, distàncies, renúncies i violència en una història a cavall d’un món que s’acaba i un altre de desconegut que espera al protagonista. I no vol quedar-se sol per viure’l. L’acompanyes?”

Radiografia de noia amb tatuatge

Necessito cobrir algunes necessitats didàctiques referents a la lectura i trobo aquest títol de Jordi Sierra i Fabra que penso que pot ser una bona proposta.  Llijo el llibre en la seua pròpia salsa, és a dir, omplint buits d’hores de guàrdia i etcètera, amb els destinataris ben presents, ben a la vora. Com que és una novel·la que compta amb versió adaptada a la lectura fàcil i, doncs, podrà servir també a estudiants amb dificultats en aquesta competència, penso que he fet una bona tria.

Però aquest no és el factor determinant. El factor determinant rau en l’argument de la novel·la, en la història que conta i en com està contada. Existeix molta literatura juvenil. De fet, la literatura juvenil és una manera d’introduir-se en la creació literària amb alguna perspectiva d’arribar a cobrar-ne drets d’autor. Com que es tracta d’un mercat dirigit, si un llibre en concret arriba a entrar en una llista de lectures obligatòries, allò ja és un èxit. Aquesta dinàmica, després de tot, forma part de la dualitat de la cultura catalanoparlant. Potser Jordi Sierra i Fabra no rebrà mai el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però si es fa un cop d’ull a la seua trajectòria creativa es descobreix una autèntica bèstia de l’escriptura imaginativa.

El magma silenciós

Llegeixo l’exemplar d’El magma sileciós que Vicent Pallarés va dedicar-me l’any passat a la Setmana del Llibre en Català editat per Onada, de Benicarló. A la coberta del llibre i als crèdits hi consten dos autors: Manel Garcia Grau i el mateix Vicent Pallarés. Al pròleg, Pallarés explica com es va produir la gènesi de l’obra. Al 2006, Manel Garcia Grau, ja malalt, va proposar a Pallarés l’escriptura d’una novel·la a quatre mans, a partir de materials que tenia aplegats, entre els quals hi havia el començament de la narració. Pallarés s’hi va avenir de grat i va llegir els materials que Garcia Grau tenia aplegats, però la mort de l’escriptor de Benicarló va aturar el projecte. Un temps més tard, quan els efectes del traspàs de Garcia Grau ja s’havien apaivagat, Pallarés va reprendre’l i va escriure la novel·la a partir de la idea i els materials inicials de Garcia Grau.

El resultat és una novel·la juvenil que tracta el tema de la recuperació de la memòria històrica des d’un enfocament apte per a l’assimilació per part del públic a qui va orientat el llibre. Uns estudiants universitaris que participen en una protesta ecologista per la construcció d’una autovia són testimonis del descobriment d’una fossa comuna.

La nit que Wendy va aprendre a volar

Em passa per les mans, entre altres, la novel·la juvenil La nit que la Wendy va aprendre a volar, que llegeixo de pressa perquè necessito concretar algunes propostes didàctiques entre les quals hi ha la possibilitat de llançar-ne una de relacionada amb la novel·la negra per a públic jove.

Els llobarros i en Flanagan em van agafar massa jove, així que les novel·les de la Wendy són les que em cauen més a la vora per trescar aquest territori literari. La Wendy és una mossa d’esquadra intrèpida i fràgil alhora, flexible com una contorsionista i alhora emotiva com una adolescent. Un personatge impensable en les tradicions detectivesca i negra, tan marcades per la testosterona.

La violinista de París

Joan Pla és un escriptor amb una trajectòria creativa de més de trenta anys, majoritàriament dedicada a la literatura infantil i juvenil. La seua condició de mestre hi deu tenir alguna cosa a veure, però sense dubte el tarannà de la persona també. Tractant-lo, es veu que també és un humanista. Un humanista de la Plana, per ser més exactes. El perfil, contràriament al que es podria témer des del desconeixement, existeix i Joan Pla n’és un exemple de llarg recorregut. Tractant-se d’un escriptor que s’ha dedicat sobretot a la literatura infantil i juvenil i per la seua ubicació, es pot tenir idea de, com diria el poeta, la fusta que ha arribat a descarregar al moll.

La violinista de París és una de les seues darreres creacions en aquest àmbit de la temàtica juvenil. Com en altres històries seues, la novel·la es mou entre dos eixos que l’autor sap travar bé: l’aventura i el caràcter iniciàtic que té per al protagonista. Bernat és un jove d’edat indefinida, un okupa que viu amb altres companys seus una vida al marge de la societat, en què el rebuig al mòbil i la documentació són els senyals de la seua actitud contracultural.

Coraline

Per raons professionals, llegeixo Coraline de Neil Gaiman. D’entrada, ho ignoro gairebé tot tant del llibre com del seu autor. Em sona que existeix una pel·lícula d’animació, adreçada a públic preadolescent, que tracta del mateix. És una adaptació de la novel·la que té molt bona taquilla a casa nostra.

Neil Gaiman és un escriptor anglès que viu del seu treball d’escriptor i es pren la professió de manera seriosa i conseqüent. La producció de fantasia és la seua especialitat i recorre a l’imaginari anglosaxó tradicional per crear-ne i fer-ne córrer en el seu àmbit cultural i, com no podia ser d’altra manera, també a fora. En aquest cas, com en altres de la producció d’aquest autor, el tipus de fantasia que apareix en la ficció és de terror o, si més no, pot assimilar-se a les històries de por.

Rere el mur

Escriure per a joves és una via d’accés a l’escriptura i a la pràctica escriptora relacionada amb la publicació del que s’escriu en forma de llibre. Es tracta d’una fórmula que gaudeix d’alguns avantatges editorials ene l sentit que hi ha algunes editorials que promouen nous valors en aquest terreny per alimentar la seva pròpia indústria. També es tracta d’un gènere, el de la narrativa juvenil, masegat per les circumstàncies. Un mercat molt enfocat a la lectura induïda (per no dir-ne obligatòria); uns productes sovint orientats a finalitats altres que les estètiques, a causa del valor formatiu que se’ls atorga; i un públic receptor que fa el que pot tant en el sentit d’adaptar-se a les exigències que li arriben, com en el d’estar distret per infinitat de reclams diferents del de la lletra impresa.

Nahid, la meva germana afganesa

Acabo de llegir, tard com em sembla sempre, Nahid, la meva germana afganesa d’Anna Tortajada, a qui només conec arran d’aquesta lectura i de la informació que hi va associada.

Anna Tortajada practica una fórumla que combina en la ficció el coneixement periodístc sobre el terreny i una intencinalitat temàtica definida. En aquesta ocasió, fa una aproximació al conflicte de l’Afganistan des d’un punt de vista intencionadament feminista.

L’últim vaixell de Gemma Pasqual

Gemma Pasqual és una escriptora d’Almoines (La Safor) que aquest cap de setmana està organitzant el IV Congrés de literatura infantil i juvenil catalana, que té lloc a Mollerussa.

N’he llegit L’ultim vaixell, novel·la adreçada a un públic jove, que tracta el final de la II República a Alacant, el darrer reducte peninsular que van ocupar els guanyadors de la guerra de 1936-1939, i compta amb el protagonisme de dues dones, àvia i néta pertanyents a una família valenciana de combatents per la legalitat republicana.