L’últim vaixell de Gemma Pasqual

Gemma Pasqual és una escriptora d’Almoines (La Safor) que aquest cap de setmana està organitzant el IV Congrés de literatura infantil i juvenil catalana, que té lloc a Mollerussa.

N’he llegit L’ultim vaixell, novel·la adreçada a un públic jove, que tracta el final de la II República a Alacant, el darrer reducte peninsular que van ocupar els guanyadors de la guerra de 1936-1939, i compta amb el protagonisme de dues dones, àvia i néta pertanyents a una família valenciana de combatents per la legalitat republicana. Així, es narren les circumstàncies de la partida del darrer vaixell amb republicans des del port d’Alacant, abans de l’arribada de les tropes de Franco. Una partida que no és tal per a les protagonistes, que acaben quedant-se a terra i han de buscar una sortida per un altre cantó per tal d’escapolir-se de la repressió. Això sí: després de passar pel camp de concentració d’Albatera, tristament conegut per constituir el presidi a cel obert on el règim franquista va iniciar la liquidació física dels republicans que l’havien combatut.

La novel·la, que comença i acaba a València, a la plaça del Caudillo en el moment de la seua mort, situa l’acció al 1939, després de la victòria feixista. Amb les citacions que encapçalen cada seqüència i amb el to que empra l’autora, queda clar quin és el punt de vista des del qual es tracta l’assumpte de la derrota republicana i de la situació que es crea al País Valencià, i més concretament en la pell de les dones del moment. Eficàcia narrativa, doncs, per fer entendor al jovent, especialment a les dones, qui som i d’on venim. I com van anar les coses en cert moment de la història per entendre com funcionen actualment.

La recuperació de la memòria històrica, avui, es troba en un moment important. Vist que les ferides, malgrat tot, continuen obertes i no hi ha senyals que es tanquen en un període de temps poc o molt immediat, transmetre’n l’esperit a les generacions joves és una manera, si més no, de lluitar contra l’oblit. D’assegurar el record. I L’últim vaixell opera en aquesta direcció.

Dit això, convé assenyalar dos aspectes de la novel·la que, al meu entendre, s’haurien pogut resoldre d’una altra manera. En primer lloc, el temps històric en què es desenvolupa l’acció de la novel·la es limita als mesos que van d’abril a desembre de 1939. En aquest lapse de temps, les protagonistes s’uneixen al maquis que es mou pels Ports. La realitat històrica no és aquesta, ja que el 1939 encara no hi ha partides de maquis organitzades en els termes en què apareixen en la ficció, si bé és veritat que ja hi havia grups de fugitius que s’estaven reorganitzant a les muntanyes dels Ports. Aquest i alguns altres anacronismes deguts a la visió feminista amb què s’enfoca el tractament de les situacions personals per què passen les protagonistes podrien haver-se estalviat, si bé cal reconèixer que la finalitat novel·lesca en surt beneficiada.

En segon lloc, es troba a faltar un revisió final afinada del text.  Alguns castellanismes evidents, entre més, semblen apuntar en aquesta direcció.

En conjunt, tenint en compte la displicència amb què és tracta el tema de la novel·la no ja per les instàncies polítiques, valencianes especialment, sinó pels mitjans de comunicació de masses actuals, per als quals pràcticament la història es remunta, com a molt, als atemptats de les torres bessones; la novel·la de Gemma Pasqual representa una aposta sense manies per reivindicar aquella part de la història, aquella interpretació de la història dels qui Franco va liquidar físicament, va empresonar i va fer callar, aquella interpretació de la història que els marmessors del llegat franquista encara continuen intentant amagar.

Que aquesta literatura es faça pensant en un públic jove dóna compte del compromís de l’autora. Un exemple a tenir en compte en el panorama mediatitzat de la lectura obligatòria amb finalitat educativa.

Advertisement