Empelt

Aquest 7 de desembre es presenta Empelt en societat, a Traiguera. La publicació, que porta per subtítol Revista de lletres i humanitats del Maestrat és una iniciativa de l’associació Maestrat Viu, l’entitat editora, de la qual iniciativa em temo que sóc culpable en bona part. En conseqüència, el meu nom apareix a la pàgina de crèdits sota l’epígraf “Direcció”, encapçalant la llista de persones que participen en els comitès de redacció i científic de la publicació. Com és normal, a l’hora de preparar les quatre idees que m’han de servir per sortir del pas de la presentació, he pensat en aquest blog, que abans feia servir de manera més sovintejada, potser perquè les xarxes socials que ixen al mòbil encara no m’havien atrapat tant, i en el recurs a escriure-les-hi per ordenar-les i així, de passada, produir un text més que potser algú arribe a llegir fins ací i una miqueta més enllà.

Vicent Usó: Les veus i la boira

Escrit amb motiu de la presentació de Les veus i la boira a Traiguera, el 16 d’abril de 2016

El meu Vicent Usó

Vaig contactar per primer cop amb Vicent Usó arran de la seua inclusió, el 2009, en els Itineraris de lectura de la Institució de les Lletres Catalanes. En aquell moment m’ocupava de coordinar l’elaboració de les guies de lectura del programa i vaig contactar-hi per correu electrònic per engegar l’elaboració del document, que va portar a terme Vicent Pallarès. Aquests noms em sonaven d’escriptors valencians autors d’obres molt presents en les llistes de vendes del moment, sobretot amb títols com ara Les ales esteses. Per curiositat, vaig llegir El músic del bulevard Rossini i en vaig fer una ressenya al meu blog. Ja en aquell moment Vicent Usó s’havia situat a primera línia del panorama de les lletres catalanes del moment, amb obres guanyadores i finalistes en els premis literaris més significatius.

A l’any següent, 2010, va formar-se a Benassal El Pont Cooperativa de Lletres, una associació d’escriptors de les comarques de Castelló. Vicent Usó era un dels impulsors del projecte i ja m’hi vaig afegir amb entusiasme. La publicació de la meua primera novel·la Partida, al 2008, m’havia ajudat a decidir-me per llançar-me a escriure amb continuïtat, ja que m’havia arribat la possibilitat d’escriure amb garanties de publicar. Alhora, vaig entendre que una part important de la meua dedicació a l’escriptura havia de consistir a donar suport a l’associacionisme de la colla d’escriptors de Castelló, que en aquell moment treballaven en un medi cultural hostil a les lletres catalanes. L’associació podia ser, com de fet penso que està sent al cap del temps, un factor de normalització cultural a través de la difusió i la presència en la vida pública, una via de treball a llarg termini. A l’any següent, va tenir lloc la segona trobada d’escriptors d’El Pont, a Morella, Hi vaig presentar Partida i Vicent va interessar-s’hi. Al cap de poc va ressenyar la novel·la al seu blog.

Dimonis de la riera encesa

Enric Anyó s’estrena com a escriptor amb aquesta novel·la titulada Dimonis de la riera encesa, publicada per Onada. Com que l’autor és de Traiguera, he estat més o menys al corrent de la publicació des del mateix moment que l’editorial va prendre-la en consideració com a possible producte de la casa, ara fa mig any.

Dimonis de la riera encesa és una novel·la del Maestrat. Ho és en el mateix sentit que ho són La maledicció del Groc o La vall del miracle, del també traiguerí Armando Vericat. Es tracta de novel·les històriques, en el sentit comercial del terme, ambientades en una època més o menys remota del passat de la comarca, en un lloc més o menys localitzat, més o menys ampli, que en qualsevol cas pertany a la geografia del Maestrat històric, és a dir, del que va ser el senyoriu medieval de Montesa. No cal dir que la feina de recuperació de la memòria històrica del passat del Maestrat, com la que constiteix l’obra de Joan Ferreres, ha acabat alimentant l’imaginari literari. Si es tractava de pujar al carro de la moda de la novel·la històrica, el Maestrat Vell de Montesa ofereix tots els ingredients per bastir històries novel·lesques a manta. En el cas de Dimonis de la riera encesa, Enric Anyó centra l’acció a cavall dels segles XVI i XVII, a Canet lo Roig.

La cuina de Traiguera

Demà fem la presentació del llibre La cuina de Traiguera, número 9 de la col·lecció La Teca, d’Onada Edicions, de Benicarló, al centre cultural Pere Labèrnia de Traiguera, lo meu poble. Com solc fer en ocasió d’actes d’aquestes característiques, escric aquestes notes al blog per aclarir-me i preparar les idees que exposaré en el torn corresponent de paraula.
El llibre és una proposta de l’editor, Miquel Àngel Pradilla, de Rossell, adreçada al restaurador traiguerí Rafael Gauxachs i a mi mateix, a partir d’una idea de Juanjo Roda, xef vinarossenc director de la col·lecció La Teca. Vaig conèixer personalment Juanjo Roda a la fira del llibre de Vinaròs, al 2011. En aquella ocasió, ell presentava La cuina del mercat de Vinaròs, i en vaig ser receptor d’un exemplar en la meua qualitat d’autor d’Un riu de crims, que presentava a la fira juntament amb altres coautors. Vam parlar de la possibilitat de fer un llibre de cuina de Traiguera i vaig suggerir la idea de col·laborar amb Rafa, el restaurador de Traiguera per tradició familiar i excel·lència. Amb ell ens coneixem de xiquets.
L’escriptura de La Font de la Salut (Saldonar, 2011) va acabar d’apropar-me a ell i al seu restaurant de la Casa dels Capellans, al santuari de Traiguera. L’experiència personal que tinc d’aquest espai únic del Maestrat i la col·laboració amb Rafa, que ja es va concretar en un itinerari literari del llibre pel santuari, que va acabar amb un sopar al pati del restaurant el 8 de setembre de 2012, han ocupat bona part de les meues dedicacions literàries recents. De manera que col·laborar amb ell en aquest projecte ha estat per a mi un privilegi i, tal com vam dir-nos una de les primeres vegades que en vam parlar a la Casa dels Capellans, un regal que la vida ens ha oferit.

La maledicció del Groc

Armando Vericat va iniciar-se com escriptor en obtenir el 27è premi de novel·la Ribera d’Ebre, considerat el més rellevant de les Terres de l’Ebre, el 2010, amb La vall del miracle, una novel·la ambientada al segle XVI, a Traiguera, concretament al santuari de la Font de la Salut, que va a parèixer publicada el 2011. En ocasió de la presentació pública del llibre a Traiguera, ja vaig tenir ocasió d’escriure i parlar sobre l’autor i sobre l’obra. Avui torno a fer-ho per presentar la segona novel·la seua, La maledicció del Groc, publicada per la mateixa editorial, Cossetània, de Valls. En ocasió de la presentació de La vall del miracle ja vaig expressar el desig que aquella primera novel·la tingués continuïtat, i apuntava que en realitat, la consistència literària de l’escriptor es manifesta en la continuïtat de la seua obra. Ara, aquesta novel·la ja és una realitat i, doncs, les perspectives que anunciaven aquella primera publicació han començat a prendre forma en aquesta segona.

Comparteixo amb Armando Vericat l’interès per la Font de la Salut com a referent cultural i literari. Va participar amb la lectura de fragments de la seua primera novel·la en la ruta literària que hi vaig organitzar el setembre de 2012, arran de la publicació del llibre homònim de la mà de l’editorial Saldonar. També compartim l’interès pel patrimoni lingüístic de Traiguera, per les formes genuïnes d’expressió, que suposen una identitat i una determinada manera de viure; i per la seua incorporació al llenguatge literari, com correspon a la dinàmica pròpia de qualsevol cultura viva, en què la literatura s’alimenta del bagatge de la societat a què correspon. L’esforç per la construcció d’un llenguatge literari apte per reproduir el món del Maestrat, del nostre poble, per vehicular-lo artísticament i donar-li una via d’universalitat ens uneix en la nostra dedicació creativa.

Els anys salvatges de La Font de la Salut

Aquest divendres 15 establirem un diàleg entre memòria i literatura, entre records i imaginació, entre Els anys salvatges, de Xavier Vernetta, i La Font de la Salut. Segons l’escriptor de Vilanova i la Geltrú, es tracta de dues obres narratives sobre la importància dels racons de la memòria per afrontar el futur.

La Font de la Salut a Barcelona

La Font de la Salut a Barcelona, a set on Flickr. Fotografies de Jordi Peñarroja.

El dijous 2 de febrer vam fer la presentació de La Font de la Salut a Barcelona, a la llibreria Catalònia. És la segona vegada que hi presento llibre, de manera que ja m’hi sento com a casa. La llibreria Catalònia deu ser una de les més cèntriques de la ciutat, a tocar de la plaça de Catalunya. La sala dels Arcs és un espai acollidor, molt apropiat per a presentacions en què la distància entre qui presenta el llibre i qui hi assisteix pràcticament és immediata.
En aquesta ocasió, el temps no va acompanyar gaire. Vicenç Llorca, que havia de presentar el llibre, no hi va poder acudir. De totes maneres, ens va fer arribar la crítica que, al març, apareixerà a Serra d’Or perquè en fessem la lectura, com així va fer l’editor de Saldonar, Francesc Gil.
Ens hi van acompanyar els escriptors Xavier Vernetta, que acaba de publicar Els anys salvatges a la mateixa col·lecció Íntims, de Saldonar, Jordi Pijoan-López i Jordi Peñarroja, així com companys, amics i familiars. A més d’altres assistents que potser van venir per les crides a les xarxes socials fetes per l’editor, el presentador o jo mateix.
Un agraïment especial per a Jordi Peñarroja, experimentat fotògraf barceloní molt bon coneixedor dels pobles i la gent de la Ilercavònia, que va fer aquestes fotos.

Partida a La Jana

Per invitació de l’Associació Janenca de Cultura, vaig a parlar de Partida a La Jana (Baix Maestrat). Hi faig la presentació del llibre que m’ha servit, adaptada a cada situació, en presentacions anteriors. En aquest cas, faig referència expressa als llibres La Pastora. Del monte al mito, de José Calvo, i Donde nadie te encuentre, d’Alicia Giménez Barlett per cridar l’atenció sobre el fet que, amb aquestes aportacions, el personatge històric que va ser el guerriller de Vallibona està en curs d’esdevenir l’heroi més conegut de les comarques del nord valencià, pel fet que l’escriptora va obtenir-hi el premi Planeta i, tractant-se d’una escriptora internacional, segurament la seua novel·la i el personatge que tracta han d’arribar a ser coneguts al mateix nivell. D’alguna manera, doncs, la Tresot esdevé el paradigma d’un heroi universal a la recerca de la llibertat. M’agradaria pensar que Partida, que se situa en la mateixa temàtica, comparteix aquesta universalitat.

Presentació de La vall del miracle

Recorro al bloc per ordenar les idees que m’agradaria exposar aquest divendres 3, a Traiguera, en la presentació del llibre La vall del miracle d’Armando Vericat, en què participo.

Hi ha dues característiques que, d’entrada, no es poden més que comentar. En primer lloc, La vall del miracle va ser la novel·la guanyadora de la 27a edició del premi de novel·la Ribera d’Ebre que orgnaitza l’ajuntament de Vinebre i que està considerat el premi literari més rellevant de les Terres de l’Ebre. En aquesta ocasió, hi concorrien 31 originals, més que en cap altra edició, de manera que La vall del miracle s’hi va imposar encara amb major mèrit. Aquí, convé fer èmfasi en l’embranzida del moviment literari ebrenc, dels més dinàmics del panorama literari catalanoparlant. Com que personalment me’n considero participant, m’agrada pensar que Armando Vericat va passar, amb l’obtenció d’aquest premi, a formar-ne també part activa. Perquè és de recordar que la literatura ebrenca és un moviment transversal que no se circumscriu als límits administratius sinó que té la vocació d’estendre’s arreu de les comarques de l’antiga Ilercavònia, una continuïtat humana i social que comparteix, fins allà que és possible, una mateixa cultura. Armando Vericat entra amb molt bon peu en aquest panorama literari més immediat.

El misteri de «La nena de la clavellina»

Llegeixo El misteri de «La nena de la clavellina» de  Joan Sella, que ha escrit el segon volum de la col·lecció Íntims de l’editorial Saldonar de Barcelona. Això després de la presentació del llibre a Sitges, al palau Maricel. El palau Maricel mereix una visita per si mateix. Això, al llibre, Joan Sella ja ho diu molt bé, però fa falta remarcar-ho perquè no hi ha res com l’experiència per donar la raó al que diuen els llibres. I això malgrat el tancament temporal del museu i del contingu Cau Ferrat de Santiago Rusiñol, que segons em diu Roland Sierra estaran uns quants anys tancats per reformes. Això no obstant, la visita val igualment la pena. La zona de la Punta és aquell racó emblemàtic que tenen tots els pobles encara que s’hagen convertit en ciutats.