Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa

• 

Els Premis Ciutat de Benicarló constitueixen a dia d’avui la plataforma més potent de captació de talent literari i de difusió de la literatura del Maestrat i ocupen un lloc que es consolida en cada edició en el panorama dels premis literaris en llengua catalana, que, com és sabut, conformen en bona mesura la maquinària de reproducció de la literatura en aquesta llengua. Els Premis es dediquen a gèneres que defugen la convencionalitat del camps més trescats: la novel·la, la poesia i el teatre. Dedicats a l’àlbum infantil il·lustrat, la divulgació científica, la narrativa memorialística i la gastronomia, semblen cercar una diversificació en què l’editorial Onada ha anat obrint nínxols de producció.

Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa implica en bona mesura la consagració literària de la seua autora, Amàlia Roig, que disposava anteriorment de dos llibres publicats: Un viatge fora forat: entre el Delta de l’Ebre i les Columbretes i Xarxa prima, obres que cal adscriure al memorialisme, la no-ficció i l’autoficció, un territori literari propici per a una biografia del caire que té Alfred Giner Sorolla, que s’inscriu a la perfecció en l’univers literari de l’autora, fixat fermament en l’eix del seu poble natal: Vinaròs. El premi, doncs, és el reconeixement per una obra que suposa una fita sòlida en una dedicació de temps a la conformació literària d’un univers vinarossenc que l’autora, que ha viscut amb un peu a Sant Cugat del Vallès i l’altre al seu poble, reconstrueix per a una sensibilitat literària molt personal i, alhora, molt característica.

1 2

Fem un trio

Vaig conèixer Manel Joan i Arinyó a Benicarló (Baix Maestrat) el dia que vaig assistir al sopar de lliurament del VII Premi de Contes Alambor, el 1996. Jo hi anava com a guanyador del premi i no havia assistit mai a cap esdeveniment d’aquestes característiques en què el protagonista i jo mateix fossen la mateixa persona. Ell va emergir d’entre el magma de desconeguts tot presentant-se com a integrant del jurat que havia atorgat el premi i va formular una petició que ara no recordo exactament, que tenia a veure amb el jurat i amb un favor que jo li havia de fer arran de la seua decisió de donar-me el premi. Vaig picar com un pardalet. Era una broma i els integrants del jurat, amb ell d’agitador, se’n van riure tant com van poder. Jo vaig fer el meu paperot tan maldestrament com sabia i vaig agrair al jurat la seua decisió, que lògicament no sabia com entomar perquè era la primera vegada que em passava. En aquell sopar, Xulio Ricardo Trigo feia de speaker; Manel Garcia-Grau va llegir uns poemes només aixecant-se de la taula on era sopant, amb un abrandament sorprenent; Vicent Ventura va dir que per favor no li tornessen a fer més homenatges com el que se li retia en aquell acte; i Oriol Vergés va fer un parlament en qualitat d’escriptor del mes, el mecanisme que tenia la ILC de l’època per promocionar gent de la ploma. Com era tradició, el bisbe de Tortosa havia declinat la invitació de l’organització per assistir a l’acte.

A la convocatòria següent, vaig haver de participar en el jurat del premi en qualitat de guardonat de l’edició anterior. Manel Joan es va presentar a casa de Joan Gregori, on tenia lloc el contuberni, endiumenjat amb una americana blanca plena de lluentons no sé si dir a l’estil d’Elvis Presley, perquè de fet la intenció era més aviat New Way, però no sé si dient-ho així en tinc prou per explicar-me. El cas és que el seu aspecte intencionadament estrambòtic complenetava el fet de ser un bromista contumaç.

Un viatge fora forat

He llegit amb interès Un viatge fora forat d’Amàlia Roig, escriptora de Vinaròs que, com diríem al Maestrat, viu a la capital. I quan diem la capital donem per descomptat que es tracta de Barcelona, la nostra metròpoli. Això que tenim en comú: la residència a l’urbs i  el vincle inestroncable amb l’origen (“El meu destí és el meu origen“, que cantaven Orxata Sound System). El llibre és el número 4 de la col·lecció Narratives d’Onada, que el va publicar al 2009.

El subtítol Entre el Delta i les Columbretes ja apunta a la coberta el sentit del viatge. Es tracta d’un viatge al país de la Ilercavònia, aquell territori mental de la continuïtat central dels Països Catalans, contradictori en la seua unitat fragmentària. Malgrat els referents marítims, l’itinerari que descriuen els 21 capítols s’endinsa fins a Tortosa i Morella, indefugibles en qualsevol visió de conjunt que aspire a tindre fonament. Se m’escapa l’expressió del títol “fora forat”. No la trobo en cap diccionari i barrino si deu ser un ús comú del topònim Fora Forat, conegut actualment sobretot per donar nom a una de les platges més concorregudes de Vinaròs, i antigament al barri de Sant Pere, que hi havia des d’antic fora murada, habitat per pescadors. La preposició, lexicalitzada en el topònim, va acabar donant nom també als habitats: forinyo. Aquí, doncs, “fora forat” fa esment amb originalitat a aquest viatge fora del forat, del cau que constitueix la llar més pròpiament local.

Diari d’hivern

Després de tenir-lo mig any a la tauleta de nit, per circumstàncies que no vénen al cas, llegeixo Diari d’hivern de Paul Auster. Ja em perdonarà qui siga més lector i seguisca més les tendències del mercat literari, si encara se’l pot anomenar d’aquesta manera, però és el primer llibre que llegeixo d’aquest autor. Potser no siga l’últim, després de la lectura que n’he fet. En tot cas, l’itinerari del lector és sempre apassionant perquè respon al que és, després de tot, l’itinerari vital.

Tinc l’agradable sorpresa que no es tracta d’una obra de ficció, sinó d’un dietari en el qual l’autor de Nova York escriu sobre si mateix. I amb una intenció bastant explícita: fer balanç literari de la seua pròpia vida en el moment que ell mateix sent que entra en aquest “hivern” de l’existència que és la vellesa.  Així d’entrada, em remet de seguida a Res a témer de Julian Barnes, que vaig llegir fa un temps per iniciar-me en el gènere de la no-ficcio. Doncs heus aquí que m’hi torno a trobar una altra mostra de primer ordre, i ben actual. Desconec si el fet de no haver-ne llegit res abans, d’Auster, representa una influència o altra. El cas és que, pel que diu al llibre, me’n formo una imatge més determinada pel que diu en aquest llibre que pel que haja pogut escriure, òbviament, o del que haja pogut sentir-ne dir.

Així doncs, l’escriptor d’èxit, se m’apareix com una persona normal, de família de jueus arribats als Estats Units a començaments del segle XX, procedents de l’Europa de l’Est, de classe social modesta, que té una vida determinada pel fet de dedicar-se a la creació literària i els estudis literaris com una decantació personal inevitable, que va amb la seua manera de ser i de viure. Tret de la seua dedicació a l’escriptura, ell mateix ja s’encarrega de definir de bon començament l’especificitat de la seua trajectòria vital, que ve a resumir-se en el primer paràgraf del llibre:

Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona del món a qui cap d’aquestes coses no passaran mai, i llavors, una per una, et comencen a passar totes, de la mateixa manera que passen a tothom

i per la citació de la contraportada, que encapçala la novel·la Anna Karènina:

Totes les famílies felices s’assemblen. Les dissortades, cada una ho és a la seva manera

La Font de la Salut a Vinaròs

 

Vídeo de VinaròsNews de la presentació deLa Font de la Salut a la llibreria Obreda de Vinaròs. 2 de març de 2012.

La Font de la Salut

Aquesta setmana ha sortit a la venda La Font de la Salut. com que en sóc l’autor, n’hauré de dir alguna cosa en aquest bloc, que tinc una mica abandonat entre unes coses i altres pràcticament des de l’estiu, tot i que hi he anat afegint alguns articles escadussers. Les coses unes i altres són, a més de la promoció del llibre, unes correccions inacabables que són com picar pedra a la pedrera; la lectura de La Pastora, del monte al mito, un llibre a cavall entre el periodisme i la història, que parla del meu tema recurrent dels maquis; la presentació d’una comunicació al III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la diòcesi de Tortosa, titulada “Els expedients de responsabilitats polítiques de Traiguera”, feliçment presentada aquest divendres 25; l’escriptura d’un relat per a un llibre col·lectiu de l’associació El Pont, que per a més inri coordino; i altres tantes tasques de manteniment de blocs i bloquets.

Ho diré amb tota sinceritat i així cadascú ja sap a què atenir-se. Facebook és pareix una xarxa social per a l’expansió de la personalitat. Certament es pot utilitzar d’aquesta manera i és emocionant deixar-se portar per les publicacions de les amistats i per les pròpies. Però sobretot és una màquina perfecta de difusió d’idees, iniciatives i complicitats.

La mestra

El llibre m’arriba per donació, procedent d’un acte d’Escola Valenciana i, com tantes altres coses de la història recent dels valencians, m’és presentat com el llibre que potser ho explica tot, d’aquesta història recent. Que explica quina ha estat la dinàmica de les coses en aquesta història recent i de quina manera l’educació ha estat part sensible, angular en aquesta història, com hi ha incidit la dinàmica de la societat i com, des de l’educació s’hi ha tractat d’incidir, fins a quin punt. Un llibre i una història que desconeixia per complet.

L’autor, Víctor Labrado, és alhora testimoni dels fets que narra i intenta adaptar-se al seguiment més estricte d’aquest testimoniatge. Va participar en primera persona en bona part dels fets narrats i complementa el seu record amb materials orals d’altres protagonistes i amb documentació de diversos tipus. Fa, doncs, una crònica dels fets.

Persèpolis

Llegeixo amb rapidesa les més de 350 pàgines del còmic Persèpolis de Marjane Satrapi. Del còmic ja en tenia notícia i fins i tot havia arribat a llegir parcialment Brodats, que és una obra posterior de la mateixa autora, centrada en la feminitat vista des del punt de vista cultural singular de la seua autora. Sens dubte es tracta d’una lectura molt oportuna, que coincideix amb la insurrecció social que estan vivint alguns països nord-africans del que a Occident identifiquem com a països musulmans sense gaires més distincions.

El llibre està basat en els records d’infantesa i joventut de la mateixa dibuixant, nascuda a l’Iran el 1970 en una família benestant de tendència progressista, contrària al xa i als americans que l’havien posat al poder mitjançant un cop d’estat, aquella metodologia que les Estats Units aplicava durant la guerra freda per assegurar-se el domini imperialista de diverses parts del món, aquelles en què hi havia perill que la gent i els estats canviessen d’òrbita i es fessen amics de la Unió Soviètica. Pinochet és un exemple d’aquesta manera de fer. A Espanya aquesta faena bruta se la van poder estalviar perquè ja estava feta des d’abans d’acabar la II Guerra Mundial.

Kafka [for beginners]

Un dia a la llibreria Laie del CCCB hi veig aquest llibre. Com que per coses de faena he de dedicar atenció a la cosa del llibre il·lustrat, al llenguatge visual envasat en suport paper, en convivència amb el text, l’acabo comprant. De totes maneres, la raó principal de comprar-lo no és aquesta. El primer que em crida l’atenció és el personatge protagonista. El llibre és com una biografia il·lustrada de Franz Kafka i Kafka forma part dels meus referents literaris. En el passat, també li vaig dedicar atenció. De fet, vaig començar per Kafka en l’ocupació que tinc ara. La cosa era les matamorfosis. Doncs bé: Kafka continua atraient-me encara que passe el temps. En fullejar el llibre, abans de comprar-lo, m’alegra comprovar la intuinció que em genera la portada que l’autor de les il·lustracions és el mateix de The Faboulus Furry Freak Brothers, historietes que llegia fa uns quants anys a Makoki. Es tracta de l’estatunidenc Robert Crumb, i recuperar l’estètica del dibuix de Crumb, en què la ratlla ompli tot l’espai dibuixat, amb aquells personatges estàndards de volums reconexibles, especialment els femenins, em va semblar una oportunitat que no podia deixar passar.

Piltrafilla

Finalment, he acabat llegint Piltrafilla, del nord-americà Jeffrey Brown, a qui no coneixia ni poc ni molt. El llibre va arribar-me del darrer Saló del Còmic de Barcelona, està editat per La Cúpula en castellà i és un engendre bastant atípic en relació al format de còmic a què jo almenys estava acostumat, ja que és un llibre de vinyetes, sis per pàgina i a una sola tinta, d’aspecte bastant rudimentari, en què l’autor narra episodis de la seua vida. És, doncs, un còmic autobiogràfic.

Per començar, la simplicitat del dibuix em fa pensar en Shin Xan, ninot igualment simple de traç, a causa de la limitació pressupostària amb què es portava a terme. Això no obstant, les similituds estètiques entre tots dos invents s’acaba aquí.