El llibre m’arriba per donació, procedent d’un acte d’Escola Valenciana i, com tantes altres coses de la història recent dels valencians, m’és presentat com el llibre que potser ho explica tot, d’aquesta història recent. Que explica quina ha estat la dinàmica de les coses en aquesta història recent i de quina manera l’educació ha estat part sensible, angular en aquesta història, com hi ha incidit la dinàmica de la societat i com, des de l’educació s’hi ha tractat d’incidir, fins a quin punt. Un llibre i una història que desconeixia per complet.
L’autor, Víctor Labrado, és alhora testimoni dels fets que narra i intenta adaptar-se al seguiment més estricte d’aquest testimoniatge. Va participar en primera persona en bona part dels fets narrats i complementa el seu record amb materials orals d’altres protagonistes i amb documentació de diversos tipus. Fa, doncs, una crònica dels fets. No és pretensió de l’autor que siga un text elaborat des d’un punt de vista objectiu, perquè fer-ho d’aquesta manera suposaria transcendir al terreny de la disciplina històrica, i encara així la manca de distanciació respecte de l’objecte estudiat suposaria un entrebanc gran per a un tal intent. Labrado és amic dels protagonistes dels fets narrats: Marifé Arroyo, la mestra, i el seu marit Josep Piera, escriptor.
Aquesta parella, sobretot ella, van intentar introduir l’ensenyament en valencià a l’escola de Barx (Safor), a partir de 1974. Entre aquell any i 1982, quan Marifé canvia de destinació, té lloc a Barx una pugna pel model d’educació que és alhora la pugna per la fixació dels paràmetres sociopolítics del País Valencià de la democràcia actual. Una pugna per la definció de les característiques de les relacions socials i polítiques dels valencians. No cal dir, també, que el relat del llibre és una part de la batalla de València a escala local. De la mateixa manera que el 1979 piquets de blavers van aturar a Traiguera la volta en carro als Països Catalans, per posar un exemple d’aquesta escala local, a Barx hi va haver un intent de la mestra Marifé Arroyo per implantar-hi l’ensenyament en valencià, i una involució de caire polític per impedir-ho. Una involució que responia al pensament comuncament acceptat per la majoria social dels valencians, perfectament descriptible com a diglòssia, que la llengua que han d’aprendre els infants és el castellà, que és la llengua que els ha d’ajudar a sortir-se’n en la seua vida adulta. I ho dic en present perquè, substancialment, encara que els paràmetres hagen evolucionat en aquest temps, el pensament continua sent majoritari. Pot ser un pensament induït, banal, ni tan sols explicit, però em penso que és el predominant.
D’aquesta manera, el llibre desgrana com i per quins mitjans la involució del blaverisme va operar en la societat del moment per desvirtuar la proposta de redreçament nacional que representava, en aquest cas concret, l’acció docent d’una mestra, d’una escola de poble. En aquest sentit, és un llibre recomanable per a totes aquelles persones que no entenen la dinàmica sociopolítica valenciana, que no entenen com els corruptes poden guanyar eleccions per majoria absoluta. Encara més. Tot i que en el llibre només hi aparega de manera relativament puntual cap al final, com a element desllorigador, també és un molt bon exemple per entendre quin és el paper de l’estat espanyol en aquest panorama nacional valencià. Fins a quin punt el colonialisme centralista s’espolsa els problemes interns dels valencians amb si mateixos a fi de mantenir un statu quo encetat el 1707, amb la batalla d’Almansa.
Després, evidentment, hi ha el caràcter heroic que, al capdavall, adquireix Marifé Arroyo en la seua lluita dramàtica per renovar una educació, per modernitzar una educació a partir de la implantació de la llengua pròpia dels educands. Això és així per la seua condició de castellanoparlant i per l’esforç de penetració social que va portar a terme en aquexia dècada dels 70, tan plena de canvis, de promeses a mig realitzar i de resistències reactives. Uns anys de lluita, en què tot estava per fer i tot era possible, com deia el poeta. Marifé Arroyo ho va intentar. Això és el que, després de tot, importa. El seu esforç és avui un referent, un model, un símbol per als qui, com ella, continuen intentant-ho dia rere dia. La seua lluita a l’escola de Barx, que Víctor Labrado recull en la seua crònica, és una fita en el camí de la història que un dia ha de contar com hi ha hagut dins el col·lectiu docent valencià una idea clara i determinada de cap a on caminar, de cap a on orientar l’educació, de quins són els paràmetres correctes que pressuposa el marc polític. I una evidència de fins a quin punt la perversió d’aquests paràmetres ha abocat el país a la situació actual siga dit de passada en aquests dies d’interinatge a la presidència de la Generalitat.
Encara hi ha una altra dimensió a comentar del que refereix Víctor Labrado. Després de tot, en aquella època jo era un escolar d’EGB, a l’escola de Traiguera i, encara que siga per comparació, resulta invitable establir-hi paral·lelismes. Contràriament al de Barx, el de Traiguera era un centre de concentració de pobles veïns i la població escolar hi era nombrosa com mai ho ha tornat a ser. Mai no hi vaig sentir a parlar d’introduir el valencià com a llengua de l’escola, ni per part de cap mestre ni per part de les famílies. Cosa que es pot relacionar amb el bipartidisme perfecte que sempre ha regit la vida política local. Això era així malgrat que la majoria de mestres foren catalanoparlants i, de fet, feren les classes barrejant català i castellà sense cap problema. Ni encara després de l’aprovació de la constitució espanyola vaig sentir-ne parlar. En conseqüència, en aquella època, no hi vam aprendre ni un borrall de valencià, relegat a la condició de patués que havia adquirit històricament. La introducció de l’escola en valencià va ser posterior, ja als anys 80, i no va estar exempta de tensions dins del col·lectiu docent, sense arribar als extrems que relata Víctor Labrado.
Després de tot, aquest és un llibre d’un valenciansime pur, d’aquells que el blaverisme voldria que no s’hagueren escrit mai i que farà com si mai no s’hagueren escrit, seguint la seua estratègia invisibilitzadora. Per això és un llibre carregat de futur. Dels que un dia explicaran com es va produir la situació actual i per què es va acabar superant.
TRITICÀRIA 