Topografia personal de l’arròs

Tot va començar el dia que ma mare va donar-me el paelló. Fins aleshores, ho havia ignorat tot sobre l’arròs, però el fet d’anar-me’n a viure a un pis d’estudiants canviava les coses de dalt a baix. De no saber res a haver d’aprendre’n la tècnica a base d’una recepta memoritzada i la pràctica de l’assaig-error. Els ingredients eren cosa de la supervivència. Vull dir de fer servir el que tens a mà. 

Més avant, quan la tècnica aplicada per defecte s’havia demostrat d’èxit progressiu però una mica erràtic, vaig adquirir Arrossos i paelles, de Lourdes March, un llibre que durant molt de temps ha estat per a mi com la bíblia de l’arròs. Ara acabo de saber que Lourdes March no és, com em pensava, una versió pretèrita de l’àvia Remei, sinó una periodista radiofònica que va fer la versió original El libro de la paella y de los arroces  com n’ha fet altres tants de títol susceptible de suspicàcia. El que ens pensem que és autèntic, doncs, sol escapar-se sovint a la capacitat real de comprovació. I això no obstant, el llibre és una mina, tant de receptes com d’informació al voltant de la menja.

Amb el reviscolament de la identitat valenciana i l’arribada d’Internet, vaig conèixer La cuina valenciana, una web 1.0 de les primeres que van córrer per l’esfera catalanoparlant, que llavors anomenàvem catosfera, elaborada per Vicent Baldoví des de la Universitat de València amb textos del Martí Domínguez avi extrets d’Els nostres menjars (1978). Glòria a l’arròs a banda, la recepta del qual vaig finalment poder contrastar en aquesta font de primera mà. I ara que hi som, confesso no haver-me interessat mai gaire per la recepta de la paella valenciana canònica. Hi ha molt d’integrista d’aquesta variant, que en postula un abast campanaril, recalcitrant, com si les altres variants no tingueren dret a compartir el gentilici. La discussió sobre aquest cànon, doncs, és enconada i dura sempre fins que els comensals abandonen les paraules per passar als fets. Molt bé: l’extensió de la paella com a plat arriba fins a la Provença i afortunadament no tots els habitants d’aquesta banda de la Mediterrània s’hi posen tantes pedres al fetge.

Ja està clar que l’arròs, en aquestes latituds, suscita passions i dóna lloc als tòpics més mastegats, per això va deixar-me ben descol·locat que el cuiner Rafael Gauxachs, de la Casa dels Capellans de Traiguera, em fes descobrir l’arròs de barraca, segurament una recepta de la seua família, de la qual no havia sentit a parlar mai abans que col·laboràrem en La cuina de Traiguera, en què la fotografia esplèndida d’aquest plat ocupa la portada. La ruralitat que transmet, el seu caràcter estrictament tradicional, deslligat de l’estandardització culinària dels supermercats i de les parides innovadores, fan d’aquest plat un digne representant del sentit profund que té l’arròs en la nostra cuina i en la nostra societat: un menjar d’una versatilitat a prova de variacions i adaptacions.

Rebutgem la paella prefabricada per a turistes, però ja voldríem per a aquesta manera de cuinar l’arròs la projecció internacional d’altres invents com la pizza, un menjar també d’origen popular. Purisme i arròs no quadren. Deixeu-me un paelló, la resta corre a càrrec de la creativitat.

Escrit amb motiu de la trobada del grup Fato i lletres al Poble Nou del Delta. 10 de juny de 2017.

Cròniques des de l’infern

Què és pitjor, la República Democràtica Alemanya dels anys 70 i 80 o la Grècia de començaments del segle XXI? En quin país es deu haver viscut pitjor, tenint en compte que la tragèdia grega encara dura. Totes dues situacions, decrèpites i persecutòries semblen haver-se combinat en el País Valencià de la crisi de la bombolla immobiliària i la corrupció política que, també, encara dura. A l’RDA, la crisi econòmica i unes condicions de vida espartanes en què l’individu era un subjecte a espiar, a perseguir, pels aparells policials del règim comunista, una societat desesperada dels barrots de la història clamava per saltar el mur. A Grècia, les mentides i el descontrol d’un règim democràtic i tanmateix confessional van abocar la societat a la bancarrota econòmica, moral i social. L’anorreament de l’estat del benestar ha causat un empobriment que costarà molt de superar.

Doncs en certa manera les condicions descrites per a l’RDA i Grècia es reprodueixen actualment al País Valencià. La patacada econòmica és de pronòstic reservat. L’administració pública valenciana està contra les cordes econòmicament i política. La televisió pública, com a Grècia, va desaparèixer. Finalment, la bel·ligerància catalanòfoba dels sectors socials valencians que aquests anys han tingut la quota del poder autonòmic ha ofegat una cultura pròpia moderna, dinàmica i posada al dia.  Tot hi pareix de cartó-pedra, a punt per ser cremat.

Aquest és el paisatge que Manel Alonso descriu a Cròniques des de l’infern.

Noves glòries a Espanya

M’he pres un temps per llegir Noves glòries a Espanya de Vicent Flor, sociòleg de València. Per si hi ha d’haver cap dubte per al lector poc o molt despistat, el subtítol del llibre, que remet a la tesi doctoral de la qual és publicació, és “Anticatalanisme i identitat valenciana”. El llibre va aparèixer el 2011 i l’he tingut un any a la lleixa esperant. Fa poc, vaig llegir del mateix autor, amb qui he contactat via xarxes socials, que n’ha fet 44 presentacions arreu del territori valencià, que ja és un nombre molt considerable de presentacions tenint en compte el recorregut temporal. Potser la presentació més sonada, deu haver estat la que va tenir lloc a València mateix, sabotejada pel GAV perquè no hi faltés cap dels ingredients que han caracteritzat i continuen caracteritzant l’activisme anticatalanista al País Valencià, és a dir el blaverisme. Va ser d’aquesta manera que l’estudi del professor Flor va passar a formar part de la història política d’agressivitat que caracteritza les relacions de poder en la societat valenciana del darrer mig segle.

La instauració del franquisme al País Valencià

Després del temps que vaig dedicar a la consultoria de TFC de Memòria en clau de present, de la llicenciatura d’Humanitats a la UOC, que comptava amb la direcció de Joan Fuster Sobrepere, va quedar-me’n el pòsit acadèmic i personal per la recerca històrica, vessant cap al qual va orientar el professor Fuster aquesta especialitat de TFC. Aquesta orientació decididament historicista va decantar-me per l’interès particular que tenia i continuo tenint per la història local de Traiguera al segle XX. De fet, aquest aspecte concret se’m va quedar al tinter en realitzar la web Imatge de Traiguera, producte del meu propi TFC, a la qual vaig dedicar alguns esforços de recerca un cop enllestits els estudis d’Humanitats i mentrestant no vaig començar a treballar-hi com a consultor. Això com a col·laborador del grup de recerca Òliba de la UOC, que aleshores coordinava Cèsar Carreras. El resultat és l’exposició virtual Imatge de Traiguera, memòria visual del segle XX. En aquesta exposició, justament, hi ha seccions dedicades a la fotografia antiga que recull aspectes diferents de la vida social de Traiguera al segle XX. N’hi ha un que està buit, el dedicat específicament a la vida institucional, de contingut declaradament polític. Es veritat que hauria pogut refondre les informacions a l’abast i incorporar aquelles imatges que tenia recollides i que coneixia que fan referència. Això no obstant, tenint en compte l'”estat de la qüestió”, vaig decidir-me per portar a terme algunes recerques parcials que aportessen informacions al voltant de llacunes que hi ha en la historiografia local.
D’aquesta manera vaig començar una recerca de llarga durada en la qual van apareixent estudis d’àmbit més ampli que van conformant un marc teòric i de dades des del qual es pot interpretar parcialment la informació disponible sobre la realitat històrica local, de manera que se’n poden anar conformant aportacions igualment específiques sobre aspectes i etapes concrets. Un exemple d’això és la comunicació que vaig presentar al III Congrés Cultura i Territori a les comarques de la diòcesi de Tortosa, que va tenir lloc a Vinaròs, al 2011, dedicada als expedients de responsabilitats polítiques de Traiguera, intruïts entre 1939 i 1952, majoritàriament.
Sens dubte, aquesta petita recerca no va esgotar la temàtica del franquisme local, sobre la qual s’han anat produint algunes novetats interessants relacionades amb l’accés a dades noves sobre el primer franquisme. Ans al contrari, ve a ser la porta d’entrada en una línia de recerca local que, sobretot per les carcaterístiques de la transmissió de la documentació que podria bastir un estudi al detall, resulta molt complicada i lenta.
Pel que fa als estudis, La instauració del franquisme al País Valencià d’Andreu Ginés i Sànchez va cridar-me l’atenció per fixar l’objecte d’estudi en els primers moments de la instauració del règim franquista, entre 1938 i 1942, i per dedicar a la província de Castelló.

Els secrets de Meissen

Arran de la ruta literària de La Font de la Salut, que vam portar a terme el 8 de setembre passat, vaig aplegar tots els llibres a l’abast que van servir-me per escriure el meu. Es tractava que els participants en la ruta tingueren l’oportunitat de tenir-los a les mans, de conèixer-los i parlar-ne. Entre aquests títols hi ha Els secrets de Meissen, de Josep Palomero.
Aquesta novel·la, XLI Premi València de Literatutra (1993), va ser portada uns anys més tard a la pantalla. Un dels escenaris en què es va rodar és justament el santuari de la Font de la Salut, en què es representava la fàbrica ceràmica que el comte d’Aranda va tenir realment a l’Alcora. Per aquesta vinculació, vaig decidir parlar-ne també al llibre, tot i que la novel·la no hi fa cap referència directa. Això no obstant, l’ambientació a la segona meitat del segle XVIII i el bon gust de l’autor ofereix una visió molt interessant del País Valencià de l’època.
L’argument pren com a punt de partida documents històrics que fan referència a la introducció a l’Alcora d’aquell temps de tècniques ceràmiques innovadores procedents d’Alemanya.