Res no és personal

Preparant l’edició de 2018 de l’Estiu Literari al Maestrat, se’m va suggerir la possibilitat d’incloure el títol Res no és personal com a llibre del club de lectura. El fet que es tractés d’un llibre de poesia que havia de ser novetat editorial i, sobretot, que Joan Elies Adell en fos l’autor, va determinar la tria d’aqueix any. Joan Elies Adell, vinarossenc que recordo dels temps remots dels premis Alambor, a on vam coincidir per primera vegada, va ser inclòs en l’antologia Imparables (2004), grup literari generacional que va ocupar l’estrada a començaments de segle.  És a dir que el club de lectura va permetre’s el luxe de comptar amb un poeta de primera línia. Oimés quan pocs mesos més tard va ser nomenat director de la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser una sort de conjuntura, ja que al març de 2019 va deixar el càrrec.

Res no és personal, per tant, és un llibre escrit abans del pas per la direcció de la ILC i molt lligat a la circumstància vital del poeta. Ja fa temps, la vida va portar Joan Elies Adell a treballar a l’Alguer per a la Generalitat de Catalunya i a la ciutat catalana de Sardenya va quedar-se a viure. Resseguint la tònica de llibres anteriors com Escandall (2014) o La degradació natural dels objectes (2004), el poeta transita per la revisió de l’itinerari vital del seu propi jo poètic. Escrit en tres parts, Res no és personal és un llarg poema escrit en tirades de versos octosíl·labs sense rima, unes característiques formals idònies per al to narratiu d’un discurs en primera persona en què el títol i les citacions inicials juguen amb l’equívoc que, de fet, tot pot considerar-se íntimament imbricat a la persona i, doncs, totes les persones, sense distinció ni matís, comparteixen l’experiència vital de l’existència. 

La Tercera Illa

Massa sovint,  s’obliden els contorns dels Països Catalans a l’hora de parlar de cultura i literatura en llengua catalana. És clar que, en els paràmetres actuals de la globalització, potser alguns esquemes clàssics, assentats en criteris geogràfics o geopolítics, han estat sobrepassats pels fluxos d’informació generats no pas per allò que tal vegada idílicament hom anomenava societat del coneixement, sinó més prompte pel que avui solem anomenar xarxes socials per simplificar. Això no trau que la contumàcia del negacionisme que persegueix ara com fa tant de temps l’anihilació de segons quins grups nacionals, s’encomane a qui se suposa que ho hauria de tenir en compte. En qualsevol cas, la pervivència atzarosa de la llengua catalana i doncs del grup nacional que aquesta llengua diferencia dels altres al llarg de l’època contemporània ha donat lloc al fenomen de l’Alguer catalanoparlant, una realitat que a hores d’ara segurament tan sols compta per al pancatalanisme cultural que continua militant en la vella idea fusteriana dels Països Catalans. Vet-ho aquí.

Joan-Elies Adell, l’editorial Saldonar i l’algueresisme van donar a llum el 2013 La Tercera Illa, una antologia poètica dels poetes algueresos contemporanis. El subtítol resa “Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013)”.

Versos contra la violència

Els dies 7 i 8 d’octubre de 2017 van tenir lloc a Sant Carles de la Ràpita i Roquetes respectivament els dos primers actes de “Versos contra la violència”, una iniciativa relacionada amb el col·lectiu diLLUMS d’Arts al Forn, que s’aplega a Tortosa mensualment i està constituït sobretot per gent de la lletra escrita. Aquests actes volien ser una resposta des de la creació artística a les agressions que van tenir lloc en aquests pobles l’1O, el dia del referèndum d’autodeterminació, per part de la Guàrdia Civil, i van consistir en la lectura pública de creacions poètiques.

Aquests actes van donar lloc a un moviment que es va anar estenent com una taca d’oli per altres pobles i ciutats de les Terres de l’Ebre i de més enllà, en què es mostrava la solidaritat amb les víctimes de la violència de l’1O. A finals de 2017 va aparèixer la iniciativa de convertir tots aquells versos contra la violència en un llibre. En aquell moment, vaig rebre la invitació de Jesús M. Tibau, un dels impulsors de la iniciativa, per aportar el meu escrit al volum.

Quadern dels torsimanys / Cuaderno de los trujimanes

Això és que l’estiu passat de 2012, Manel Alonso, després de publicar Quadern dels torsimanys / Cuaderno de los trujimanes, per donar promoció a la seua tasca literària, va proposar via xarxes socials que faria arribar un exemplar del llibre a qui li enviés una imatge d’un lloc qualsevol que s’anomenés Pouet, que és el nom literari que ell empra per projectar tot el seu mon a cavall de la memòria i la imaginació, i que es correspon, en aquesta banda de l’espill, amb el seu Puçol natal, a l’Horta de València. Seguidor com sóc de la seua activitat literària des que vaig conèixer-lo a la jornada literària de Cornudella de Montsant que organitza Jesús M. Tibau, en l’edició de 2010, i tenint en compte que era a Xert passant part de l’estiu, se’m va acudir d’enviar-li una imatge d’El Pouet, aquell tros familiar del carrer del Camí Nou, que té aquella porta tan senzilla i alhora tan característica, tan nostra.

Així és que em va arribar a casa l’exemplar promès, editat per Germania, d’Alzira, que com a edició d’un llibre de poesia comparteix el bon gust per les formes de les millors edicions de poesia. El llibre és un recorregut per la trajectòria creativa de l’autor en aquest gènere, amb poemes extrets de llibres anteriors o bé publicats en volums col·lectius, entre 2002 i 2012, que segueix la pràctica encetada en el volum Les hores rehabilitades, llibre aparegut el 2002 que recull la trajectòria poètica de l’autor des dels seus inicis, al 1986, fins aleshores.

València de Vicent Andrés Estellés

Aquest dissabte cinc vaig a València a l’exposició Cronista de records i esperances que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha organitzat al centre del Carme. Volia veure l’exposició en la seua ubicació original, abans que no comence el periple que l’ha de dur arreu del territori valencià, de moment. El fet que Josep Palomero en siga el comissari i que en parléssem quan la idea s’anava a convertir en realitat m’empeny la curiositat per veure quin ha estat el resultat final. Això dels anys commemoratius suposen un esforç que segurament d’una altra manera no es faria. Ja som al 2013 i l’exposició anuncia que Estellés és l’escriptor de l’any 2012. En realitat, la commemoració deu haver servit per produir l’exposició, cosa que ja val per si sola la pena. Per si fos poc, recordo que darrerament aprofito les vacances de Nadal per fer una escapada a la ciutat. La primera vegada que hi vaig anar, al 2008, va ser exactament el mateix dia de la cavalcada de Reis. El que m’interessa de la ciutat, la seua part més característica, sempre resulta sorprenent per al visitant.

Elogi del piventó segons Vicent Andrés Estellés

El piventó, pimentó, primentó, pebre, pebrera o pebrot és una hortalissa cara a l’imaginari de Vicent Andrés Estellés. El poema «res no m’agrada tant» n’és la mostra més superlativa, d’aquest gust. Certament, el piventó no és, a dia d’avui, cap fruita exòtica que faça pensar en poders afrodisíacs ni coses per l’estil. El piventó és una hortalissa criada a manta als  horts valencians, molts dels quals avui s’han convertit en urbanitzacions o simplement s’han ermat després de no poder resistir la competència de sistemes de producció més industrialitzats. Recordo que quan els meus pares van convertir en regadiu un tros d’oliveres que tenien vora la carretera CV-11, el que antigament va ser el camí ral de Tortosa,  una de les primeres plantades que van fer va ser de piventoneres. La piventonera és una planta fràgil, de branques rígides i trencadisses, amb fulles amples, verdíssimes, que no sol passar del mig metre d’altura. En proporció amb la poca cosa que és, produeix uns fruits molt grossos si parlem del piventó morrongo, que és com anomenem familiarment el pebrot roig, el més característic que ofereix el mercat. També són igualment grossos, molt allargats, els piventons italians, encara que de polpa bastant més estreta. La diferència de gust és prou perceptible: el morrongo té una molla dolça, mentre que l’italià posseeix una amargor que no sé per què me’l fa considerar de gust més oriental.

m’he estimat molt la vida

Aquest divendres 15 d’abril al vespre sóc a Castellbisbal (Vallès Occidental) a parlar sobre Vicent Andrés Estellés per al col·lectiu Capbreu, una colla de gent de cultura que dediquen anualment unes jornades a la poseia. Aquest any li ha tocat al poeta de Burjassot. Me n’arriba el contacte via rodonors invictes i les seues connexions principatines. Al final, s’ha confirmat l’actuació de Pau Alabajos després de la meua xerrada.

Fet un cop d’ull al programa d’actes, centrats en la lectura i interpretació de poemes d’Estellés, opto per parlar de la seua vida i il·lustrar-ho amb textos que hi fan referència, trets del dossier didàctic que vaig elaborar fa un temps i que resulta ser una mina. La tesi és que el coneixement de la vida, l’aproximació a les coordenades de l’existència d’Estellés, és indispensable per entendre’n la poesia. El raonament resulta d’un positivisme que tomba però, tractant-se de l’home de Burjassot, serveix per introduir el públic en l’experiència estellesiana. Perquè, al capdavall, el mateix poeta va fer aquest plantejament d’arrelament insubornable a la terra i al temps que li va tocar viure.

A contraveu

Escolto A contraveu de Miquel Pujadó, que és la seua darrera producció discogràfica, si encara es pot parlar en aquests termes. Com que darrerament, d’una manera o altra m’he anat trobant amb la seua veu i la seua cançó, m’hi he acabat familiaritzant. Reconec que no el coneixia fa tan sols cinc anys, quan la seua trajectòria artística ja era més que dilatada. La seua dedicació compil·latòria de la música en català i les seues col·laboracions a Serra d’Or el fan un expert de la cançó. Un expert que artísticament entronca amb la font de la cançó francesa de la segona meitat del segle XX, que és, després de tot, l’origen del corrent cultural que un dia es va dir Nova Cançó i que, a empentes i rodolons, arriba fins a l’actualitat. De la Nova Cançó com a moviment cultural, a internet, no se’n troba gaire cosa i és de notar com l’eclosió d’una nova cultura popular catalana al darrer tram del segle XX va ser engolida per altres formes de procedència diferent. En aquest sentit, es veu que hi ha tot un seguit de tendències culturals, mediàtiques, artístiques, que treballen en el sentit oposat a la difusió d’una cultura catalana popular i moderna. És la influència anglosaxona i és la presència abassegadora dels productes culturals espanyols circulant per un mercat fet a mida, en què aquests productes tenen tots els avantatges promocionals. Paral·lelament, hi ha la vitalitat de la cultura catalana, inassequible al desànim i la precarietat en què perviu, perdent adhesions i llençols a cada bugada i tanmateix obsedida a perseverar.

Record de José Antonio Labordeta

Devia ser per la primavera de 1984. Jo cursava tercer de batxillerat a la Laboral de Tarragona. Aquell any, els ganàpies de tercer vam tenir la pensada de marxar d’excursió a final de curs. La cosa anava per classes, és a dir, cada classe organitzava el seu propi viatge. Els de lletres per una banda i els de ciències per l’altra. Jo era a la de lletres i a Nadal ja havíem venut una loteria amb més il·lusió que estratègia. La cosa no ens havia anat malament i, al capdavall, vam arribar a materialitzar l’excursió, amb penes i treballs, gràcies a una loteria que van vendre més dels qui van acabar anant de viatge. Els de ciències, contra el que puga imposar el tòpic, anaven més a la babalà i algú els va col·locar l’organització d’una actuació musical al mateix paraninf de la Laboral. La Universitat Laboral, que en aquella època havia deixat de dir-se Universidad Laboral Francisco Franco i es deia d’una altra manera, tenia un paraninf estratosfèric amb més de mil localitats. Això no obstant, hi havia ocasions en què s’omplia, ja que la població estudiantil interna sola n’érem uns 1200.

Vicent Andrés Estellés revisitat

Amb motiu del natalici de Vicent Andrés Estellés, que va nàixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924, i com a homenatge blocaire a la seua figura d’escriptor, reproduïsc ací alguns texts seus que vaig seleccionar per a la redacció del dossier didàctic d’El Gust per la Lectura i que no formen part de l’antologia darrera destinada a l’estudi de la seua obra poètica.

Els texts poden llegir-se seguint un fil temàtic que comença amb la trajectòria vitaldel poeta, continua amb els referents de la seua poesia, i revisita alguns dels grans temes que va tractar: els orígens, la consciència civil, la mort i l’amor. Si algun d’aquests texts servix per ser llegit en alguns dels sopars d’homenatge que se li dedicaran aquests primers dies de setembre, podré donar-me per satisfet.