Elogi del piventó segons Vicent Andrés Estellés

El piventó, pimentó, primentó, pebre, pebrera o pebrot és una hortalissa cara a l’imaginari de Vicent Andrés Estellés. El poema «res no m’agrada tant» n’és la mostra més superlativa, d’aquest gust. Certament, el piventó no és, a dia d’avui, cap fruita exòtica que faça pensar en poders afrodisíacs ni coses per l’estil. El piventó és una hortalissa criada a manta als  horts valencians, molts dels quals avui s’han convertit en urbanitzacions o simplement s’han ermat després de no poder resistir la competència de sistemes de producció més industrialitzats. Recordo que quan els meus pares van convertir en regadiu un tros d’oliveres que tenien vora la carretera CV-11, el que antigament va ser el camí ral de Tortosa,  una de les primeres plantades que van fer va ser de piventoneres. La piventonera és una planta fràgil, de branques rígides i trencadisses, amb fulles amples, verdíssimes, que no sol passar del mig metre d’altura. En proporció amb la poca cosa que és, produeix uns fruits molt grossos si parlem del piventó morrongo, que és com anomenem familiarment el pebrot roig, el més característic que ofereix el mercat. També són igualment grossos, molt allargats, els piventons italians, encara que de polpa bastant més estreta. La diferència de gust és prou perceptible: el morrongo té una molla dolça, mentre que l’italià posseeix una amargor que no sé per què me’l fa considerar de gust més oriental.