Hi ha moltes maneres d’escriure i el format del blog segurament n’és uns de determinada, una més. Avui, al cap del temps del sorgiment de les xarxes socials, el blog original, aquell invent rudimentari que, tanmateix, va substituir la web pelada 1.0 ha vist com es dissolia la seua capacitat d’aplicació, ha perdut protagonisme davant l’arribada de ginys més assequibles a la disponibilitat de temps i d’habilitats.
Que les xarxes socials són plataformes d’empreses privades que fan el mateix negoci que un dia van fundar les companyies telefòniques a partir del cabdal inesgotable de xerrera dels usuaris és cosa que no s’hauria de predre de vista. La captació de l’atenció del públic amb finalitats comercials, i també polítiques, tal com s’ha vist darrerament, en què tot un mandatari mundial acaba sent banejat de la xarxa socials a on ha abocat mentides fins a fer tremolar els fonaments del seu propi estat, és l’altre gran què de les xarxes socials. Sense voler atiar la conspiranoia, aquesta captació de l’atenció sembla destinada a distreure els ànims i arrossegar-los, és a dir manipular-los, en bnefici de dictats que s’escapen a la simple percepció.
En aquest sentit, el blog, l’apunt, permet una creativitat que altres xarxes, destinades al microtext, a la imatge, etcètera, no permeten, o no tenen per objectiu preferent. En aquest sentit, el format distés de l’apunt és un bon suport per a la reflexió i per a l’expansió de la imaginació. I, no cal dir-ho, per a la satisfacció del simple plaer d’escriure més enllà de l’atenció del públic que t’has acabat creant com a amic, una convenció que pot acabar subvertint el contingut semàntic d’aquesta paraula.
Encara que només siga perquè alguna cosa has de fer quan et venen ganes d’escriure mentre s’actualitza el sistema operatiu de l’ordinador i has d’escriure a la tauleta.
A començaments de 2020 vaig fer-me el propòsit d’escriure aquí sobre cada un dels llibres que llegiria durant l’any. Era un propòsit de bones intencions que, com sol passar en aquests casos a començaments d’any, no s’ha portat a terme i no crec que la pandèmia n’haja estat la causa, ni tan sols la causa principal. Ara no sé si renovar el propòsit o senzillament deixar-lo córrer, que potser siga el més raonable. El temps dirà.
La qüestió és que a mode de compensació, valdria la pena fer l’inventari dels llibres llegits durant aquest any. Tampoc no és cap justificació, només es tracta de deixar-ne constància per si algú sent curiositat per aquesta activitat i li pot fer servei.
Els títols estan ordenats alfabèticament pel cognom de l’autoria. S’han llegit tots en paper excepte un, adquirit en línia i llegit amb tauleta.
Diversos Autors: Assassins de l’Ebre. Llibres del Delicte, 2019
Jordi Amat: El fill del xofer. Edicions 62, 2020
Manuel Baixauli: Ignot. Periscopi, 2020
Jaume Cabré: Pluja seca. Proa, 2000
Fede Cortés: Tant de bo fóssiu aquí. Onada, 2018
Alícia Coscollano: Carles Santos i Ventura. Onada, 2015
Joan Ferreres i Josep Gausachs: Pere Labèrnia i Esteller. Onada, 2019
Manel Joan i Arinyó: El cas Peníscola. Onada, 2017
Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones. Columna, 2008
_ La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina. Columna, 2008
_ La reina al palau dels corrents d’aire. Columna, 2009
Thomas Mann: La mort a Venècia. Navona_Port Bo, 2020
Pere Mayans: Cròniques negres del català a l’escola. Edicions del 1979, 2018
Francesc Mompó: Com ales d’àngel negre. El petit editor, 2017
Xavier Montanyà: El cas Xavier Vinader. Pòrtic, 2015
Manel Ollé: L’escamot de la nit serrada. Onada, 2018
George Orwell: Homenatge a Catalunya. Edicions 62, 2015
Joan Perucho: Poesia 1947-1956. Meteora, 2013
Joan Pinyol: Avi, et trauré d’aquí! Saldonar, 2019
Agustí Pons: Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona. Meteora, 2017
Amàlia Roig: Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa. Onada, 2018
Josep Torelló: La tela blanca. Saldonar, 2018
Armando Vericat: El Príncep Daurat i la Pedra Sagrada. Onada, 2019
Manuel Vicent: León de ojos verdes. Alfaguara, 2015
Els Premis Ciutat de Benicarló constitueixen a dia d’avui la plataforma més potent de captació de talent literari i de difusió de la literatura del Maestrat i ocupen un lloc que es consolida en cada edició en el panorama dels premis literaris en llengua catalana, que, com és sabut, conformen en bona mesura la maquinària de reproducció de la literatura en aquesta llengua. Els Premis es dediquen a gèneres que defugen la convencionalitat del camps més trescats: la novel·la, la poesia i el teatre. Dedicats a l’àlbum infantil il·lustrat, la divulgació científica, la narrativa memorialística i la gastronomia, semblen cercar una diversificació en què l’editorial Onada ha anat obrint nínxols de producció.
Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa implica en bona mesura la consagració literària de la seua autora, Amàlia Roig, que disposava anteriorment de dos llibres publicats: Un viatge fora forat: entre el Delta de l’Ebre i les Columbretes i Xarxa prima, obres que cal adscriure al memorialisme, la no-ficció i l’autoficció, un territori literari propici per a una biografia del caire que té Alfred Giner Sorolla, que s’inscriu a la perfecció en l’univers literari de l’autora, fixat fermament en l’eix del seu poble natal: Vinaròs. El premi, doncs, és el reconeixement per una obra que suposa una fita sòlida en una dedicació de temps a la conformació literària d’un univers vinarossenc que l’autora, que ha viscut amb un peu a Sant Cugat del Vallès i l’altre al seu poble, reconstrueix per a una sensibilitat literària molt personal i, alhora, molt característica.
Sobre la figura de Pere Labèrnia i Esteller s’ha abocat l’ombra del pas del temps i de l’anorreament de la llengua i la cultura catalanes en el segle XX per causes diverses, sobretot polítiques, segons com del tot alienes a la seua obra i segons com a causa de l’atac sistèmic de l’Estat espanyol contra la llengua que ell va prendre com a objecte d’estudi.
Fora dels cercles més interessats en la cultura local de Traiguera, en la lingüística catalana o encara en la cultura de la Renaixença, Pere Labèrnia i Esteller és un perfecte desconegut. Per a aquests cercles esmentats també ho era en bona part fins que ha aparegut aquesta monografia de Joan Ferreres i Josep Gausachs, una obra que ve, justament, de la historiografia local per fer llum sobre la biografia i l’obra d’un lingüista imprescindible per a la continuïtat de la llengua catalana com a llengua de cultura en els temps moderns.
Tal com indica el mateix autor al pròleg, Cròniques negres del català a l’escola s’inscriu en el corrent inaugurat per Josep Benet amb Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la repressió de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, publicació apareguda el 1973 de la mà de les Edicions Catalanes de París, que va tenir continuació amb La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès; Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalana 1936-1975, de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya; i L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya, del mateix Josep Benet, tots encara del segle XX. És a dir, uns estudis que han posat negre sobre blanc la persecució contra la llengua, la cultura i la nació catalanes per part del franquisme.
Aquest corrent diguem-ne de defensa lingüística i cultural alimenta en el llibre la defensa de la llengua catalana com a llengua de cultura en tots els àmbits de la vida pública i, específicament, en l’àmbit de l’educació, terreny que l’autor coneix de primera mà. Així, aquestes Cròniques s‘inscriu plenament dins de la tradició de l’escola catalana. D’aquí, segurament, que la portada reinterprete la famosa estampa de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, fundada el 1899, origen dels corrents de renovació pedagògica de l’escola moderna del país, tal com prova la fundació a València, el 1934, de l’associació homòloga, on ja trobem Carles Salvador, Gaietà Huguet i Enric Soler i Godes. D’una banda, com queda palés a l’epíleg, l’obra respon al millor de l’esforç per oferir una escola moderna com a mecanisme per a la igualtat social també en allò referent als drets lingüístics de la ciutadania. De l’altra, els diferents capítols posen en evidència de quina manera aquest esforç s’ha fet fins a dia d’avui contra els elements de la Història i desdiu el discurs de normalitat que els poders públics autonòmics han volgut implantar al llarg de la seua existència, sobretot al Principat.
Pluja seca. Carta del papa a la reina Maria és una de les poques obres específicament teatrals de Jaume Cabré. Va representar-se a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya a començaments de 2001 sota la direcció de Joan Castells. El text de l’obra va editar-se un any abans amb el pròleg “Jaume Cabré i el sentit de la ficció teatral” de Jaume Aulet.
L’obra, ambientada al castell de Peníscola, se situa en el 1423, just en el moment posterior a la mort de Pero Martines de Luna (heu llegit bé: Pero, en aragonès), el papa cismàtic Benet XIII, i alterna aquell moment històric amb l’actualitat contemporània, de manera que l’autor estableix un joc temporal entre un passat que la ficció teatral posa en qüestió i un present en què les aparences i les relacions de poder administren la memòria.
La història diu que, a la mort de Benet XIII, la cúria peniscolana, formada per tan sols tres cardenals, va elegir Gil Sanxis Munyós, l’anomenat Papa Munyós, com successor seu (1424), amb el nom de Climent VIII, i no va ser fins a cinc anys més tard que ell i la cúria que el seguia van acatar la disciplina romana i van tancar l’anomenat Cisma d’Occident, en un acte a l’arxiprestal de Sant Mateu, aleshores seu del Maestrat de Montesa.
Pluja seca planteja una història alternativa segons la qual Climent VIII no hauria estat el successor directe de Benet XIII, sinó que entremig hauria estat nomenat un tal Berenguer I, de resultes de la dinàmica de les forces que interactuaven en aquell moment al si de la cúria, que potser a l’obra s’justa prou a una realitat històrica de precarietat en efectius i recursos, al caire del desastre, i a més trufada per la presència d’un traïdor a les ordres de Martí V, el papa de Roma elegit en el Concili de Constança (1417); de manera que, a més dels cardenals històrics, n’hi ha uns altres, Bernat de Solsona i Domènec Bonafè, que articulen aquesta ficció alternativa a la realitat històrica. En concret, Bernat de Solsona és aquest papa alternatiu que acaba cenyint la tiara durant menys d’un dia a causa del col·lapse a què havien arribat les votacions per a l’elecció d’un nou papa, i ho fa amb el nom de Berenguer I. Aquest Berenguer I, que només té temps d’escriure una llarga carta a la reina Maria, durant la nit, en què la pluja seca s’abat sobre el castell templer de Peníscola, és una mena de baula perduda que centra la tensió dramàtica i la reflexió que l’autor basteix sobre les relacions de poder. Aquesta carta, que els enemics de Berenguer I, determinats a eliminar-lo la mateixa nit del seu nomenament, no van poder interceptar, és l’únic document que avalaria l’existència d’un papa desconegut.
El fil originat en aquesta carta basteix la línia dramàtica de l’actualitat, en què historiadors consagrats, novells i diguem-ne locals malden per fer prevaldre el seu discurs. No cal dir que l’historiador consagrat, l’especialista que ha bastit el discurs comunament acceptat sobre la realitat històrica de Benet XIII i la cort papal de Peníscola, farà el que convinga perquè aquest discurs continue inalterat, encara que haja de fer desaparèixer la prova que el desmunta, en el que és la reproducció actual de la lluita pel poder al voltant del discurs sobre la memòria de la lluita a mort en el si de la cúria papal peniscolana del segle XV.
Més enllà de la solució dramàtica que l’autor dona com a sortida dels dos fils argumentals, Pluja seca és una mostra de com la realitat dels fets pot arribar a retorçar-se i com els interessos dels poderosos poden incidir en els assumptes humans fins a fer-los tornar el contrari del que hauria de ser, fins que la realitat s’adapta a les conveniències de qui té la paella pel mànec. Talment, això mateix fa l’autor amb la realitat històrica, amb l’alternança de lapses temporals al llarg dels dos actes de l’obra.
Encara podria fer-se una lectura de l’obra en clau diguem-ne estrictament local. És clar que Peníscola ha explotat i explota la figura de Benet XIII com a atractiu turístic. En forma part com en forma part el piromusical de les festes, que també apareix a l’obra com a paral·lel actual d’aquella pluja seca de la nit en què Bereguer I va escriure la seva carta secreta. Sens dubte, reproduir l’obra en la seua ubicació real, al castell, seria una acció potser sense precedents. No cal dir que és una proposta amb nul·les possibilitats d’èxit, perquè el model cultural municipal transita per uns altres viaranys, del tot allunyats de les obres teatrals d’autors catalans i actes de prestigi del bo. I ara no direm res de festivals de cinema. Però en tot cas, seria gairebé un somni veure-hi representada aquesta obra. Almenys serviria per autocentrar culturalment el castell més visitat d’Espanya.
Pluja seca forma part d’un univers de ficció que l’autor potser amb una carrera literària més significativa del panorama literari català d’avui va desenvolupar al voltant d’uns referents territorials que inclourien la Ràpita i el monestir de Benifassà, aspectes poc coneguts d’una literatura de grans dimensions que té en aquestes fites una part important de l’imaginari de Jaume Cabré.
Confesso que La tela blanca, de Josep Torelló, és una recomanació de l’editor per a un dels meus fills i qui s’ha acabat llegint el llibre abans soc jo, per les coses de la disponibilitat i la predisposició. A l’autor, l’he conegut a partir de la lectura del llibre, que pel que es veu fa la seua primera incursió en la publicació en paper.
La tela blanca és una novel·la escrita en forma de dietari de la mà d’un jove barceloní de per damunt de la Diagonal, cosa que després de tot potser només és indicativa de la posició familiar. Perquè les vivències, les inquietuds, les reflexions i les derrapades del protagonista, un estudiant universitari per inèrcia, com ho són una gran part dels estudiants universitaris; són idèntiques a qualsevol altre jove de la mateixa edat i de qualsevol latitud social de l’horitzó que, vull entendre, compartim autor i lector, de la meua generació, de la d’ell i de la dels meus fills, posem per cas. Vull dir amb això que amb moltes de les vivències juvenils que s’hi narren, hi coincidisc plenament i segurament hi poden coincidir moltes persones del mateix sexe, les que compartim la ferida artística en qualsevol dels formats: escrit, pintat, musical o com siga. Les passades de rosca, les drogues, la procrastinació, l’obsessió sexual i la necessitat de relacionar-se per aquesta via són elements comuns de la vida de tota persona jove sana d’aquesta part del món. L’element diferencial del protagonista de La tela blanca és la creativitat, així genèricament, i la creativitat artística més en concret. Això explica el sentit del títol.
La necessitat d’elucubrar en la creació estètica, una inquietud que cau del tot fora de l’activitat acadèmica que se suposa que té el protagonista, tractada de manera recurrent al llarg del dietari mitjançant reflexions cada vegada més poc maldestres, més concretes, més afinades, així com l’activisme que el narrador porta a terme com a mitjà d’autorecerca de la identitat personal, fan de La tela blanca la història de com naix, com es forma un artista, algú que té una inclinació irrefrenable per l’art. De bon començament, el postadolescent protagonista participa en un grup musical amb uns amics, només com a afició; escriu un dietari en què s’inclouen poemes, hem de pensar que més dels que apareixen textualment al llibre; i decideix inscriure’s en una escola de pintura, on comença a assajar unes tècniques artístiques que li serveixen per entendre millor el món que l’envolta i potenciar una creativitat que malda per expressar-se i necessita eines per fer-ho.
Entre el començament i el final del llibre hi ha l’evolució característica del pas de joventut, entre l’adolescència i l’edat adulta. No dic que al final el protagonista hagi esdevingut un adult, però sí que s’ha reconciliat bastant amb si mateix i ha metabolitzat una inquietud existencial en un sentit vital que ha trobat en l’expressió artística. La fal·lera sexual queda oberta i les amistats en transformació. Retinguem que, en aquest trànsit, ha recalat a la vila originària de la família, a la casa pairal, una mica o del tot a la recerca dels orígens familiars i la construcció d’una memòria personal compartida amb la vida de Barcelona.
Tot això, contat amb un llenguatge sense mitges tintes, molt fresc, fa de La tela blanca una lectura fàcil i interessant, afavorida per una estructuració en què apareixen suposadament els moments en què el narrador protagonista escriu: matinada, matí, tarda, nit. Havent llegit el llibre, trobo en una entrevista que l’autor explica que és certament autobiogràfic, que el va escriure en el temps real en què refereix les vivències que conta, i al cap del temps el texts va anar a parar de l’editor de Saldonar, fase en què va acabar d’incorporar els elements més literaris, o, si voleu, de ficció, que puga tindre. Per acabar-ho d’arrodonir, cal descobrir Els Amics del bosc, el grup musical de Josep Torelló, per identificar les lletres i fixacions reflexives de La tela blanca, i la que sens dubte és la banda sonora del llibre, en què les descripcions de què i com toca el grup del protagonista es converteixen en realitat sonora.
Potser La tela blanca corresponga al gènere de narrativa per a joves que es pot llegir en qualsevol edat adulta, per allò que l’allargament de la joventut, actualment, no para d’expandir-se i amenaça d’assolir el límit mèdic dels 70 anys. En qualsevol cas, el que literàriament crida l’atenció és com parla de la creació artística, de la gènesi de l’obra artística de la transformació d’un simple mortal en artista i aquest valor és molt escàs en la societat que vivim. Un diamant.
Dotze anys més tard de la publicació, he llegit La retòrica antiga, de Lluís Pastor. El llibre fa temps que el tenia a casa, juntament amb altres que ja he llegit de la mateixa col·lecció Vull saber d’Ediuoc, com ara Els monstres. El fet de tenir-los és producte de la meua activitat a la UOC, que vaig aparcar ja fa nou anys. Ja en el moment que van fer cap a les meues mans, vaig proposar-me d’anar-los llegit tranquil·lament.
Amb Lluís Pastor, no hi vaig tenir contacte a la UOC. Me’n recordo arran de la participació que va tenir en els actes del 25è aniversari del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), en una xerrada a la Casa del Mar de Barcelona, al 2003, encara més enrere, quan era un valor emergent del panorama comunicatiu barceloní. Avui veig que ha esdevingut director general de la mateixa editorial que va publicar-li La retòrica antiga, cosa al capdavall comprensible després del temps que ha persistit a la mateixa empresa.
La retòrica antiga és un llibre breu de caràcter divulgatiu, que té per objectiu oferir una introducció als orígens de la retòrica que coneixem a dia d’avui, uns orígens que se situen a la Grècia clàssica, entre els segles V i IV adC. Malgrat això, o segurament pel caràcter breu i introductori del llibre, el lector es veu projectat de manera brusca en la temàtica que tracta: les circumstàncies històriques i les característiques del naixement de la retòrica com a art oratòria a Sicília i Atenes, al segle V, i la configuració clàssica que acaba amb la formulació aristotèlica.
Dos apunts sobre allò que m’ha cridat l’atenció en llegir-lo, he de reconèixer de manera bastant esparsa: quines circumstàncies històriques van propiciar el naixement de la retòrica i com de seguida va consolidar-se com una art socialment ambivalent. Pel que fa als orígens, l’autor s’ocupa de qualificar-los com el Big-Bang de la comunicació. Per a la ment del segle XXI pot resultar xocant que la retòrica i l’oratòria, és a dir la paraula, començaren a substituir la guerra com a mitjà per discernir qui tenia raó en un conflicte o contenciós. Estem fent referència a contenciosos concrets: els derivats de l’enderrocament del tirà Trasíbul a Sicília, el 467 adC, que dona peu perquè els tribunals del nou poder popular hagen de reassignar propietats d’origen nobiliari que han canviat de mans durant la tirania i que no compten amb cap escriptura, de manera que tan sols l’argumentació davant el tribunal pot servir per guanyar la raó pròpia i assolar la de l’adversari. És clar que aquests fets són coetanis de Pèricles, la gran figura política que dona nom al segle de la democràcia atenenca i que, al seu torn, té un paper cabdal en el desenvolupament de l’oratòria com a mitjà per a la fonamentació argumentada del poder polític.
La retòrica, concebuda com l’art de parlar en públic, imprescindible per a la vida democràtica d’Atenes, va comptar amb l’impuls dels sofistes, mestres en aquesta art. Els sofistes eren filòsofs, entre els quals Sòcrates, que van provocar una mutació en els interessos de la filosofia, que fins aleshores s’havia fixat en l’explicació de la natura i que a partir de la seua activitat va fixar-se en els humans com a centre d’interès. El mestratge dels sofistes va conduir a la consideració moral de la intervenció oral i al relativisme. L’objectiu d’ensenyar a guanyar per l’argumentació una discussió, un contenciós, un judici, un conflicte, va abocar els sofistes al relativisme d’ultrapassar allò que és ver, lògic o moralment acceptable, si és el cas que d’aquesta manera la causa pròpia preval sobre la de l’adversari. Potser l’essència de tota la comunicació posterior tal com la coneixem s’explica per aquesta disjuntiva i fa llum sobre els passatges més foscos de la història de la humanitat i sobre el funcionament real de la cosa pública. No cal dir que efectivament la màxima dels sofismes quant a la retòrica va obrir el meló de la moralitat, del que és moralment acceptable i de la subversió dels valors ètics que qualsevol societat posseeix.
La transcendència d’aquesta paradoxa arriba fins als nostres dies, en què trobem exemples sagnants de com la retòrica, l’art de l’argumentació, amb raó o sense (amb o sense raons necessàries, que diria Ramon Llull), fent honor a la veritat o no, seguint o no els principis de la vida i la cosa públiques, s’usa per lluitar contra els poders tirànics i per aplacar les ànsies de llibertat per via democràtica. Verbigràcia, el serial judicial dels presos polítics, específicament d’Oriol Junqueras, elegit democràticament europarlamentari en unes eleccions i hostatge voluntari del règim polític espanyol del 78, que el va segrestar, legalment o no, per escapçar la revolució democràtica de l’1 d’octubre de 2017. Les decisions dels diferents tribunals i instàncies polítiques involucrades en aquest serial, que duraran anys fins a demostrar l’actuació tirànica del poder judicial espanyol, com ha passat en altres casos com el del president del parlament basc Juan Mari Atutxa, enllacen directament amb l’art d’argumentar el que calga argumentar amb el sol propòsit de fer prevaldre la causa pròpia, en alguns casos amb la sola intenció de defensar-se, en altres per espolsar-se qualsevol responsabilitat, i en altres de mantenir un statu quo que potser el 1978 tenia perspectives de futur, però que a dia d’avui només és una mòmia històrica, que gaudeix de molt bona salut, tot s’ha de dir.
I és que els clàssics antics no deceben mai.
Nota: Aquest article, primer de 2020, forma part de les bones intencions de l’autor per a l’any que ara comença, consistents a parlar aquí de totes i cada una de les lectures que faça en aquests dotze mesos. Aclariment: potser per mandra o per no parlar-ne malament, en el passat he deixat de parlar de llibres determinats. Sempre des d’un punt de vista subjectiu, faig ara l’intent de superar-ho fins al desembre d’enguany. Veurem quin és el resultat.
No és tan fàcil parlar de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. El fet d’ajornar aquesta escriptura només perquè se n’assente la lectura pot donar peu, com és el cas, a tenir ocasió d’assistir a la representació de l’adaptació teatral oferida al Teatre Nacional de Catalunya. D’aquesta manera, he tingut ocasió de reunir les tres versions de la novel·la, més l’estudi posterior que acompanya l’edició d’El Club del Novel·lista, obra d’Arnau Pons, un llibre raríssim, que proveeix una lectura plural d’una mateixa obra; amb l’adaptació teatral.
Mercè Rodoreda va morir sense acabar La mort i la primavera, malgrat que es tracta d’una obra començada molts anys abans i reescrita dues vegades, és a dir que té tres versions, si es vol fer cas de l’edició esmentada. L’estudi posterior que acompanya aquestes tres versions aporta un segon nivell de lectura amb interpretacions que ofereixen al lector alguna orientació sobre un contingut literari que, així d’entrada, només llegint-lo, li impacta de manera imprevisible.
Potser, La mort i la primavera demana referents literaris per saber a què atenir-se. Si es llegeix sense més, l’obra ve a ser una mostra inefable de la literatura de l’absurd. Cosa que també pot passar anant a veure’n l’adaptació teatral sense més referència que, com que es tracta d’una obra de Rodoreda, no fa falta pensar res més. I amb tot això, no es pot dir que l’obra siga el producte d’un moment històric, cultural, literari concret, delimitat en el temps, ja que, en un sentit estricte, es tracta d’una obra pòstuma i per tant, teòricament inconclusa. Efectivament, no va publicar-se en vida de l’autora i això potser n’explique les versions diferents. Però tampoc no es pot dir que fos la darrera obra que va escriure l’autora, ja que, com se sap, va començar a escriure-la molt abans del tram final de la seva vida, molt abans d’anar a raure a Romanyà de la Selva, que en va ser el darrer estatge. La mort i la primavera és, doncs, l’obra de tota una vida, un artefacte literari tan bestial, que ni la mateixa Mercè Rodoreda, la novel·lista catalana més potent del segle XX, va tenir la capacitat d’enllestir-la, de donar-la per acabada. Aquesta n’és una lectura possible. També es podria pensar que potser no va tenir la necessitat de donar-la per enllestida, o bé que acabar-la formava part d’uns plans de futur que no van poder ser portats a la pràctica. Ara, els exegetes rodoredians poden donar una explicació argumentada de per què no va acabar d’escriure-la, amb dades fonamentades en la trajectòria literària i encara biogràfica de l’autora, i evidentment poden tenir raons de pes per donar per bona la seua versió. Però allò que val, al capdavall, és el fet material que, sense haver-ne donat una versió per bona, n’hi ha tres, i això ja hi confereix una diversitat, una pluralitat discursiva, que descol·loca el lector, avesat a un gènere amb unes pautes ben delimitades, específicament quant a la linealitat del discurs novel·lesc. Aquí, no hi ha una, sinó dues bifurcacions discursives.
I totes tres versions reprodueixen com cares d’un poliedre una història irreal, inimaginable, amb aspectes escabrosos com si la tendència de l’autora envers l’expressió de la crueltat s’hagués llençat muntanya avall i volés desbocada, sense brida. En aquest sentit, La mort i la primavera és la plasmació més acusada de l’expressivitat literària rodorediana. No és que contingui allò més essencial, sinó que hi assoleix la resolució més explícita, més contundent.
Absurd i irrealitat són components literaris que remeten, en molts passatges de la novel·la, a Franz Kafka i a la creativitat i el discurs literari torturats que li eren propis. Costa molt de capir l’univers que apareix en el poble on se situa l’acció de La mort i la primavera. El funcionament de la societat que hi apareix, farcit de signes que tenen una lectura només assequible a la subjectivitat dels interpretadors contumaços, és literalment un malson, un esgarro només concebible en la pitjor dels deliris febrosos. I, això no obstant, el poble edificat sobre un riu subterrani que va migpartir una muntanya, on se succeeix la violència en les relacions íntimes, en les relacions socials, on es maten cavalls i se’n mengen els cors com si es tractés d’exorcitzar les forces tel·lúriques, on hi ha persones tancades en gàbies, i la gent es mor entaforant-se dins l’escorça dels arbres, i els altres corren en saber-ho per cimentar-li literalment l’estómac perquè no li fuigga l’ànima, no es pot negar que es tracta d’un transsumpte a l’inconscient d’allò més visceralment irracional, oimés quan se segueix fil per randa el ritual dels jóvens sacrificats llençant-los a passar el riu subterrani, un mal pas en què els afectats acaben amb la cara arranada, desfigurada, esborrada, en una paràbola esfereïdora de l’anorreament de la identitat.
Foto: May Zircus/TNC
Al capdavall, la versió teatral ve a ser una visualització, si bé una mica esquematitzant molt efectiva d’allò que, llegit per tres voltes, costa d’imaginar primerament i trastoca allò que s’ha llegit a mesura que s’avança entre una i altra versió. Potser perquè proporciona una visió unívoca del relat, dona una única versió, i amb això la persona no iniciada en l’univers rodoredià se’n pot fer una composició assequible a l’absurd de la història representada. Val a dir que la versió representada al TNC té la virtut de reproduir fidelment l’ambient opressiu de la novel·la i només per aquest fet i per la interpretació fantàsticament ben assolida del repartiment ja val la pena assistir-hi, havent llegit la novel·la o no, això és indiferent, perquè després de tot els gèneres en què es reproduïsca el constructe imaginari de La mort i la primavera no són més que adaptacions d’un univers de ficció destinat a expressar la barbàrie d’un temps malalt com va ser el segle XX a Europa.
És clar que no hi ha cap referència relacionable entre el món de La mort i la primavera i la realitat històrica de l’època que va viure Mercè Rodoreda, com sí que s’esdevé en altres novel·les seues. I això no obstant, aquest univers rodoredià dona compte de l’esperit bastard d’una època vomitiva i conforma una alerta constant que concerneix la memòria històrica actual sobre el passat. I tot el que s’ha dit fins ací, després de tot, no és més que una altra interpretació subjectiva.
Dins de l’Estiu Literari al Maestrat, que organitza l’associació Maestrat Viu, aquest juliol de 2019 hem tornat a portar a terme una ruta literària sobre un dels llibres de l’escriptor Armando Vericat, La Vall del Miracle. L’itinerari pels espais reals en què té lloc la ficció novel·lesca ens ha permès prendre contacte amb els textos de la primera novel·la de l’escriptor, a qui van valer el premi de novel·la Ribera d’Ebre de 2009.
Per fer la ruta, vam comptar amb el guiatge de Montserrat Vericat. Ella va idear-la ara fa un temps, després de fixar en l’article “L’obra literària d’Armando Vericat Climent” (Empelt, núm. 1) els coneixements que en aquell moment teníem sobre l’escriptor, que va faltar el 2013. El contingut de l’article va ser donat a conèixer en la trobada literària de l’Estiu Literari al Maestrat de 2017, primera edició d’aquesta proposta cultural de Maestrat Viu, que va tenir lloc a Traiguera. Continua llegint →
TRITICÀRIA 