Ruta literària Joaquim Casas a Mataró

Joaquim Casas a MataróÀlbum a flickr

Aquest 3 d’octubre vaig a la ruta literària Passejant per Mataró amb Joaquim Casas. És la segona vegada que ho intento i ara m’hi he inscrit amb prou temps per no quedar-me’n fora. No tinc ni idea de qui és Joaquim Casas, però m’atrau el format de la ruta literària i Mataró el diumenge al matí pareix el lloc adequat per gaudir de la literatura sobre el terreny dels carrers del centre de la ciutat. Totes les ciutats tenen una personalitat determinada, amb virtuts i defectes, i Mataró no n’és cap excepció. Una relació complexa amb el seu interland comarcal no és prou per no deixar-se portar per l’encant dels seus carrers antics i la seua gent.

Per fer-ho més aventurat, aquell diumenge al matí hi ha una o dues curses que tallen els accessos a la ciutat per l’antiga N-II, de manera que he de fer una miqueta de volta de no res fins a Argentona per poder entrar per un pas accessible. Arribo a temps.
La colla de la ruta s’aplega a la plaça de Santa Anna tocant al carrer de Barcelona: el rovell de l’ou de la ciutat. Em presento i les responsables de la ruta, que en aquell moment identifico amb bibliotecàries de la Pompeu Fabra, em lliuren una bossa amb els materials de la ruta. Continua llegint

La filla del capità Groc

portada_la-filla-del-capita-groc_victor-m-amela_201602031111

He llegit La filla del capità Groc, no perquè es tracte del premi Ramon Llull de 2016 ni perquè el seu autor, Víctor Amela, puga considerar-se un escriptor mediàtic. O no únicament per això. M’interessava analitzar, amb la lectura, el tractament que aquest autor de gran difusió, amb una mirada des de Barcelona, per bé que amb avantpassats del Forcall, fa del nord valencià: dels Ports i del Maestrat, i més concretament dels Ports i del Maestrat de la primera meitat del segle XIX. També, per què negar-ho, ha estat un motiu raonable per llegir el llibre els dubtes que l’atorgament d’aquest premi ha projectat sobre una obra que és la primera que l’autor escriu en català. I en conseqüència, també ha resultat interessant mirar, indagar, a través de la lectura, com la principal editorial espanyola construeix un producte literari en català destinat al gran públic. No seré jo qui blasme Víctor Amela per prestar-se a aquest tipus d’experiment. Ja se sap que l’enveja és un sentiment sovint inevitable i que té un paper molt potent en el funcionament d’una societat com la nostra, plena d’envejosos. Al revés: m’admira el personatge públic del Víctor Amela escriptor per l’èxit i la capacitat de viure de l’ofici.

Dit això, anem a la lectura estricta de la novel·la. Tomàs Pena-roja va existir realment. Era un carlista que va reprendre la guerra pel seu compte, entre 1842 i 1844, contra el criteri dels mateixos capitostos de l’exili, del qual va retornar per alçar partides. La seua guerra, l’anomenada Guerra del Groc, que Aureli Puig i Escoí refereix a  Les guerres carlistes al nord valencià (Onada, 2008) és un episodi menor en un segle XIX en què hi va haver fins a tres guerres d’abast espanyol. Amela pren el personatge històric i el transforma en un heroi de dimensions mítiques, un gegant, qui sap si com a resultat de la influència que el paisatge dels Ports de Morella, pel de muntanyes, opera en ell quan hi va o quan senzillament només hi pensa. Continua llegint

La sega

portada_la-sega_marti-dominguez_201506291110
Martí Domínguez escriu amb La sega una novel·la diferent del que portava escrit fins al moment en el gènere novel·lesc. Si les quatre novel·les anteriors se situen, a molt grans trets, entre la Il·lustració i la cultura francesa, en aquesta novel·la l’autor fa un gir meridià per situar-se a la postguerra a l’Alt Maestrat. Maquis i repressió al més abrupte del País Valencià. Aquest viratge s’explica, per exemple, coneixent que és el prologuista d’Un país en gris i negre, de Juan Luis Porcar, un estudi aprofundit de la repressió franquista a les comarques de Castelló. Martí Domínguez prologa al 2013 aquest inventari de víctimes de la repressió franquista en unes comarques castigades repetidament per la revolució, la guerra, el maquis i la repressió.

Realment, llegint ambdós títols, es té la sensació que la guerra va durar molt més del que indiquen les cròniques oficials, o bé que la repressió franquista va ser bastant pitjor que la guerra, almenys a les comarques de Castelló. I es pot tenir la sospita fonamentada que va ser igual o pitjor arreu del País Valencià. Hi ha dades que ho indiquen així. No debades el País Valencià va ser el darrer reducte de la II República, el seu bastió fins al final. I la seua tomba. Continua llegint

Xarxa prima

Xarxa_prima_56df1b592ad4c_235x295Amb Xarxa prima, Amàlia Roig dóna continuïtat a la seua obra narrativa, encetada amb Un viatge fora forat (2009). L’escriptora torna a prendre el seu Vinaròs natal com a escenari des d’on projectar la seua mirada a la Ilercavònia. Ho dic així perquè entre la primera obra i aquesta segona, el concepte d’Ilercavònia com a país, com a territori mental de la continuïtat entre les Terres de l’Ebre, el Matarranya, els Ports i el Maestrat pren consistència i és utilitzat per identificar el territori no tan sols literari sinó sobretot real. Aquesta delimitació d’escala humana resulta clara i contundent.

Com a Un viatge fora forat, el llibre ens presenta un personatge protagonista  i narrador interposat, que curiosament té el mateix nom, Anna, però que no és la mateixa Anna, sinó una altra. Aquest personatge interposat serveix a l’autora per bastir una veu i un canemàs argumental que proporcionen qualitat narrativa al seu discurs. Aquesta Anna també retorna des de Barcelona a Vinaròs, de la mà de la seua parella, Pere, que és de Barcelona. Anna es fa càrrec de la casa familiar, una casa modernista no lluny del mar, amb un jardí on hi ha una palmera, de la qual rep el nom i, així, quan es parla de la Palmera, es parla de la casa, que té també un paper en el fil argumental de la narració. La Palmera és el paradís particular d’Anna, el paradís dels seus orígens. Continua llegint

Oli en un llum

IMG_3220

Oli en un llum  és una novel·la peculiar dins el panorama de la creació novel·lesca catalana dels darrers temps. Això és així per l’ambientació que recull i per la temàtica que tracta, i també pel punt de vista que transmet, per la mirada que transmet sobre el funcionament del país.

L’acció se situa a Vilanova de les Garrigues, un poble que “no tenia gran cosa que el diferenciés dels altres pobles de la comarca”, és a dir, un lloc inexistent que podria ser qualsevol dels pobles de la comarca, fins i tot Sarroca de Lleida, a la comarca veïna del Segrià, d’on és originari l’autor. En aquest poble que és una mica tots els pobles d’aquestes comarques, hi apareixen una sèrie de personatges que tenen en el Joan de cal Carrau el protagonista. Ell i els seus amics són joves pagesos que viuen al poble i de la terra: una minoria social en extinció, o almenys en invisibilització. El Joan viu amb els seus pares, té projectes per millorar el seu mitjà de vida i l’oposició frontal del seu pare, per a qui el noi només té pardals al cap i no hi veu res, de la terra, encara li falta molt per aprendre a sobreviure en un mitjà hostil com és la pagesia. Així doncs, pare i fill conviuen com gat i gos. La colla del Joan porten la vida de jove que es porta al poble, amb els seus costums socials de relació amb el sexe femení i d’oci i de consum, caracteritzats pels excessos i les transgressions. Si de cas, el que marca aquest jovent que ja va fent-se gran és la necessitat imperiosa de trobar amb qui compartir la seua vida abans no passe la volada. Continua llegint

Històries imprevistes

histories imprevistes.inddEl llibre recull bona part de la narrativa breu de Roald Dahl per a adults. Algunes de les narracions que conté, com ara “Xai al forn”, que apareix referenciada a la portada de l’edició catalana, ja les havia llegides anteriorment. De fet, “Xai al forn” l’havia llegida com a exemple de narració breu i de gènere negre.

Aquest i els altres contes del recull són un exponent ben clar de la manera de fer de l’autor. Me l0imagino petant-se de riure mentre escrivia les seues històries, tot i que ho faig des d’un punt de vista totalment subjectiu, ja que el tipus d’humor diguem-ne britànic que traspua tot el text, al capdavall, no és el que tinc per comunament acceptat. En això hi hauria molt per parlar: de les similituds i les diferències entre l’humor britànic i l’humor català en general. És clar que després hi ha l’humor individual de cada persona i potser en aquest sentit alguna similitud amb Dahl sí que potser tinga. Almenys els seus contes em fan riure encara que no siguen específicament escrits com a obra humorística, com a Wilt, sinó que tinguen un altre plantejament. Històries imprevistes no és un recull d’humor tot i que en cada conte hi ha aquella gota dissolvent de la seriositat o l’avorriment potencials del lector. Continua llegint

Jo confesso

jo-confesso_9788499306865

El dia que vaig posar els peus a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs vaig adquirir Jo confesso, de Jaume Cabré. Pels crèdits del llibre, deduïsc que devia ser al 2014. Tractant-se d’una visita de compromís a una nova llibreria que feia poc que havia obert i que estava cridada a ser una referència obligada al Baix Maestrat i, si podia ser, arreu del panorama de les lletres catalanes continentals, vaig decantar-me per comprar una obra que fos diguem-ne de gamma alta. En aquell moment no ja era cap novetat, sinó que més aviat la tenia a la llista de lectures pendents, que és bastant inacabable i va creixent dia a dia.

Sens dubte Jo confesso és un llibre d’aquells que s’han de llegir. Tinc el convenciment que qualsevol persona interessada de debò per la literatura catalana contemporània l’ha de llegir. Jaume Cabré és un d’aquells escriptors que no necessiten demostrar res, que porten una vida abocada a l’escriptura. Té una imaginació desbordant i ha esdevingut un mestre a l’hora de traslladar-la al paper, de convertir-la en paraules.

Dit això, he trobat Jo confesso una novel·la excessivament fragmentària. Ignoro si aquesta fragmentació tan accentuada, amb salts argumentals entre fils narratius diferents dins una mateixa frase, és el resultat d’un plantejament premeditat i executat des del càlcul o bé és el producte de la genialitat creativa de l’autor, o totes dues coses alhora. En qualsevol cas, la novel·la resultant s’allunya dels estàndards als quals estic personalment acostumat i la lectura, que ara ja tinc bastant sedimentada, em va resultar desconcertant a causa de la recurrència constant als canvis de fil argumental i als salts temporals. Al meu entendre, la versemblança inherent al gènere, com a  conseqüència, és sotmesa a unes distorsions tan extremes que és difícil de mantenir. Continua llegint