Glopades de riu

Vaig conèixer Gemma Pellissa en un curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el 2011 i el curs de Narratives pilotat per l’excepcional Olga Jornet va aplegar uns quants irreductibles de la lletra que buscàvem com esmolar l’eina. D’allà han sorgit unes quantes trajectòries creatives entre les quals cal apuntar la de la Gemma, que aleshores era estudiant de Filologia Catalana i ara brega per obrir-se pas com a professora de Secundària.

Glopades de riu és el seu primer títol, editat per l’editorial Voliana, de Jordi Solé. És un llibre breu, que a primera vista representa que serà molt fàcil de llegir, perquè vint-i-un contes es reparteixen una norantena de pàgines. El títol fa referència a l’Ebre, a la presència constant de l’Ebre en l’horitzó imaginari del seu Tivenys natal, que és on es descapdellen unes narracions situades cronològicament a les darreries del segle XX, en clara connexió amb l’univers infantil i juvenil de l’autora, recreat amb tota seguretat amb notes biogràfiques i amb la força d’un escenari natural que remet a l’èpica, als elements naturals que depassen la dimensió humana i constitueixen, encara sense fer-ne esment, un rerefons de ressonàncies mítiques. La il·lustració de la portada podria fer pensar en la calor estantissa d’una nit d’estiu a la llum pobra d’una bombeta qualsevol, al carrer o davant una casa perduda vora el riu. En la quietud característica dels llocs on aparentment no passa mai res.

Des del primer conte, l’autora s’encarrega d’esclafar la predisposició del lector amb girs argumentals que, tot reproduint la lògica descrita al paràgraf anterior, el condueixen a uns finals dignes de la mala llet rodorediana. Amb mestria, com qui no vol la cosa, cada conte teixeix una situació vital que se’n surt per la via directa del que se suposa que hauria de passar, del que se suposa que haurien de ser les coses en un món ordenat, que tanmateix s’acaba revelant a cada conte indòmit, salvatge, subjecte als imponderables de la vida i del destí. No té pèrdua literàriament parlant. El lector amb gust per les emocions fortes, hi trobarà un bon motiu per deixar-se emportar, ja que l’administració d’aquest xarop, l’autora la porta a terme de manera implacable, sense contemplacions ni opcions per al melodrama.

El resultat és un conjunt de contes de to marcadament antirromàntic, en què la tendresa entra en col·lisió amb els cingles més abruptes de l’existència humana, una existència humana espigolada individu a individu, cadascun com un món diferent, com un univers en si mateix, ple d’unes possibilitats potencials que cada conte traça com el tall d’un ganivet.

Sabedora de l’eina que té entre mans, l’autora es permet el luxe d’incorporar lèxic, expressions i morfologia del seu parlar local i doncs practica una literatura ebrenca conseqüent amb el que ha de ser i amb el que pot aportar lingüísticament parlant a la variació comuna. També és un mèrit de l’editor, sociolingüista que entén que la varietat viva de la llengua catalana potser és un valor més remarcable que l’homogeneïtzació a la recerca del públic capitalí.

Al final, he tingut la sensació que el decorat de l’Ebre i els conflictes entre jovenívols i banals que aparentment planteja Glopades de riu no són més que una excusa per indagar en els tombants foscos de l’existència humana i en la potència estètica d’un format que Gemma Pellissa demostra tenir per la mà.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s