La Pedrera de Barcelona acull fins al 25 de setembre una exposició sobre el fotògraf Francesc Català-Roca. En aquestes dates d’agost, la Pedrera fa honor al seu magnetisme turístic i atrau tot de turistes màquina de fotografiar en mà, disposats a fer les cues que convinga per visitar el monument i emportar-se’n un bon reportatge fotogràfic. Així doncs, és natural que l’activitat cultural del monument aprofite el cercle virtuós de la fotografia. Anar a veure fotografia a la Pedrera és com un discurs dins del discurs, com un metallenguatge de l’art de la reproducció de la imatge. Alhora, exposant l’obra d’un fotògraf com Francesc Català-Roca, segurament el més influent dels fotògrafs catalans del segle XX, el visitant més o menys turístic rep el missatge subliminal del subjecte fotografiable que és la Pedrera: «Ho veus? Això és fotografia de la bona. Per més fotos que faces mai arribaràs a la sola de la sabata d’un fotògraf de la talla de Català-Roca. Aprèn-ne».
No debades, algunes de les imatges de Català-Roca són emblemàtiques de la societat del seu temps. De família de fotògrafs, fill de Pere Català Pic, l’autor del famós cartell antifeixista de la guerra, Català-Roca va viure tota la vida com a fotògraf, enterament dedicat a aquesta art, des del bressol familiar fins al final dels seus dies. Als anys 50 i 60 es va dedicar a fer fotografies per a les guies de Destino, per als reportatges de Revista i per a la promoció exterior d’Espanya que havia engegat la Dirección General de Turismo de l’època. Això li va permetre viatjar arreu d’Espanya i reproduir-ne la imatge. Català-Roca, a més de la feina encarregada, sobretot per a la promoció turística, va dedicar-se a reproduir la realitat que es trobava des del seu propi punt de vista. D’aquesta manera, exercint una fotografia documentalista dotada d’un punt de vista molt personal i d’una tècnica ben sòlida, el fotògraf va crear el neorealisme fotogràfic del segle XX. La influència d’aquestes pràctiques va traduir-se en la caducitat definitiva del pictorialisme fotogràfic de la primera meitat de segle, que el franquisme havia allargat per reproduir l’Espanya oficial que li interessava donar a conèixer. En aquesta època, en què comença la promoció turística, fins i tot els interessos del règim en relació a la imatge que volia proporcionar, si més no de portes enfora, ja havien canviat. La mirada de Català-Roca va evidentment molt més enllà d’aquest canvi de posicionament de l’oficialitat franquista i mostra la realitat tal com la veu, es fixa en detalls que donen compte d’una realitat social que no té res a veure amb l’oficialitat.
Català-Roca retrata persones en la seua vida quotidiana o en l’experiència festiva i, en fer-ho, projecta en els subjectes fotografiats un humanisme, una sensibilitat no gens heroica sinó de dignificació. Com dient: «Som així. No hi podem fer més perquè és el que ens ha tocat. Però que quede clar que no som pitjors del que podríem semblar». En aquest diàleg entre el subjecte fotografiat i la mirada del fotògraf, no hi ha cap mena d’idealisme, sinó tan sols l’expressió d’una sensibilitat feta de llum i de vida. El fotògraf projecta una mirada directa, d’una tendresa evident. El subjecte fotografiat dóna el contingut del que el fotògraf volia dir. I poden ser dos guàrdies civils d’esquena, mirant-se la platja de Tossa de Mar, una peniscolana endolada, amb la cistella, passejant per una platja verge de turisme, o Lucía Bosé acabada de baixar del cotxe, a Carrascosa del Campo (Conca), el dia que Luís Miguel Dominguín hi va torejar, amb la intenció declarada d’impressionar-la. O poden ser les imatges urbanes de Madrid o Barcelona, d’una grisor boirosa, com estenallada per la història, dins un univers en el qual, com de sobte, hi apareixen les persones concretes amb la seua pròpia vida: un operari municipal amb un mànega, al passeig de Recoletos, unes noies passejant de bracet per la Gran Vía, a Madrid; o aquell guàrdia a cavall, bigoti retallat a la franquista, davant d’un piló publicitari que anuncia pólvores de talc per a nadons, a Barcelona.
L’exposició també inclou fotografia d’arquitectura. Per al visitant a l’¡exposició, aquestes imatges, que ocupen el tram final de l’espai expositiu, representen un contrast impactant en relació a les imatges anteriors. Hi apareixen imatges d’edificis, algunes des de perspectives inusuals, generalment sense presència humana. Això sobta prou, perquè a més es tracta d’edificis moderns, generalment construïts durant l’època d’activitat del fotògraf, de manera que aquesta arquitectura d’avantguarda apareix molt deshumanitzada, per les característiques que li són pròpies, bàsicament el racionalisme conceptual, i per l’absència de figures humanes. Una altra vegada, es tracta de fotografies d’encàrrec, que el fotògraf va realitzar sobretot per a arquitectes catalans que necessitaven oferir un catàleg d’imatges de l’obra feta.
Encara hi ha algunes fotografies especials, a l’exposició, que mereixen un comentari específic. Son les dedicades a Joan Miró. Català-Roca era l’únic fotògraf autoritzat a captar imatges del treball de Joan Miró, el qual assolia un grau de concentració mentrestant treballava que no tolerava la més mínima distracció. I Català-Roca és pràcticament el fotògraf oficial de Miró. Potser això explica la predisposició de tots els figurants que va retratar en el seu periple espanyol. Com a fotògraf, no va despertar mai el rebuig de les persones que fotografiava (no puc dir el mateix). El seu do de l’oportunitat havia de ser providencial.
Català-roca ofereix una visió molt completa i matisada del món que va viure. Específicament, de l’exposició, va interessar-me la visió de la societat del franquisme. El mateix fotògraf diu que les imatges no han de tenir peu de foto, sinó que l’espectador ha de llegir únicament la imatge, que aquesta és veritablement l’essència de la fotografia, del que volia dir el fotògraf. Desoint aquest criteri, una imatge reprodueix al meu entendre el que va ser el franquisme. Es tracta d’una foto dels cadafals de la plaça de Carrascosa del Campo, el dia de la corrida esmentada. Hi ha unes banderoles festives que reprodueixen les insígnies de Portugal, Grècia, el III Reich alemany, la Falange Espanyola, el Japó imperialista i la Itàlia feixista. La foto és presa el 1954, nou anys després del final de la II Guerra Mundial. La bandera espanyola recorre el frontal del cadafal del costat.
TRITICÀRIA 