Hermosa, el Capità i les nines russes

La primera vegada que vaig llegir les ratlles inicials d’aquest llibre, he de dir sincerament que em va semblar un text inaferrable, una autèntica elucubració amb el llenguatge, nascuda d’un impuls entre romanticoide i fumat. Pobre ignorant de mi, en aquell moment no podia ni imaginar-me el caràcter radicalment autobiogràfic i terapèutic del text. Com no tenia ni idea del que volia dir no-ficció. No m’agrada llegir a sac i hi ha lectures que deixo en remull per emprendre-les en el moment adequat.

Després, durant la lectura, he quedat impressionat per la capacitat expressiva de l’autora a l’hora de posar negre sobre blanc la seua experiència vital al voltant de la mort de la seua parella. Perquè Hermosa, el Capità i les nines russes aboca de lloros el lector a l’experiència de la mort en primera persona. No cal dir que no és un llibre per a segons quins públics, que tracta coses gruixudes de la vida de les persones, elements fonamentals de la seua existència, dels quals potser no es té consciència plena fins que no s’ha acumulat una certa experiència.  Mariona Fernàndez escriu aquest diari fet de pensaments breus i commovedors, de vegades fins pertorbadors, per capir, per pair, per exhorcitzar el suïcidi de la seua parella, escaigut el 2005. I després té el valor de donar-lo a publicar. No és un text per llegir d’una tirada. Més aviat això és contraproduent. L’acumulació de fragments del dietari dóna com a resultat una densitat de contingut que necessita un ritme determinat per ser absorbit sense posar l’estat d’ànim en perill. Perquè l’autora parla del més greu que li pot passar a una persona adulta a la vida i ho fa amb un estil esmolat, que troba en la figuració del llenguatge una força expressiva aclaparadora.

Llançat el mercat per Edicions Saldonar, vaig assistir a la presentació que se’n va fer a la llibreria Laie de Barcelona, a començaments d’any. Ja en aquella ocasió, en què també s’estrenava l’editor, el parlament de de presentació de Jordi Coca augurava una lectura d’alt voltatge literari i emocional, i la intervenció posterior de la mateixa autora i la lectura de fragments van acabar de conformar un ambient especial, amb les emocions a flor de pell. Va ser un anunci del que hom pot trobar llegint aquest dietari, que ocupa uns quatre anys, amb una periodicitat irregular que ressegueix la trajectòria de la relació de l’auotra amb la seva parella, després de la mort, és a dir, que ressegueix l’elaboració del dol. No tinc criteri per valorar si aquest procés és o no especial. Segurament, una experiència d’aquest tipus és semblant en tothom i alhora és personal i instranferible, única. Allò que crida l’atenció és l’expressió, entre poetitizada i metafòrica, i al mateix temps brutal, directa, d’una intimitat colpida per les circumstàncies que li toquen viure.

Segurament, el que atrau de l’obra és l’exposició detallada de les sensacions, de les percepcions i dels sentiments experimentats durant l’elaboració del dol. L’aprehensió, l’experimentació i l’expressió de la bellesa que també comporta la vivència de la mort deu ser l’element cabdal d’un dietari en què s’afronta de cara el tabú per antonomàsia de la nostra societat. En això, Mariona Fernández assoleix una integritat i un mestratge difícil d’igualar. Al respecte, diria que la manera de ser de la seua parella, el Capità del dietari, el director teatral Jordi Mesalles, es reprodueix en la enteresa de la veu del dietari. No pel que s’hi diu, sinó per com es diu, per l’actitud íntegra amb què s’afronta l’expressió d’un procés vital que normalment s’amaga, s’autosilencia. L’efecte estètic d’aquest discurs assoleix la bellesa de manera que el lector copsa el contingut catàrtic d’una escriptura que vindria a ser com una necessitat biològica.

No és aquesta una literatura pura? Pura i dura, efectivament. Tractant-se d’una literatura de l’experiència, la recreació d’uns personatges imaginaris, Linda Mey, Hermosa, el Capità, contribueixen a organitzar una espècie de ficció que el lector sap real, percep com a real. Es tracta d’un procés invers al de la narrativa de ficció, en què es pren com a real allò que se sap d’entrada que és fictici. Aquí, la recreació expressiva d’uns personatges a mig camí entre experiència, pensament i somnis, arrossega el lector al llarg de la descripció d’una crua experiència vital.

Hermosa, el Capità i les nines russes és, al capdavall, un llibre que la seua autora va haver d’escriure per deixar de ser ella mateixa i convertir-se en una altra persona, en aquella altra persona en què tothom es converteix quan experimenta una pèrdua. Avui, l’autora és una altra persona i el llibre la mostra d’aquella transformació. És quan la literatura i la vida es relacionen sense més. Actualment és la impulsora del projecte Talleres islados.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s