Rials i paraules. 25 sense Espriu

From Contenidor

Riera de Cabrils. Torrent de les Serps. Riera d’en Cintet. Ahir corrent devers la mar salvatges, avui encaixonats entre murs de formigó, en clavegueres subterrànies sobre les quals ha campat el poble en laberint de cases apariades fins a sepultar el maresme en al·luvió urbà. I els rials convertits en sèquies eixutes, erràtics i inaccessibles. Fa temps que no baixen al galop, que no sobreïxen, tal volta finalment domesticats.
Dins la memòria dels calafats desapareguts, dels capitans de vaixell (Vilassar de Mar: plaça dels Calafats; Premià de Mar: carrer dels Capitans de Mar) ressonen els mots trenats lentament, un a un, des dels déus antics del temps insondable, i tornen a brollar en la parla quotidiana, a peu de mercat, a l’àgora.
En aquest mateix tros de món de Sinera, la mateixa pell. I és una l’esperança que les paraules responguin al seu sentit, al seu significat primigeni, literal, perquè les coses, les nostres coses, tinguin efectivament sentit. I és la mateixa mar de Sinera.
Ha passat el temps dels vells volums de poesia, de les Obres completes, de Laia, de “Tereseta-que-baixava-l’escaleta”, del teatre i de La pell de brau. D’això darrer, val més ni parlar-ne. I continuem caminant allunyant-nos mur enllà de la mirada tardana que un dia acariciava els vaixells de vela blanca de la mar de Sinera. Ha passat el temps i han canviat tantes coses: els personatges, la llengua, el país. I tantes altres que no s’han mogut de lloc: Antígona s’ha fet vella recollint només engrunes, un desensonyament circular, les mateixes estaques de punta que ningú ha arrancat encara per desbrossar el camp de batalla del passat, de la memòria anorreada, atrapada en la bardissa.
Sempre hi haurà paraules per a la bona gent de les paraules clares, de les paraules dels vells déus de la mar de Sinera que romanen malgrat tot, que coneixem presents, propers. I si ha de ser, que els cavalls de les rieres tornin a baixar al galop, que la llengua antiga del poble reneixi vora la mar de Sinera, ans no haguem d’encarar el cementiri. Que tot podria ser.
Gràcies per les paraules, pels poemes, les cançons, els contes. Gràcies pel testimoni, per no deixar apagar la flama. Pel mestratge.