Paisatge i història en la novel·la negra: La postguerra i el Maestrat

El títol no és meu. És el que han posat a la meua intervenció en la primera edició de BN Benicarló Negre, que té lloc del 12 al 15 de novembre de 2015. Se’m proposa que parle sobre aquesta temàtica durant uns tres quarts d’hora i la manera que tinc de preparar-ho és parlar-ne aquí, prèvia documentació a la biblioteca personal i poca cosa més. El títol és un pretext perquè parle de Màxima discreció, però em semblaria d’un reduccionisme desconsiderat limitar-me només a parlar del meu llibre. Si puc aportar alguna cosa més a la construcció del Maestrat literari, millor. Ja n’he parlat anteriorment i ara se’m planteja un enfocament nou, doncs provem-ho.

D’entrada, els eixos sobre els quals basaré l’exposició són la Història, el Maestrat i la novel·la negra. No parlaré tant de paisatge entès en el sentit tradicional del terme, que al meu entendre identifica paisatge amb descripció geogràfica, amb país, amb tot allò que a Josep Pla se li donava tan bé, o encara més enrere, a l’esteticisme que buscava en la descripció del paisatge la via patètica per a aproximar-se a emocions i altres efectes de l’ànima difícilment descriptibles amb paraules corrents, ni poètiques. En tot cas, sí que, en relació sobretot a l’eix de la novel·la negra, m’interessa parlar de paisatge social, de paisatge humà i de paisatge urbà, que és l’àmbit característic en què se situa el relat novel·lístic negre.

Un altre aclariment previ que trobo imprescindible és que les referències que apareixen en aquest tex no són exhaustives, sinó que responen a un punt de vista personal, és a dir, d’alguna manera ressegueixen l’experiència personal pròpia que de la temàtica proposada he anat acumulant al llarg del temps. En conseqüència, composen una perspectiva aprofitable però poc sistemàtica. En primer lloc es tracten alguns antecedents relacionats amb la narrativa històrica, que han acabat confluint amb la narrativa de gènere negre en la meua pròpia trajectòria creativa.

Antecedents

Així doncs, prenent com a punt de partida l’article de Josep San Abdon “El Baix Maestrat en la literatura contemporània“, publicat el 2006 al número 2 de la revista Beceroles, editada pel Centre d’Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels Països Catalans (CEL), radicat a Alcanar podem fer-nos una idea de la narrativa d’expressió catalana que d’una manera o altra es relaciona amb el Maestrat del darrer quart de segle XX i primers anys del segle XXI. En el repàs de San Abdon hi apareixen aquests títols de temàtica històrica que prenen el Maestrat com a escenari significatiu de la narració: Cròniques perdudes, recull de contes del qual sóc autor, aparegut el 1996; La creu de Cabrera, del castellonenc Joan Andrés Sorribes, de 2003; El papa maleït, del benicarlando Manel Garcia Grau, del mateix any; i L’hivern del Tigre, d’Andreu Carranza, escriptor ebrenc. Cròniques perdudes és la meua primera publicació; Joan Andrés Sorribes ja tenia altres llibres ambientats als Ports; Manel Garcia Grau fa una incursió en la narrativa històrica que va tenir una sola seqüela juvenil en La profecia del papa Luna, escrita a quatre mans amb Jaume Rolíndez.

Veiem que l’interès de la narrativa històrica sobre el Maestrat se centra en dos personatges: Benet XIII, el Papa Luna; i Ramon Cabrera. És lògic que siga així perquè es tracta de dues grans personalitats que atrauen l’atenció per diverses raons: perquè van significar-se en el passat com a líders que sobrepassen de molt la dimensió comarcal; perquè van tenir una personalitat molt forta; perquè hi ha una necessitat d’actualitzar  els coneixement sobre dos personatges tan significatius. També és veritat que com a herois clàssics del Maestrat, es tracta de dos personatges que tenen unes determinades connotacions literàries, culturals i polítiques. Tots dos apareixen com a personatges d’una força individual a prova de circumstàncies adveres. Tots dos són perdedors en la seua lluita personal contra aquestes circumstàncies. Benet XIII va acabar deposat i considerat herètic. Ramon Cabrera, general carlí, va patir les conseqüències de la derrota carlina i va viure exiliat la resta de la seua vida després d’abandonar el territori que havia arribat a dominar al nord valencià i el sud aragonès. Tots dos personatges, que han estat utilitzats com a símbols del territori, constitueixen un tipus d’heroi basat en una peripècia reaccionària.

Al 2008 va aparèixer Partida, una novel·la que és el pas del format curt de Cròniques perdudes  al més pròpiament novel·lístic, i que va tardar molt a veure la llum. Es tracta d’una novel·la ambientada en la postguerra al Maestrat. És una novel·la històrica, almenys pel que fa a la intenció de recrear literàriament el moment històric i el món de Traiguera de la segona meitat de la dècada dels 40, l’època més crua del franquisme. No negaré que, com en el cas de Cròniques perdudes, hi ha una empremta siginificativa de la narrativa de Jesús Moncada en aquest suposat enfocament històric que té la novel·la. Alguns ho veuen com una forma de ruralisme. Sembla que no hi haja més tornes si es vol recrear un passat en què la societat urbana no tenia el pes que té actualment. No es pot descartar, amb tot, que aquest punt de vista no siga una derivada de la ideologia provinciana inoculada per la dictadura al que després s’ha denominat franquisme sociològic, una contaminació que no ha marxat amb el pas del temps i que costa de desempallegar-se.

A mig camí, doncs, entre el rigor en la recreació versemblant i la reconstrucció d’una memòria poc o molt mítica, Partida és una indagació novel·lesca en l’exili, en la resistència antifranquista i en la repressió. I el producte, també,  de la transmissió de la memòria oral. Els personatges que hi apareixen són, al meu modest entendre, un reflex del que va haver d’entomar la generació d’aleshores per aquests verals nostres. Específicament, el fenomen del maquis, que reprodueix una lluita armada que ja s’havia repetit amb el carlisme capitanejat per Cabrera i encara abans, constitueix un component de recuperació de la memòria històrica que encara avui no s’ha completat. En alguna altra ocasió, ja he dit que pel que fa a aquest particular, la literatura de la memòria històrica porta a terme, mitjançant la recreació, la compensació que l’estat espanyol no ha solucionat en 35 anys de democràcia.

Vist en perspectiva, Partida participa d’aquest moviment cultural que al Maestrat havia d’eclosionar just a l’any següent, amb la publicació de La Pastora. Del monte al mito, del periodista xertolí José Calvo. El llibre, una recensió ben àmplia de notícies i fets documentats al voltant de la figura d’aquest maqui que donen lloc a una anàlisi minuciosa del fenomen en aquesta mateixa època, va suposar la normalització comunicativa d’un fenomen llargament proscrit per por i per necessitat: l’oposició armada a la dictadura. El 2011, Alicia Giménez Bartlett guanyava amb una novel·la inspirada en aquest estudi, Donde nadie te encuentre, el premi Nadal, i la figura de la Pastora feia un salt qualitatiu que convertia el personatge en un altre heroi de l’imaginari nord-valencià. Es tracta d’un heroi radicalment diferent dels clàssics que esmentàvem més amunt. Si el Papa Luna i Ramon Cabrera són herois catòlics, d’un conservadurisme integrista i una posició social privilegiada, la Pastora és un pobre marginat de la muntanya, que a més pateix una discriminació sexual brutal, i que opta, en fer-se maqui, per la llibertat. El signe ideològic és radicalment diferent.

Esmentem encara dos antecedents que operen en el sentit de la construcció d’una literatura pròpia del Maestrat, tant des del punt de vista de l’adscripció creativa com de la temàtica que tracten. Parlem de La vall del Miracle, d’Armando Vericat, novel·la guanyadora del premi Ribera d’Ebre, publicada el 2010, i La Font de la Salut, obra de no ficció de la qual sóc autor, apareguda al 2011. Ambdós llibres tenen el santuari de Traiguera com a centre d’interès narratiu i formen part, al meu entendre, d’un moviment de fons de modernització de la cultura pròpia del Maestrat com a espai d’identitat característic del nord valencià. Almenys és el que m’agradaria pensar: que contràriament a l’intent continuat d’anorrear la cultura catalanoparlant del País Valencià, la societat valenciana ha fet un esforç per modernitzar la seua cultura. I això passa per la renovació dels referents culturals i per la recreació d’un imaginari propi adaptat a la manera actual d’entendre el món que tenim per aquestes latituds.

La negror

Llavors va arribar la negror. Ebre amunt, la llibreria Serret de Vall-de-roures ja feia temps que treballava en edicions col·lectives per a les trobades d’escriptors que organitzava, amb títols com El riu que parla (2008), Ebre blook (2009) i Galeria ebrenca (2009), en els quals vaig participar. El 2011 va organitzar una trobada multitudinària al voltant de l’edició d’Un riu de crims, un volum col·lectiu, molt miscel·lani, que va servir per atraure els escriptors ebrencs al gènere negre. L’edició va ser coordinada per Jordi Pijoan-López i Fede Cortés, dos escriptors coterranis que ja escrivien en negre d’uns anys abans. Jordi Pijoan-López és coautor amb Manel Barrera de Tu no m’estimes i  Sang culé, apareguts al 2009. Fede Cortés ha publicat títols de la sèrie de detectius Johnson & Johnson des de 2008.

Un riu de crims, prologat per Àlex Martín, reuneix 24 aportacions de signe molt divers, totes agrupades per la indagació en l’escabetxina sangosa. Hi trobem “Ponent al congrés d’arquitectura” de Josep Igual i “Sang” d’Andreu Palatsí, primera publicació d’Adrià Garcia, que escriu sota pseudònim. Tots són dos de Benicarló. Completava la representació del Maestrat jo mateix amb “Mort a la piscina”. El relat de Josep Igual té una ambientació indeterminada, el d’Andreu Palatsí se situa entre Tortosa i el poble del protagonista, que es pot deduir que és Benicarló. A “Mort a la piscina”, David Fuster és un detectiu privat de Castelló que va a Vinaròs a investigar la mort de la filla d’una família adinerada, que s’ha fet rica amb el totxo i les fàbriques de mobles. Qui el lloga, Maria Simó, mare de la morta, no s’acaba de creure que la seua filla se suïcidés, tal com va acabar resolent el judici que s va fer al jardiner, l’únic encausat per aquesta mort.

Per a la convocatòria següent, els coordinadors de les trobades anomenades Ebre Negre, van idear un recull més selectiu. Van proposar a escriptors amb novel·la històrica publicada el repte d’escriure un relat de gènere negre ambientat en la mateixa època que novel·laven. Va prologar-lo Alicia Giménez Bartlett. El llibre, titulat Clio assassina, (2013), fa un recorregut per èpoques diverses, des de Emporion al 267 aC fins a Vinaròs, el 1949. D’aquesta manera va nàixer el personatge Ramon Borrull. En proposar-me escriure un relat ambientat a la mateixa època de Partida, vaig imaginar un protagonista que alhora fes de detectiu, estigués familiaritzat amb les armes i amb la mort, fos suficientment intrèpid per enfrontar-se a les circumstàncies de l’època i, sobretot, fos un outsider i estigués allunyat del poder policial de l’època. És evident que persones d’aquestes característiques, al Maestrat de finals de la dècada dels 40, no n’hi havia, sobretot perquè la societat del moment tenia molt poc a veure amb els estàndards que el model nord-americà de novel·la negra faria córrer i perquè la subsistència en sordina de l’enfrontament civil feia que el tipus de conflicte amb l’ordre fos radicalment diferent. En conseqüència, Ramon Borrull és un personatge purament novel·lesc. I per això mateix, capaç d’encarnar les accions més trepidants. El títol del conte  és un anunci del que vindrà a continuació: “A boca de canó”. Ramon Borrull és un jove corredor d’assegurances que espera l’oportunitat d’escapar del despatx de son pare, a Sant Mateu, i córrer món. Tenen part en negocis d’estraperlo i un dia maten els camioners que els trafegaven entre el Maestrat i l’Ebre. Va a Ulldecona a recollir els morts i el camió i en lloc de tornar-se’n cap a casa inicia una investigació per descobrir qui els ha matat, ja que la versió que han estat víctimes del maquis no casa amb les evidències que es troba. L’acció es trasllada a Vinaròs, on Borrull fa la seua primera incursió en el territori del crim, en una ciutat dominada pels falangistes.

Màxima discreció

Mentrestant, vaig fer un curs de narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, becat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Una de les tasques del curs consistia a crear un personatge i caraceritzar-lo. Vaig aprofitar el personatge de Ramon Borrull per traure’l de l’esquematisme d'”A boca de canó” i el vaig fer créixer amb la preparació d’una trama per a una possible novel·la. Abans d’acabar aquella formació ja m’havia decidit a escriure la novel·la que havia planificat. La disponibilitat de Saldonar Edicions, que pràcticament m’havia estirat a escriure el llibre anterior, La Font de la Salut, va permetre’m escriure amb la perspectiva de tenir editor assegurat. La documentació històrica sobre els escenaris de la novel·la i sobre les característiques de la novel·la negra van completar la preparació de l’escriptura de la novel·la.

Els escenaris de Màxima discreció se centren a Sant Mateu, Vila-real, els Ports i Vinaròs. Tot i la reincidència en l’escenari de Vinaròs, que és on es desenvolupa el gruix de la trama, calia eixamplar la geografia del personatge, a la recerca d’espais com més característicament urbans millor. Com s’ha apuntat abans, la consideració urbana dels escenaris de la novel·la és una qüestió de mentalitat. És evident que el ruralisme ha estat i continua sent una manera que té la societat valenciana d’entendre’s, producte de la realitat socioeconòmica però indubtablement també d’una ideologia inoculada en un cos social i polític perifèric. N’hi ha prou de canviar aquesta mentalitat subalterna per una altra de més autocentrada. Al capdavall, Sant Mateu és la capital històrica del Maestrat, Vinaròs va tenir per a la instauració del franquisme un valor estratègic innegable i Vila-real, a finals dels 50 era una ciutat mitjana de 20.000 habitants que vivia de la comercialització de la taronja. Els Ports, com no podia ser d’altra manera, suposa un contrapunt a aquests escenaris urbans, ja que l’activitat dels maquis hi troba el seu hàbitat més propici.

Justament, en escriure la novel·la, vaig voler inserir la trama en el la realitat històrica del moment, per dotar-la de versemblança. Així, a la novel·la hi apareixen personatges i fets històrics que vaig extreure de la documentació i específicament de La Pastora. Del monte al mito. També el mateix personatge que dóna nom al llibre, que hi apareix amb el seu nom de guerra: Durruti. Historiadors i altres persones de Vinaròs i Vila-real van ajudar-me a acabar de perfilar els llocs i ambients concrets en què es mouen els personatges. A més del realisme que aquest rigor proporciona a la versemblança de la novel·la, hi ha una aproximació a les societats locals de Vila-real i Vinaròs però sense fer-ne una descripció directa que hauria significat un alentiment del ritme narratiu. El resultat és plenament satisfactori, ja que també aquest aspecte contribueix a arrossegar la percepció del lector a la lectura de la novel·la.

És evident que, tractant-se d’una novel·la negra, hi ha els elements inherents al gènere, fins al punt que algunes crítiques l’han considerada una novel·la bastant clàssica en aquest sentit. Hi ha un assassinat i un investigació, tal com estableix la preceptiva del gènere, tot i que l’assassinat no és ben bé el centre d’atenció inicial. Ramon Borrull rep l’encàrrec d’una altra investigació, que per a més trifulga ha de ser secreta, fora de l’abast policial de les autoritats. Hi ha un tractament crític de l’ambient social, des de la muntanya dels Ports fins al barri mariner de Fora-Forat, a Vinaròs, passant pels banquers de Vila-real. Hi ha les dosis de violència i de relacions de poder que són característiques de la novel·la negra, per bé que, en aquest sentit, la dictadura i els seus mecanismes repressius de controlar l’ordre social proporcionen un decorat en què aquests elements ja vénen inclosos. És clar que això recull un paisatge, el paisatge social de la postguerra a les comarques nord-valencianes.

Finalment, Màxima discreció, pel que fa a la trama i a la temàtica, m’agrada considerar-la  també una novel·la d’intriga i d’aventures, en què la peripècia vital del protagonista, algú abocat a viure perillosament perquè no hi té res a perdre, acaba constituint el veritable centre d’interès novel·lesc. Segurament, també hi contribueix la presència de la seua contrafigura femenina, Manolita la Peladures, que també apareix a “A boca de canó” i que enriqueix el relat amb una càrrega d’erotisme que complementa la truculència dels fets narrats.

Per acabar

L’interès literari, novel·lesc, pel Maestrat ha anat creixent en aquests darrers anys. en aquest sentit, voldria apuntar el fenomen que s’ha produït a Traiguera. En els darrers deu anys tres escriptors locals hem publicat novel·la històrica molt centrada a Traiguera i al Maesetrat: Armando Vericat, que va publicar La maledicció del Groc (2013), ambientada a finals del segle XIX; i que tristament va morir aquest mateix 2015; Enric Anyó, autor de Dimonis de la riera encesa (2014) centrada en la família dels Caperó de Traiguera, al segle XVII; i jo mateix.

En el mateix terreny de la novel·la històrica, acaba d’aparèixer La sega, de Martí Domínguez, que tracta la vida als masos de Vistabella durant la postguerra. També en el de la novel·la negra es detecta aquest interès. Margarida Aritzeta situa part de l’acció de L’amant xinès (2015) a Vinaròs. Manel Joan i Arinyó, un autor que vaig conèixer personalment a Benicarló, va publicar El cas Peníscola (2014), de clares referències geogràfiques.

En conclusió, la novel·la negra, en prendre com a punt de partida la mort violenta de les persones i descabdellar una trama narrativa per arribar a explicar-ne les circumstàncies i les causes, se’ns presenta com una literatura apta per a l’exploració del conflicte, que resulta ser característic de l’espècie humana, ens agrade o no. En aquest sentit, la crònica negra de qualsevol ciutat com ara Benicarló mateix proporciona materials de primera qualitat per a la creació literària dins d’aquest gènere. Per la càrrega crítica i per la mentalitat que, com ja hem apuntat, comporta, la novel·la negra és també una fórmula apta per a una cultura moderna, una necessitat que té avui la societat nord-valenciana si vol desempallegar-se definitivament del model cultural dels darrers 20 anys.